ENTREVISTA AL PERIODISTA TONI CLAPÉS

La tercera onada de l’any 2009 de l’Estudi General de Mitjans ha confirmat que, una vegada més, en Toni Clapés és el líder d’audiència a les tardes. Una merescuda recompensa a tretze anys al capdavant del Versió, un dels millors programes de ràdio a Catalunya.

Any rere any líder d’audiència. Quin és el secret del teu èxit?
TONI CLAPÉS Sincerament, no ho sé. No tinc cap fórmula, si la tingués muntaria franquícies a França i Alemanya… Suposo que és l’equilibri, la suma d’entreteniment i informació.
Et fa respecte el terme líder?
TC Sí. Si tu ets el líder, l’empresa on treballes i l’entorn en el que et mous et pressionen per continuar sent líder. Però en un pla personal, no sento tan la pressió de seguir sent líder, com de mantenir el nivell. Que la gent no digui que el programa ja no és el que era. Això és el que més em costa.
A la Viquipèdia, que no és gaire de fiar, diuen que vas començar fent radiofórmula.
TC És cert. Vaig començar a Ràdio Minuto, on la fórmula era una notícia i un disc, i jo m’encarregava de la selecció musical. Aquesta va ser la meva primera feina remunerada.
La ràdio és el teu mitjà?
TC A dia d’avui sí. A la ràdio he tingut la sort de trobar-me amb gent que ha tingut paciència i ha confiat en mi, i a la tele no s’ha donat aquesta circumstància. Quan vaig començar el Versió a Catalunya Ràdio, el primer EGM no va anar bé i van continuar apostant pel programa, a la tele, amb Efectes Secundaris, només vaig poder fer tretze programes. Des d’aleshores, a la tele, com a programa propi ja no he tingut més oportunitats.
En canvi ja portes tretze anys a la ràdio fent el mateix programa.
TC Sempre estaré agraït al director de Catalunya Ràdio, el Josep Maria Clavaguera, i al cap d’audiències, Jordi Català, per apostar per un programa que en un inici només havia de durar una hora i que tenia unes audiències no gaire bones.
Avui en dia es tindria aquesta paciència amb un programa de ràdio que comences fluix d’audiència?
TC Les urgències històriques, com deia el Menotti, de la tele s’han passat a la ràdio. Les graelles dels últims cinc anys han estat molt canviants. Si un programa no funciona el primer any, fora. Si ara comencés el Versió segurament només duraria un any.
La ràdio és el mitjà de comunicació amb més futur?
TC No ho sé, el que sí crec és que a la ràdio es poden fer moltes més coses. És un món que pot donar molt més de si. El dia que la ràdio comenci adaptar alguns dels formats de la televisió donarà un salt brutal.
I per què ningú no ho fa et encara?
TC El que passa, i aquí englobo tots els mitjans, és que els que manen són molt conservadors. El risc és una cosa que costa.
Tens en ment algun programa diferent al Versió?
TC Bé, quan l’acabi.
Trezte anys més de Versió?
TC No, això sí que no. És possible que només continuï un any més. Tinc ganes de fer altres coses. A més, hi ha anys que et generes molta pressió, i aquest, no sé perquè, n’estic notant més que d’altres. Són tretze anys fent el Versió. La gent sempre t’exigeix més, i potser tu ja no pots donar més del que dones. És en aquests moments quan et planteges fer altres coses.
Alguna cosa d’esports, tu que ets gran seguidor de la Fórmula 1?
TC Et diré una cosa que no havia dit a ningú. Vaig tenir la possibilitat, fa un parell d’anys, de marxar de RAC 1 per fer esports. Però ho vaig desestimar perquè em sento bé a la casa i en aquell moment estava molt centrat en fer el Versió.
Que serà del senyor Marcel·lí quan no hi hagi el Versió?
TC El senyor Marcel·lí, encara que és gran i està jubilat, té vida pròpia i es val per si mateix.

ENTREVISTA A JUANJO SAEZ

Creador de la nova sèrie de televisió de culte, Arròs Covat (Canal 33), Juanjo Sáez està considerat com una de les figures més destacades de l’actual escena cultural alternativa de Barcelona. Un honor que ell és pren amb la ironia que caracteritza la seva obra.

Què n’opines d’això de ser la nova estrella de la cultura indie de Barcelona?
JUANJO SÁEZ Em sembla bé (riures), què vols que digui, però no crec que sigui del tot veritat. Tinc una vida molt tranqui-la i en cap moment no em sento dins de l’univers de les estrelletes. A Sant Jordi ve força gent perquè els firmi llibres, per saludar… però sóc un dibuixant, res més que això. No sóc actor de cinema ni cantant.
Arròs Covat és la teva primera incursió en la televisió. Com t’arriba l’encàrrec de la sèrie?
JS A la productora on col•laboro tenien un projecte de sèrie ja firmat amb TV3 que no terminava d’arrancar. Als de la tele no els acabava d’agradar ni el plantejament ni els guions, i Aitza Serra, la cap de la productora, i a Sergi Casamitjana se’ls va ocórrer trucar-me per veure si els podia ajudar a tirar endavant la història abans de deixar-ho definitivament. Així va ser com va començar tot.
Qui és Xavi Masdeu?
JS Un noi de 30 anys que va tenir el seu moment de glòria als vint-i-pocs i ara es sent atrapat en la rutina. Per a mi representa molt bé la ressaca dels 90 a Barcelona. Tots havíem de ser grans i al final es va quedar en no res.

Què hi ha de Juanjo Sáez en Xavi Masdeu?
JS Força. En molts aspectes la sèrie és una paròdia de mi mateix. Però també hi ha molt d’amics i de situacions que he vist en d’altres. Res fora del normal, això és el que fan tots els guionistes. Si vols que el personatge tingui sentit l’has de basar en allò que coneixes, si no se li veu el llautó.

Els teus dibuixos no tenen cara!
JS És una forma molt pràctica de treballar l’animació, estalviant molta feina. És un recurs que ja usava abans, com una forma de treballar els personatges i convertir-los en quelcom més arquetípic i universal. Sense cara en Xavi ens pot recordar a nosaltres mateixos o a l’amic aquell proper i perdedor.

El teu estil em recorda al de Mariscal. He dit cap bajanada?
JS Mariscal és una de les meves principals influències. Per a mi Mariscal representa la llibertat, fer el que em doni la gana. Per crear s’ha de ser lliure. Mariscal és un geni. Ara molts el critiquen, però en el futur es veurà com el que és, un dels més grans. Ara no tenim artistes com Picasso tenim el Mariscal. El món ha canviat molt.

En el teu llibre El Arte hi trobem moltes crítiques al món artístic de Barcelona. Però, què criticaries de tu mateix?
JS Si començo no acabo. Sóc un pupes, em queixo per tot. Sóc molt mandrós per fer segons quines coses. Només faig el que m’agrada, sóc molt poc coherent, em contradic a mi mateix constantment. Mai repasso els meus llibres. Crec tenir sempre la raó…

Aquest era un llibre sobre converses imaginaries amb la teva mare. Què pensava ella del teu art?
JS Doncs mai ho vaig saber. No sé, crec que, tot i el llibre, mai el va acabar d’entendre del tot. Però això no era l’important, per a mi només era una qüestió d’amor. Era una forma d’apropar-me a la meva mare en un moment en què ho necessitava molt. Volia explicar-li qui era i que em conegués millor. Era una forma de fer-li veure quin era el sentit de la vida per a mi, i compartir-lo amb ella.

Què és l’art?
JS Emoció. Una forma d’explicar i transmetre les emocions. Per a mi si no hi ha emoció no és art. Però només és la meva opinió.

Segueixes sense tenir telèfon mòbil?
JS Sí, malauradament per a la resta, no tinc mòbil. Reconec que és una excentricitat, però sóc molt maniàtic amb això.

ENTREVISTA A GERARD QUINTANA

Icona de la generació del rock en català, després de la separació dels Sopa de Cabra Gerard Quintana va allunyar-se voluntariament del rock, per mostrar-nos la seva faceta més intimista. Quatre discos després el cantant gironí torna a reinventar-se amb De Terrat En Terrat.

Si el cantant Gerard Quintana, com anuncies al disc, ha mort, amb qui estic parlant?

GERARD QUINTANA Amb el nou Gerard Quintana. Hi havia un frase de Chateaubriand, que obre El Llibre de les Il·lusions del Paul Auster, que deia alguna cosa com que la tragèdia de l’home és no adonar-se que un vida conté moltes vides. Podria seguir sent l’excantant de Sopa de Cabra però vaig triar un altre camí.

Et vas passar a l’altre extrem, de cantant de rock a cantant intimista.

GQ Exacte. I ara, després de tres discos de caire intimista, he volgut deixar de parlar de les coses que em ressonen a dintre. Per això havia de matar el Gerard Quintana com a cantautor intimista i com a centre de la història. Ara sóc un observador del que tinc al voltant. Per això en el concert de presentació del disc vaig dir allò que no estic mort, sinó que estic al cel.

Els cantants de rock sou propensos a crear alter egos per després matar-los. Com David Bowie i el seu personatge Ziggy Stardust.

GQ Sí, o un exemple més proper encara. A l’homenatge a Umpah-Pah que s’ha publicat recentment, al darrere hi ha l’esquela de l’Adrià Puntí feta per ell mateix. La meva mort va ser una idea de l’Albert Pla, que ha produït el disc. Estàvem parlant precisament d’això, de personatges, i a més, va donar la casualitat que es va morir el Michael Jackson. l’Albert fins i tot volia rodar un vídeo de la cançó “Al Cel”, que fos el meu enterrament i on acabés pujant al cel.

Veig que no ets supersticiós.

GQ No. Encara que a casa sí que han tingut algun disgust. Però bé, ja tinc la cançó feta per quan mori.

El disc és un retrat de la Barcelona del 2009. Què en penses de la ciutat?

GQ M’agrada el que pot arriba a ser més que el que és ara. Però li veig moltes possibilitats. A Barcelona hi ha un gran ambient de canvi i creativitat, però ens falta saber mostrar-ho. La gent jove de fora ve aquí a festivals a veure grups dels seu país. Tenen sol, platja, cervesa més barata, però ningú no els mostra el que es fa aquí.

Creus que, molt especialment en l’àmbit musical, tenim complexa d’inferioritat?

GQ Sí, i molt gran. Però són uns complexes absurds, perquè en el món de la globalització, precisament el que s’està valorant més és la denominació d’origen.

Al disc hi ha una gran varietat d’estils, fins i tot una rumba i un reggaeton. És el disc en què més t’has divertit gravant-lo?

GQ M’ho he passat bé amb tots, però aquest sí que té aquest esperit de no deixar cap porta tancada. L’Albert ha estat un bon còmplice. Quan tens una idea per una cançó sempre tens tres opcions: la convencional, l’agosarada i la bogeria. Ell sempre tria la bogeria. Encara que he de deixar ben clar que l’Albert, tot i que dóna aquesta imatge esbojarrada, és una de les persones més pencaires que he conegut.

Aquest nou Gerard Quintana que presentes amb De Terrat en Terrat, tindrà llarga vida o el mataràs aviat?

GQ Tindrà tres discos, aquest i dos més. Quan vam acabar amb Sopa, em vaig platejar i ara què. I fruit d’aquesta reflexió van sorgir els meus primers tres àlbums en solitari. I ara aquesta nova faceta d’observador i cronista m’agrada, així que li donaré, com a mínim dos discos més.

Quantes ofertes heu tingut per tornar amb els Sopa de Cabra?

GQ Unes quantes. Hem parlat però crec cap de nosaltres vol tornar a formar part d’un projecte estable que es digui Sopa de Cabra. Si fem alguna cosa serà puntual. El 2011 farà 25 anys que vam formar els Sopa, 15 del concert del Sant Jordi i 10 de la separació del grup, ja veurem…

ENTREVISTA AL DIRECTOR DE CINEMA ALBERT SERRA

Conegut per molts encara que fa pel·lícules per a pocs, l’Albert Serra és un personatge que no deixa indiferent a ningú. Polèmic en totes les seves declaracions, l’enfant terrible del cinemà català ha deixat apartada la càmera per donar el salt al teatre amb l’obra Pulgasari.

Del cel·luloide a les bambolines.

ALBERT SERRA Tot just començo a treballar-hi ara. Serà una obra titulada Pulgasari que farem al Teatre Lliure i s’estrenarà al maig. L’he escrita jo mateix i parla sobre Kim Jong-Il, el dictador de Corea del Nord.

Què té d’interessant aquest home?

AS Era molt fanàtic del cinema. Tant que a la dècada dels 70 va segrestar un director de cinema de Corea del Sud, Shing Sang-ok, perquè portés a la pràctica les seves idees sobre el cine. És a partir d’aquesta història que he desenvolupat l’obra de teatre.

Per què a tots els dictadors els fascina tant el cinema?

AS Diuen que l’Stalin mirava westerns. Imagino que és perquè és l’art de masses. Molt persuasiu. Té aquest poder de seduir. Però, amb la irrupció de la televisió i Internet, tot això s’ha perdut.

Ara si vols manipular les masses has de fer un vídeo i penjar-lo a Youtube.

AS Exacte.

No és l’únic projetce que tens, però, en cartera.

AS Casualment estic rodant un documental sobre Hong Sang-Soo. Un director de cinema de Corea del Sud. És un documental que formarà part d’una sèrie francesa molt interessant que es diu Cinéma, de Nostre Temps, on directors joves roden documentals sobre d’altres de més consagrat.

El seu cinema no té res a veure amb el teu.

AS És veritat. Visualment és més formal, però seves pel·lícules retraten meravellosament el problemes quotidians i la confusió contemporània. A part d’això també acabo de rodar una nova pel·lícula.

D’aquesta no en sabia res. Explica’ns.

AS Va néirxer arrel d’una exposició al CCCB. Van fer un cicle que és deia Correspondències que es va inciar amb el Víctor Erice i l’Abbas Kiarostami, on els directors enlloc d’enviar-nos cartes, ens enviavem filmacions. A mi em van demanar fer-ho amb el director argentí Lisandro Alonso. Però a nosaltres, això de fer peces curtes no ens agradava i, en el meu cas, he acabat fent una pel·lícula de dues hores.

Sempre fent la teva.

AS He intentat fer una pel·lícula on es reflexi la meva forma de fer cinema. Així que amb un grup d’amics vam marxar a la Manxa a veure els escenaris reals del Quixot. Deu persones amb dues furgonetes i jo i el meu ajudant de direcció al capdavant de l’expedició en moto.

Un auto-documental?

AS Sí. Un retrat de la meva manera de fer on mai acaba d’estar clar on acaba la ficció i comença la vida. Jo vaig començar a fer cine per divertir-me amb els amics. Encara que aquest component lúdic continua present, havia quedat una mica amagat en els meus darrers films. Amb aquest nova pel·lícula volia que és veiès. Un film que a nivell visual està al límit de la vulgaritat i la banalitat.

També volies fer la teva versió de Dràcula i una pel·lícula sobre Fassbinder.

AS La de Fassbinder no la faré. Vaig estar-hi pensant i vaig arribar a la conclusió que no podria aportar res de nou ni interessant. Filmaria el que ja està filmat. Però la de Dràcula encara la tinc molt present, encara que l’última idea és barrejar Dràcula i Casanova. Un Dràcula més lligat al desig i el llibertinatge.

Tinc l’impressió que a la teva carrera tot és improvitsat. Parles amb tu un dia i tens un projecte, i al cap d’un mes estàs fent una cosa totalment diferent.

AS És veritat. El concepte de director de cine que fa una carrera m’és igual, jo faig projectes.

ENTREVISTA A MIQUEL CALÇADA

Com el personatge creat pel Jules Verne, en Miquel Calçada fa temps que volta pel món. El seu objectiu no és guanyar cap aposta, sinó trobar catalans en el indrets més recondits del planeta en un programa, l’Afers Exteriors, que aquest dijous arriba al final de la seva cinquena temporada.

Imagino que un dels comentaris que més deu d’escoltar és, “quina sort poder viatjar pel món per la patilla”.

MIQUEL CALÇADA Sí. És un comentari que m’han vingut fent des de la primera temporada de l’Afers Exteriors. Però és una de les servitutds amb les que he de conviure. De la mateixa manera que la gent que fem televisió hem de conviure amb el fet que ens coneguin a tot arreu.

Al finalitzar la tercera temporada de l’Afers va declarar que ja estava cansat de viatjar i no continuaria amb el programa.

MC Sí. Però en aquells moments va caure un llibre a les meves mans, Els Menorquins d’Algèria, que em va portar a aquell país i descobrir una història que em va semblar molt interessant. Vaig creure que seria una llàstima no poder explicar-la.

Quants països ha visitat?

MC Estarem al voltant dels 60 o 70 països. Crec que hi ha vora de 200 països, però practicament hem cobert tot el món.

Aquest dijous finalitza la cinquena temporada. Continuarà?

MC Podríem. Ens ha sorprés la bona acollida que ha tingut aquesta última temporada. A més, ara hi ha una florida d’aquest tipus de programes.

TVE amb Españoles en el Mundo, Telemadrid amb Madrileños por el Mundo, Tele 5 amb Dutifrí, Cuatro amb Callejeros Viajeros… Ha creat escola.

MC No existeix un copyright. Ara, hi ha una inspiració? Sí. Si compro una taula i darrera hi poso una pantalla i vaig donant les últimes notícies, algú em podria dir, “vostè està fent un Tele Notícies”. Sí, però aquell és el seu i aquest el meu.

Diuen que la còpia és la millor mostra d’adulació.

MC A mi el que em sap més greu és que amb alguns dels que han fet programes semblants ens coneixem i no m’han trucat per dir-me, “m’ho he passat molt bé veient el teu programa i ara en faré un de similar”. La gent no truca, però no passa res. En tot cas, tot això deu significar que ho estem fent bé.

Després de voltar el món i tornar al Born, a quin país marxaria a viure?

MC Jo visc al país on vull viure. Però si no pogués viure aquí, intentaria viure pel voltant, ja fos a Itàlia, alguna illa de la Mediterrània, al nord d’Àfrica: Algèria, Egipte, Marroc o fins i tot a Israel o Palestina. Abans pensava que això de la cultura de la Meditarrània era fer volar coloms, però existeix.

Hi ha algun viatge que l’hagi colpit especialment?

MC Albània. Segurament pel fet que és un país que està a Europa, on tots són blanquets com nosaltres, però on hi ha molta misèria.

L’ha sorprés la quantitat de catalans que hi ha pel món.

MC No. Però quan vam començar el programa la intenció no era mostrar la quantitat de catalans que hi ha al món, sinó que era apujar l’autoestima de l’espactador, mostrant que hi havia catalans pel món excercint la seva catalanitat desacomplexadament

Com més viatja més català es sent?

MC Si algú em volia fer creure que el nacionalisme es curava viatjant, no calia perquè ja ho sabia. Jo no sóc nacionalista, sóc, com tothom, nacional. El que passa és que alguns ens volen fer creure que les nostres reivindicacions són radicals. Després de tants viatges em reafirmo en la idea que necessitem tenir un estat propi per anar pel món de la manera que som i no de la manera que alguns diuen que som.

ENTREVISTA A JOSÉ CORBACHO

Una entrevista amb en José Corbacho és tal i com l’imagines: entretinguda, divertida i interessant. Amb la seva faceta d’actor temporalment arraconada, el de l’Hospitalet es troba actualment rodant la segona temporada de Pelotas. Visca la Unión Futbol Club!

Ens avançaràs alguna cosa del que podrem veure a la segona temporada de Pelotas?

JOSÉ CORBACHO Hi ha canvis importants, però mantenint l’ADN de la primera temporada. Potser a aquesta segona hem apostat més per la comèdia. També s’han incorporat molts personatges nous. I si la primera temporada va començar amb un enterrament, aquesta ho farà amb un part. De qui és el fill? Haureu d’esperar per veure-ho.

La primera temporada va tenir molt bona acollida.

JC Per a nosaltres va ser una aposta. El Juan i jo volíem portar a la tele el to que usem a les nostres pel·lícules. La por que teníem és que la gent està acostumada a un tipus de ficció televisiva i Pelotas s’allunyava del tempo i el ritme habitual. És una sèrie on sembla que mai passen grans coses. Però els indexs d’audiència més propers: la teva família, el porter de l’escola del nens, el senyor del pàrking, et comentaven que s’anaven enganyat, i aquest era el millor dels símptomes.

Havies jugat a fubol?

JC Sí, de petit, però era bastant dolent. Un fet que em repetia constantment el meu pare des de la banda. Jugava al Guimerense i el nostre màxim rival era el Santa Eulàlia. Participàvem a la lliga del Baix Llobregat, una competició, diguem-ne, dura (riures). A mi em sabia greu quan venien equips de Barcelona.

En el meu pas efímer pel periodisme esportiu vaig cobrir molts partits de Regional. I, encara que no és una sèrie sobre futbol, sí que capta molt bé la vida d’aquests equips de barri, que més que clubs són famílies.

JC Nosaltres no volíem fer un sèrie sobre futbol, la intenció era que el futbol fos el decorat de fons sobre el que teixir trames personals. No volíem parlar de fores de joc ni faltes, però sí dels seitons i les patates braves al bar  del camp.

Pels teus treballs anteriors com actor, sorprén el to costumista dels teus treballs com director.

JC Sí, però tampoc és una cosa premeditada. Surt així i no sé per què. Sí que és veritat que a la tele i al teatre he fet moltes burrades. Potser tinc una mena de balança interior que ha volgut equilibrar les coses.

Fa la sensació que actualment et sents més a gust dirigint que actuant.

JC Potser sí que actualment em sento més a gust en el món de la ficció. He fet molts programes d’humor basats en l’actualitat i estic cansat de si la Belén Esteban s’ha operat el nas i farà les campanades o si a un presentador de Telemadrid li han fotut una pallisa per culpa de Wyoming.

Què hi ha del projecte de sèrie sobre l’atracament al Banco Central?

JC És el que farem quan acabem la segona temporada de Pelotas. Serà una minisèrie de dos capítols. És una història a la que li tenim moltes ganes, perquè no deixa de ser una comèdia amarga: quatre xoriços que es van fotre en una embolada que els hi venia molt gran. Un Ocean’s Eleven en negatiu.

Què és això de l’Hospiwood?

JC És un invent d’un maquinista de Tapas per tot l’ambient que es va formar al barri de Santa Eulàlia mentre rodàvem la pel·lícula, que semblava un plató de Bollywood. Era estiu i els veïns baixaven al carrer amb cadires a mirar el rodatge, i quan repeties quatre vegades el mateix pla et demanaven que passessis al següent (riures). Era molt divertit. Recordo que vam estar rodant al bar durant una setmana i vam marxar. Quince dies després vam tornar, i va aparèixer la meva mare amb una amiga, i la senyora em va dir, “què passa que us heu deixat de rodar algun pla?”. Això de Hospiwood no és cap productora ni res, però és un nom que ens agrada.

ENTREVISTA A JORDI MOLLÀ

Amb un peu a Hollywood, on ha compartit pantalla amb actors com Johnny Deep, i l’altre aquí, Jordi Mollà és el protagonista de El Cónsul de Sodoma, pel·lícula que s’estrena aquesta setmana i on ha donat vida a Jaime Gil de Biedma, un dels poetes més rellevants de la generació del 50.

Què era el que més t’atreia del personatge del jaime Gil de Biedma?

JORDI MOLLÀ Sabia qui era però poca cosa més. Però això era el més interessant, perquè així no tenia cap tipus de prejudici. Al mateix temps, el guió era el millor que havia llegit en mlt de temps. S’explicaven moltes facetes d’aquesta persona, des de les més intimes a les més conegudes.

Quins recursos vas fer servir per construir un personatge tan complexe com aquest?

JM Vaig llegir la biografia escrita per en Miquel Dalmau. Curiosament, els seus poemes no van ser la principal font d’inspiració. De Televisió Espanyola em van passar arxius d’ell i escoltant la seva veu vaig començar a crear el personatge. Però realment on vaig descobrir més coses va ser al rodatge.

Què et va costar més a l’hora de ficar-te dins del Gil de Biedma?

JM Quan un personatge és tan complexe és gairebé millor. El guió estava molt ben escrit, i el director, el Sigfrid Monleon, estava sempre molt atent.

SO És més complicat donar vida a un personatge real, del que tothom pot tenir una imatge creada, que un de ficció, del que no es té cap referència?

JM El fet de tenir una imatge ja creada no em condiciona massa. No m’assalten les pors de les verisimilututs.

SO Has comentat que ha estat l’únic personatge que no t’has emportat a casa una vegada finalitzat el rodatge.

JM No volia que m’abandonés. És una persona de la que he aprés molt. A més va ser una persona que crec que va estar molt a prop meu.

Imagino que parles del dia que creus que el vas veure al Tetatre Lliure quan començaves la teva carrera com actor.

JM Sempre em quedarà el dubte, però tinc la intució que era ell. Tampoc vull investigar si era o no ell, hi ha certes coses que millor deixar-les així.

T’hagués agradat conèixer-lo?

JM De fet crec que el conec. No em fa falta estar físicament amb una persona per dir que la coneixo.

Quan acabes de veure la pel·lícula et deixa un regust amarg, perquè va ser un personatge molt obsesionat amb trobar el seu lloc al món. Creus que va ser una vida trista?

JM En el fons potser, però al mateix temps també s’ho passaava molt bé. Hi havia una ombra que el perseguia constantment, però sense ella el personatge no seria tan interessant.

Era un personatge amb una doble vida.

JM Doble, triple o quadruple. Hi ha molts Jaimes. A mi el que més m’ha interessat ha estat el Jaime més íntim i vulnerable.

Una de les coses que deia és que havia après a encaixar tots el cops que li anava donant la vida.

JM Era un home que va viure a etapescremant-les i creant de noves.

En certa mida com un actor.

JM Sí, tenia molt d’actor. Fins i tot la seva actitut i com anava vestit tenia molt de cinematogràfic, encara que el Jaime no era un gran amant del cine.

De les moltes facetes, sorpén la seva relació amb el seu pare.

JM És una relació d’aquelles que tens amb algú amb el que no està d’acord però que l’acceptes. Sobretot el pare amb ell, que esforç per entendre’l i acceptar-lo, més no pas a l’inrevés.

Fer aquesta pel·lícula t’ha despertat l’interés per rebifar la teva carrera literària?

JM No, espero que rebifi la meva carrera literària. Vaig escriure dos llibres fa anys, però ara estic amb altres coses. El Jaime a mi m’ha ensenyat altres coses, com que estar desubicat està molt bé. La gent diu que sóc raro, però no és això, és que no saps que tinc dins del cap. Jo comulgo amb tothom, però faig la meva vida, i això és molta del Jaime.

ENTREVISTA AL PERIODISTA I ESCRIPTOR JOHN CARLIN

El Factor Humà, del periodista anglès John Carlin, ha estat un dels llibres més llegits aquest 2009. Excel·lent crònica de la reconciliació del poble sud-africà gràcies al magnetisme i capacitat de diàleg de Nelson Mandela.  Una obra que acaba de donar el salt a la gran pantalla sota el títol d’Invictus.

Fa res que ha tornat de Hollywood, de la presentació d’Invictus. Com s’ha sentit envoltat d’estrelles?

JOHN CARLIN Fantàstic. Et donaré una primícia, a la pel·lícula parlen de Barcelona. Al llibre, quan Mandela es troba amb el capità de la selecció sudafricana de rugby, Francois Pienaar, li parla dels Jocs Olímpics de Barcelona, i a la pel·lícula ho han inclós.

Imagino que el dia de l’estrena es va passejar per la catifa vermella?

JC Vaig anar amb quatre convidats, entre elles la meva tieta, Miss Mèxic l’any 1957, nascuda a Barcelona i filla del cap de l’aviació de la República. Quan vaig arribar al cinema em vaig dirigir a les taquilles però no hi havia cap entrada al meu nom. Imaginat, havia volat fins Los Angeles i pensava que no podria entrar a l’estrena. Però va aparèixer un home i em va dir que havia de passar per la catifa vermella. Va ser increïble. Després va haver-hi una festa on també hi van anar en Morgan Freeman i el Matt Damon, protagonistes del film, i el Clint Eastwood, que l’ha dirigit.

Està content amb l’adaptació?

JC M’ha agradat molt. Hollywood sempre pren dreceres i aquesta pel·lícula no és una excepció. Hi ha algunes coses que no són del tot fidels amb el llibre, però en general el film ha captat l’esperit d’aquells moments. I Morgan Freeman fa un retrat de Mandela espectacular. I no només ho dic jo, sinó que també gent que coneix molt bé a Mandela.

Va ser Freeman qui és va interessar en portar al cinema el seu llibre.

JC Portava força temps volent interpretar el paper de Mandela. Fa anys va comprar els drets de la seva autobiografia, El LLarg Camí Cap A La Llibertat, però mai no van acabar d’aconseguir una bona adaptació. És un llibre fantàstic, però és molt complicat traslladar-lo al llenguatge cinematogràfic.

I aleshores va aparèixer El Factor Humà.

JC Amb Morgan Freeman ens vam conèixer de casualitat el juny del 2006 en un poble molt petit del Mississippí. Ell ja havia sentit a parlar que estava treballant en aquest llibre i es va mostrar molt interessat.

Tot ha anat molt ràpid. El llibre es va publicar el 2009 i la pel·lícula s’estrenarà aquí el 29 de gener.

JC Sí, tot en un parell d’anys. Morgan Freeman em va comprar els drets del llibre i va enviar un guionista a Barcelona, que va estar una setmana amb mi per veure com es podia adaptar la història al cine. Un guió que ens va convèncer tan a mi com al Morgan Freeman. Ell se’l va passar a Clint Eastwood, que també es va mostrar ràpidament molt interessat en dirigir el film. I Eastwood va ser l’encarregat de fer-li la proposta a la Warner Brothers. La veritat és que si que ha anat molt ràpid.

Més enllà de la pantalla hi ha alguna similitud entre Morgan Freeman i Nelson Mandela?

JC Primer de tot hi ha una certa semblança física. Freeman és alt com Mandela. Però també un home, com Mandela, amb magnetisme. D’aquells que entren en una habitació i et fixes en ell. A més, va estar molt de temps praparant-se per aquest paper. Reunint-se amb Mandela, estudiant els seus gestos, les seves expresions facials… M’extranyaria molt que no el nominessin pels Oscars.

Hi ha algun altre personatge sobre el que l’interesses escriure?

JC Per mi serà molt difícil que buscar un tema que m’apasioni tant com aquest. Va ser tan important conèixer a Mandela i estar a Sud Àfrica durant aquell època, que si escric un nou llibre serà quelcom més distant professionalment. No hi ha cap personatge polític que s’apropi, ni remotament, al que va ser Mandela.

ENTREVISTA A ELS AMICS DE LES ARTS

ELS HOMES QUE TREBALLEN FENT DE MÚSICS

L’aparició del seu darrer disc, Bed & Breakfast, va ser un dels moments més àlgids de la música en català el passat 2009. Autors d’un pop folk exquisit adornat amb unes lletres d’una quotidianitat plena d’humor i ironia, El Amics de les Arts, són, sense cap mena de dubte i per mèrit propis, el grup del moment. I que duri…

Tot comença al carrer Muntaner, oi?

Joan Enric Barcelo: Sí, al tercer primera. S’ha convertit en un santuari del rock en català. Li hem deixat unes quantes còpies del nostre darrer disc al porter per si s’apropa algun fan i el vol comprar.

Eduard Costa: Ens vam conèixer estudiant. Aleshores en Ferran, el Joan Enric i jo vivíem a la vila de la de la Universitat Autònoma, i sempre ho parlàvem això que havíem de fer un grup. A més en Ferran deia que tenia una amic, en Dani,  que feia teatre amb ell i que era molt enrotllat, i que tocava el piano… Aleshores vam deixar la vila i ja sí, ens vam instal·lar tots tres al pis de Muntaner.

Dani Alegret: Jo vaig entrar més tard. Jo només anava al pis els dilluns a sopar.

Ferran Piqué: En realitat al Dani el vaig conèixer fent promocions de tabac per les nits. Anàvem disfressats amb un vestit de làtex blau per discoteques on canviàvem paquets de tabac mig buits per paquets plens. Una feia èticament reprovable, però va ser així com ens vam pagar la carrera.

I va ser durant aquelles nits de dilluns d’on van sorgir Els Amics.

-FP: Vam començar fent el burro. Quan venia algú al pis li cantàvem quatre cançons, que ens inventàvem o versionàvem temes d’altres.

-EC: I aquestes cançons, que naixien improvisadament, les gravàvem i les passàvem a la gent. Fins que ens vam presentar al concurs Sona 9, quan més o menys vam decidir fer públic el grup. La veritat és que va anar força bé. El dia que ens van cridar per fer el nostre primer concert, al Cafè Teatre de Lleida, no ens ho crèiem!

Després d’aquell concert van venir un parell de maquetes, un primer disc, Castafiore Cabaret, i un Bed & Beakfast però que sembla arribar en el millor moment possible pel tipus de música que feu vosaltres.

DA: Sí, en general és un bon moment per fer música en català.

I si us dic Manel, què hem contesteu?

JEB: Ens pregunten per ells a cada entrevista i no ens molesta.

FP: Actualment són el referent.

DA: No deixa de ser curiós. Fa dos anys estàvem tots dos grups a un festival a Lleida i no érem ningú ni ells ni nosaltres. Ens ho vam passar de puta mare. Ens vam anar a fer uns cubates i vam parlar de lo molt que ens agrada Herman Dune als dos grup. I de sobte tot ha esclatat.

FP: És més, nosaltres parlàvem que havíem de fer una cançó que digués “al mar, al mar…”, i ens han robat la idea (riures).

JEB: És que amb quatre cubates perdem els papers i les idees ens surten pels colzes. Però ara parlant seriosament, crec que és molt positiu que ens posin al mateix calaix que ells. Si als fans dels Manel els hi diuen que hi ha un altre grup que es diu Els Amics de les Arts que sonen molt semblant, doncs genial. És un públic potencial que no tenim i que potser ens arriba per aquesta via.

FP: Els Manel són companys, no competència. Contra més gent siguem dins aquesta etiqueta del pop folk en català, millor per a tots.

DA: De totes maneres, volia dir que qui escolti el nostre disc i el dels Manel s’adonarà que no fem el mateix.

Sí compartiu, però, el costumisme en les lletres.

JEB: En aquest aspecte sí. Musicalment segurament nosaltres som més pop.

DA: I a les lletres crec que nosaltres som més àcids.

Teniu especial predilecció, en contrast amb la música que és més, diguem-ne alegre, per escriure històries tristes de personatges solitaris, perdedors, ruptures sentimentals…

FP: És una mica la clau del grup. No sé si ve del nostre pas pel món del teatre i de jugar sempre a la contra, però ens sembla molt més interessant explicar una història alegre amb música trista o una historia trista amb música alegre que no pas que totes dues coses vagin de la mà. A “36 Per Cent” que és la primera cançó que vam escriure ja era així.

JEB: Precisament avui hem rebut un e-mail d’una noia explicant-nos que es va posar a plorar a l’FNAC escoltant “Reykjavík”. I a més diu, “les amigues ja m’han dit que és normal que m’hagi posat a plorar escoltant-la”.

Les cançons, i em refereixo a les lletres, tenen un tractament molt cinematogràfic.

FP: Ens agrada molt el cinema. Crec que va ser en Joan Enric que un dia va dir que un curtmetratge havia de ser una anècdota. D’alguna manera, això és el que intentem aplicar a les cançons.

JEB: A més hi ha molts referents explícits al cinema a les nostres lletres: Godard, Truffaut, Kurosawa, Hugh Gran…

No només referències cinematogràfiques. Les vostres lletres estan farcides de referents de la cultura pop: Paul Auster, Perdidos, Lou Reed, Tintín, mestres Jedi…

JEB: Però curiosament, posar un referent a una cançó potser perillós, perquè si a un cançó dius que t’agrada en Paul Auster, de cent persones potser setanta no t’entendran. Ara als trenta restants els tocaràs encara més la fibra sensible. D’altra banda crec que si poses un vers com “Jean-Luc vull entendre-ho però no puc”, arriba molt més que si diguéssim, “estic obsessionat per la noia que acabo de conèixer, però no m’atreveixo a parlar amb ella”.

FP: No són frases que estiguin gaire pensades. Tots aquests referents formen part del nostre imaginari i són les referències que tenim.

Per cert, déu n’hi do amb tot el rebombori que s’està formant amb vosaltres últimament.

EC: És molt maco. És una recompensa a tots aquests anys que duem treballant.

DA: Tenim la sensació però que tot ha vingut de cop. Portem un parell de mesos amb el disc a les botigues i de sobte comencem a aparèixer a tot arreu, les crítiques són totes bones…

JEB: Ara caldrà veure si tot això és queda o no.

Us preocupa que pugui ser un èxit efímer?

FP: Jo últimament hi penso molt, perquè mai havíem imaginat que això ens podria passar. Evidentment que quan vam gravar el disc, l’objectiu era fer-ho el millor possible, però no esperàvem aquesta resposta.

DA: El tema és que ens agrada tant el que fem que en cap moment ens havíem plantejat que a més d’agradar-nos a nosaltres també podia funcionar. Ens agradava tant que ja ens anava bé.

JEB: Portàvem quatre any lluitant perquè els mitjans ens paressin una mica d’atenció que quan aquesta ha arribat la veritat és que no ens la esperàvem. Es tant sorprenent que fins i tot ja m’han parat un parell de vegades pel carrer.

DA: A mi al metro.

JEB: Som conscients, però, que això és quelcom passatger i que avui estem aquí i demà ves a saber. Aquesta atenció per part de la gent i els mitjans en el futur no hi serà. Ara estem en un moment en què tot es pot quedar en anècdota o podem seguir endavant, però, passi el que passi en el futur estem gaudint moltíssim del que ens està passant ara mateix. Com l’altre dia, que vam actuar a Sant Andreu per 500 persones i totes coneixien les cançons.

ENTREVISTA A PASCAL COMELADE

COM UNA PEDRA RODANT

Únic i inclassificable, després de més d’una seixantena d’àlbums publicats i haver col·laborat amb noms com PJ Harvey o Robert Wyatt, Pascal Comelade diu que és amb Friki Serenata, la seva nova obra, que ha aconseguit  enregistrar el seu millor disc.

És sabut que et costa parlar de la teva música.

És cert. Em resulta gairebé impossible. Aquesta és una època curiosa i difícil. Per primera vegada em sento anacrònic. A tot arreu el que impera és el techno i l’electrònica. Sembla que Friki Serenata sigui una cosa del passat, però de quin passat? D’ahir, d’abans d’ahir o del segle XVIII? Em sento fora de joc. Penses que pot ser cosa de l’edat?

I tu?

A mi no m’interessa la manera de produir i consumir la música actualment. Es pot gaudir de la música escoltant techno pel mòbil al carrer? És com el Youtube. Hi ha algú que ha penjat un trosset d’un concert meu a Reus gravat directament de la pantalla del televisor. És increïble, quin anàlisis puc fer d’això? Potser sí que sigui un problema generacional.

Has comentat, però, que aquest és el disc del que et sents més orgullós.

Exacte. És un disc que l’hem gravat en directe seguint la filosofia que la primera presa és la bona, sense cap tècnic d’estudi ni limitació horària i sense dependre de ningú.

Quina relació hi ha entre Friki Serenata i el cineasta Ted Browning?

És el meu particular a la seva pel·lícula Freaks. Sempre m’ha interessat tot aquest món underground, en certa mida relacionada amb l’escena del music hall, el cafè concert i el cabaret. Un món paral·lel a l’espectacle oficial. Tot això va desaparèixer als anys 50 i 60, amb la irrupció de la ràdio. Potser l’últim lloc en què es podia veure aquest tipus d’espectacle i aquest esperit va ser la Bodega Bohemia a Barcelona.

La teva música sempre ha estat molt influenciada per aquest món.

Hi he tingut una relació permanent. Però no sóc l’únic, n’hi ha d’altres i molt més coneguts, com el Tom Waits. Però no és una qüestió de nostàlgia. Tot aquest món és el que més s’apropa a la meva manera d’entendre la música

Tot i així sempre t’has definit com un rocker.

Sí, però del rock del anys 50, 60, i 70, quan el rock encara conservava la seva essència. A partir dels 80s el rock es va convertir en música global, en pop. I avui en dia amb l’Internet, els festivals, és totalment diferent. Ara anar a un concert de rock és com anar a missa. Massa gent. Quan puges a un escenari et consideren un líder o un símbol. El festival de Woodstock va començar a matar el rock.

Quin va ser el disc que va provocar que et volguessis dedicar a la música?

Un disc no, va ser un concert. Als anys 60 a la Catalunya Nord gairebé no hi havia concerts, però amb 12 o 13 anys vaig poder anar a veure a un pianista de blues anomenat Memphis Slim i va ser com una revelació. A partir d’aquell moment em vaig tornar boig per el rock. No parava de comprar-me discos. Van aparèixer els Stones i la malaltia va empitjorar. Quan ets un melòman de la música vols tenir-ho tot.

Quina ha estat la darrera adquisició que has fet?

M’has agafat en un moment en què m’he tornat a obsessionar per l’obra dels Small Faces. Però va per èpoques. L’any passat la meva gran passió era el blues. Però després cada dos o tres anys faig neteja i em desprenc d’un munt de discos i acabo quedant-me sempre amb el mateix, amb els clàssics: els Rolling Stones, el proto-punk de Detroit amb bandes com MC5…

Ara es paguen autèntiques fortunes per alguns dels teus primers discos en vinil.

Sí, és cert. He vist que per algun d’ells elpreu de sortida a Ebay era de 350 o 450 euros. Però és normal, el món del col·leccionista de discos sempre ha funcionat així. Jo em puc tornar boig buscant un disc.

Què és el màxim que has pagat per un disc?

450 euros segur que no. Crec que tots els que patim aquesta patologia somiem amb el mateix: trobar per un atzar a un mercat de segona mà un disc que costa 450 euros i que només ens demanin 5.

Aquest patologia per la música, com tu l’anomenes, és potser un dels motius pels que t’agrada tant fer versions?

És possible. Però amb això de les versions em sento més a prop del món del jazz, on és molt més habitual que els músics facin versions d’altres. Al rock no es van començar a fer versions fins a la dècada dels 80. Abans era molt estrany, només el Bowie va treure el disc de versions Pin Ups, i algú que fes versions instrumentals com les que jo faig era gairebé impossible de trobar.

Com a intèrpret et sents més a prop del jazz que del rock?

En l’actitud sí, però hi ha el problema de la tècnica. Hi ha una trista realitat i és que hi ha un cert tipus de música que tu no la pots tocar si no tens certa tècnica, com el jazz o la música clàssica occidental. Seria ridícul i impossible plantejar-me una col·laboració amb músic d’aquests gèneres. Musicalment sóc un paio limitat. Tinc certa cultura musical, perquè porto quaranta anys escoltant tot tipus de música, però escoltar no té res a veure amb la pràctica. Des d’aquest punt de vista sóc com qualsevol músic punk.

En canvi sí que has col·laborat amb grans noms del món del rock com el Robert Wyatt o la PJ Harvey.

Però la vida és així, vas coneixent gent i vas fent. Són converses de bar que acaben en col·laboracions. Tot fruit de l’atzar. Vaig conèixer a la PJ Harvey a París perquè jo coneixia a l’Eric Drew Feldman, que era el seu teclista i abans ho havia estat del Captain Beefheart. Va haver-hi bona sintonia i vam col·laborar, des d’aleshores cada Nadal ens enviem una postal felicitant-nos les festes. Però fa uns dies vaig rebre un correu d’una mestra d’escola d’un petit poble dient-me que volia muntar un cor a la seva escola i em va demanar ajuda. Si puc també ho faré.

Vaig llegir que la Madonna t’escoltava al camerino abans dels concerts.

Quina Madonna, la Santa Madonna? No ho sé, però crec que no col·laboraria amb ella. Amb tota la gent que he col·laborat hi ha una connexió i una manera d’entendre la música des d’una perspectiva molt semblant.