ENTREVISTA A MISHIMA

LLIÇONS ESPIRITUALS PER A JOVES SAMURAIS

Mishima

A pas lent però ferm, Mishima, o el que és el mateix David Carabén (guitarra i veus), Marc Lloret (teclats), Dani Vega (guitarra), Dani Acedo (baix) i Óscar D’Aniello (bateria), han anat traçant una de les trajectòries musicals més captivadores de l’escena musical independent catalana. Les seves melodies son d’una bellesa feridora i els seus versos, sublims passatges de literatura costumista. Aquest mes publiquen Ordre i Aventura, un nou mostrari del seu infinit talent.

Hi ha instants en aquest disc, com “Tot torna a començar”, que em recorden al mític wall of sound de Phil Spector passat per aquell referent que sempre està present a la vostra música com és la Velvet Underground.
DAVID CARABÉN Totalment. Són els nostres referents bàsics. La història de Mishima comença amb l’Óscar tocant la caixa de ritmes, perquè no era bateria, i jo, que tampoc sóc músic de formació. Tots dos érem persones amb molta cultura musical més que no pas músics. I en cas de l’Óscar en concret, la seva manera de tocar la bateria, ha vingut molt marcada per la Moe Tucker (bateria de la Velvet Underground), que, com em moltes de les gravacions del Phil Spector, seguia uns patrons rítmics molt senzills però amb ànima.

En d’altres moments, com “En Arribar La Tardor”, seguiu uns patrons que us apropen sonoritats més pròpies dels cantautors.
Aquesta cançó segueix un ritme de 3×4, que mai abans havíem usat. Aquest ritme s’utilitza molt a les cançons populars, i en aquest cas li anava molt bé al que volia explicar, perquè és una història molt circular: una parella que al principi ell passa de formar una família i ella el retén, i al final tot canvia. Volia representar el fi de certes idees que es tenen sobre la figura del mascle, la del tio sent el “fistro” i la dona la que creu en la família. Estem en una fase la història en què això ja s’ha acabat i una dona pot descobrir perfectament la seva part més cràpula després d’haver tingut els fills.

Mishima

Com a principal compositor segueixes amb les històries quotidianes i costumistes.
Aquesta història mateix, la de la cançó “En Arribar la Tardor”, creia que l’havia escrit sense cap idea concreta al cap. Però després vaig adornar-me que es sembla molt a la història d’una de les meves pel·lícules que més m’han impressionat mai com és “Un Verano Con Mònica” d’Ingmar Bergman. Una noia esbojarrada que s’enamora un noi aturadet. Hi ha un moment cabdal al film, en què ella, en un paper que interpreta magistralment la Harriet Anderson, que acaba fent-se prostituta, es queda mirant a càmera, com dient-li a l’espectador, ‘sí, sóc una puta, i què?’. La meva història té molt a veure. La diferència és que ell a l’inici és un cabra boja i ella el transforma, i ella en canvi es va alliberant amb el pas de la cançó.

Tu que has estudiat cinema, encara que sigui inconscientment, li dones un tractament cinematogràfic a les teves cançons?
Una cançó és una màquina de crear sentits, i a més està inserida en el temps. A les cançons, l’escriptor ha de dominar molt bé l’art de subministrar informació: ara t’explico un tros d’aquest personatge, ara te n’explico un altre. Sempre he cregut que per escriure cançons, encara que l’oient no tingui un panorama general de la història que vull explicar, jo sí que l’he de tenir. Es a partir d’aquest panorama general que trec elements i els poso a la cançó, però han de ser prou com perquè l’oient pugui arribar a entendre tot aquest mapa general que jo tinc al meu cap. En el cinema seria una mica el que fa en David Lynch. La gent diu, ‘hòstia, David Lynch, quines històries més críptiques que fa, no volen dir res’, però si et pares a mirar-les detalladament te n’adones que el seu univers és coherent i que al final tot es pot explicar.

Però no tothom està disposat a veure una pel·lícula o escoltar una cançó que li requereixi un esforç intel·lectual.
Exactament. Però això també és la grandesa de l’art: tu t’hi pots ficar tant com vulguis. Una pel·lícula o un disc pot ser un mer element de distracció o no. En una cançó com “En Arribar La Tardor” hi haurà gent que només pararà atenció a la melodia i ni es fixarà en la lletra, i d’altres que començaran a donar-li voltes i es creuran que jo sóc el protagonista.

Mishima

Segur que et deu d’haver passat que algú pròxim a tu, sense que t’hagis inspirat en ell, es vegi reflectit en alguna de les teves cançons.
I tant. L’esforç quan escrius una cançó és que ha de ser el suficientment concret com per ser interessant i que l’oient s’arribi a creure que el que expliques és veritat, però a l’hora la idea ha de ser tan abstracte i tan poc definida com perquè sigui universal. Per exemple, quan una cançó diu ‘t’estimo’, el més maco d’això és que el jo potser qualsevol oient i el tu potser qualsevol persona en la que està pensant l’oient, o fins i tot pots estar expressant el teu sentiment cap un objecte o el teu país.

Ets molt prolífic composant?
No em costa gens escriure cançons, el que passa és que escric poc perquè no puc viure de la música, però quan m’hi fico em surt fàcilment. Escriure una cançó té uns components que propicien que t’acabis obsessionant. Tens una melodia que no saps d’on l’has tret, però que t’ha enganxat, i que encara que no tingui una forma definitiva intueixes que serà brutal. Moltes vegades el que succeeix és que no pots acabar-la perquè la vida es cola entre mig, i torna a reaparèixer al cap d’un mes o dos, o fins i tot d’un any. El vers “qui n’ha begut en tindrà set tota la vida”, de l’anterior disc, el tenia guardat des de ves a saber tu quan.

Guardes tot aquest projectes de cançons inacabats?
Sí. Possibles cançons en dec tenir unes 50. Són textos, pensaments, coses que he anat escrivint i que estan per allà. I una vegada ho torno a fullejar, si em diu alguna cosa m’hi torno a posar.

Mai t’has plantejat fer com feia el David Bowie, que escrivia frases i les escollia a l’atzar i del que en sortia acabava fent una cançó.
No. Em sembla una mètode molt manierista. En algun moment ho podria fer, però seria l’últim recurs quan ja no tingués més idees. De moment em surten moltes línees per seguir l’anterior vers.

Mishima

Ets sents més narrador que músic?
No ho sé, potser sí. A mi el que em posa calent és manipular les formes.

Et veig, i em permetràs que et digui que salvant les distàncies, com un Leonard Cohen o un Bob Dylan, que no són músics brillants, i com a cantants tenen una veu més limitada encara, però que escriuen unes històries brillants.
No sóc ni un gran músic ni un gran intèrpret, però aquesta tampoc ha estat mai la meva gran ambició. La meva ambició és escriure cançons que semblin creïbles, i que jo les pugui fer creïbles al cantar-les. Segurament al Leonard Cohen o al Bob Dylan els importarà tres raves si hi ha algú que pensa que canten malament, per a ells és molt més important l’autenticitat del que t’estan dient.

Es parla d’una nova generació de grups de rock en català de la que se us atribueix la paternitat.
Això ho hauria de dir millor un historiador musical que no pas nosaltres. Em sento orgullós del que hem fet i segurament sí que hem obert una escletxa per la que després han passat d’altres, i no ho dic jo, ho diuen grups com els Manel o d’altres als que els hi tinc un gran respecte. Sigui com sigui, jo em sento molt reconegut i estimat per altres grups.

ENTREVISTA A DAVID BARRUFET

O CAPITÀ, EL MEU CAPITÀ

Barru

Els seus 70 títols amb el FC Barcelona Borges el denoten com un dels millors jugadors de la història de l’handbol. Aquest febrer, enfilant el camí cap els 40, David Barrufet, el gran capità, per les seves qualitats tècniques però, sobretot, per les seves virtuts com a persona, de la secció que més alegries li ha donat a l’afició blaugrana, ha anunciat la seva retirada després de 23 anys defensant la samarreta del Barça. (Nota: entrevista feta dos dies abans d’anunciar la seva retirada. Havia de sotir publicada al dominical del diari Avui, Plaer, però el van tancar).

En un país com el nostre, on l’esport rei és el futbol, com un nen de 8 anys decideix que vol jugar a handbol?

Al SAFA Horta, el col·legi on jo estudiava, només podies fer handbol o bàsquet. El meu germà jugava a handbol i m’agradava anar a veure’l jugar. Vaig seguir la tradició familiar. Posar-me sota els pals i fer de porter, però, va ser una casualitat, ningú ho volia ser i em va tocar a mi.

Home, per la seva alçada i envergadura, ja era una posició que li anava bé?

El professor de bàsquet volia que em passes al seu equip. Em deia, “a l’handbol no seràs res i al bàsquet podràs convertir-te en una estrella”. Per sort no li vaig fer gaire cas. L’handbol, fins que no vaig arribar al Barça va ser un entreteniment. Jo em dedicava a estudiar, l’esport m’agradava però mai vaig pensar que podria jugar al Barça i formar part d’aquest equip durant 23 anys.

Però hi va arribar.

Vaig arribar-hi cagat (riu). Hi vaig venir amb 14 anys i vaig debutar al primer equip amb 18, i la veritat és que el vestidor imposava molt. Pensa que fins aleshores jugava a l’equip del col·legi on tots érem amics i, clar, entrar al vestidor del Barça va ser molt impactant: callat, sense dir res… Però la veritat és que em van tractar i em van acollir molt bé. Des del primer dia em vaig sentir com a casa.

Barru

A la seva trajectòria com esportista hi ha dues figures clau: l’entrenador Valero Rivera i el que era el porter de l’equip en aquells moments, Lorenzo Rico.

El Valero va ser qui va venir a veure’m al col·legi i qui va decidir portar-me al Barça. Hem estat un munt d’anys plegats al Barça i ha estat l’entrenador que m’ho ha ensenyat gairebé tot d’aquest esport. I el Lorenzo em va agafar el primer dia que vaig entrar al club i em va dir, ‘tu estigues al meu costat que ets qui em retirarà’. Va ser el primer que va confiar en mi i encara avui mantenim una bona relació d’amistat. Ens truquem i ens veiem sempre que podem.

És inevitable fer referència a aquell equip meravellós del que formava part que va guanyar tot el que es podia guanyar des de meitat de la dècada dels 90s fins a principis del nou segle. Ha estat la seva millor etapa com a porter del Barça?

Va ser una època molt maca, perquè a ningú li agrada perdre i, com dius, nosaltres ho vam guanyar tot. A nivell de títols és evident que va ser el millor període. Dins del camp érem una pinya molt gran i tots teníem una mentalitat exageradament guanyadora. Tan era així que els entrenaments potser eren més intensos que els partits, perquè no ens agradava perdre ni entrenant. Però a mi m’encanta jugar a handbol i totes les etapes que he viscut amb el Barça, tant si hem guanyat títols com si els perdut, han estat molt bones. Evidentment, si guanyes la satisfacció és més gran, però jo gaudeixo de l’handbol cada dia i així serà fins que em retiri.

Com es porta això de ser un dels esportistes catalans més llorejats? Només amb el Barça ha guanyat més de 70 títols.

Esperem que vinguin més. És una xifra que està molt bé, però aquests ja estan guanyats, ara falta guanyar els propers. Estic molt content i orgullós del que he aconseguit, però si em començo a rascar la panxa i em dedico a pensar en tot el que he guanyat, malament.

A casa deu de tenir un petit museu per encabir tants títols?

Si a nosaltres mai ens donen res! A vegades una medalla o una petita rèplica del trofeu, però no sempre. Tinc algunes medalles a un calaix i d’altres les agafen els nens per jugar i ja mai més les trobes. Però no m’enfado, que juguin amb elles.

Entre aquesta família nombrosa de títols, a quin fill s’estima més?

Un moment molt especial, per tot el que va significar, va ser guanyar la Supercopa d’Europa del 98 al Palau poc després de la mort del meu germà i poder dedicar-li. I després, evidentment, la primera Copa d’Europa que vam guanyar, que a nivell de clubs és el títol més important.

Barru

Mai, al llarg dels 23 anys que porta defensant la porteria del Barça, no ha tingut la temptació de marxar a un altre equip per viure nous reptes?

No. He tingut ofertes i fins i tot econòmicament millor que les del Barça. Els diners són importants per viure, però no cal viure com un rei. Mai he somiat conduir un Porsche, amb un Skoda en tinc prou, i tampoc no m’ha temptat mai el voler viure fora i provar coses noves. Aquesta és la meva casa i jo sóc del Barça des de petit.

Es poden resumir 22 anys de trajectòria esportiva en una aturada?

L’aturada bona ha de ser la que faci al proper partit.

Però en el passat també n’ha fet de molt importants.

Hi ha la més recent contra el Ciudad Real a la final de la Copa Asobal en els darrers instants del partit. Una altra especial va ser el penal que vaig aturar contra el Magdeburg alemany amb el temps ja exhaurit. Però insisteixo, la millor aturada sempre ha de ser la que faci al proper partit.

BarruParlant de penals. Què li passa pel cap quan l’adversari està en la línea dels set metres?

És una guerra psicològica. El primer que fas és mirar-lo als ulls. D’aquesta manera ja saps si està amb confiança o no. Si els veus malament et sents amb la seguretat que l’aturaràs. També hi ha ocasions en què penses, ‘hòsties, aquest ve molt fort’ (riu). Fem molta tasca de vídeo i sabem com llancen tots els especialistes, si tenen algun tic… Tu saps on li agrada tirar i mires de provocar que tiri allà, encara que moltes vegades et canvia el llançament i tot això ja no serveix de res (riu).

Per curiositat, a quina velocitat pot arribar a llançar la pilota un jugador d’handbol?

Vam mesurar la velocitat d’un llançament de l’Iker Romero i va arribar als 125 quilòmetres per hora. Però un porter d’handbol no pot tenir por, aquesta seria un de les nostres principals virtuts, que després l’has de combinar amb l’agilitat, la rapidesa i també molt important, saber visionar un partit: veure i intuir per on et llançaran la pilota aquell dia els rivals.

¿Té alguna bèstia negre? ¿Algun jugador en especial que l’hagi pres la mida?

No. Pots jugar contra Karabatic, que està considerat com un dels millors jugadors del món, i aturar-li tots els llançaments. En canvi, t’enfrontes a un jugador que no coneix ningú i aquell dia te les entra totes. Has d’estar igual de concentrat i has de respectar per igual tant a l’un com l’altre.

Imagino que quan un esportista professional es retira, el canvi de ritme de vida ha de ser brutal. Ha començat a preparar el camí?

Tinc la carrera de dret i ara estic estudiant un màster en dret esportiu. Sempre he anat fent coses perquè considero que és molt important treballar-te el futur fora dels pavellons. També el meu cas és una mica diferent, perquè jo ja tinc 40 anys i una planificació molt clara del meu devenir que vaig seguint pas a pas. Estic preparat pel moment de deixar-ho. ¿Si m’agradaria seguir al club? Sí, seguiré treballant als serveis jurídics del club.

Vostè, que és un guanyador, amb quin títol li agradaria acomiadar-se?

Amb la Lliga de Campions. En tinc set, però vull vuit.

Arribarà un dia en què la seva samarreta penjarà del Palau Blaugrana, n’és conscient oi?

Home, portant tota la meva vida aquí, havent fet tota la meva trajectòria esportiva al Barça, no puc amagar que m’agradaria i em faria molta il·lusió. Si passa, serà tot un privilegi i un honor. Estic molt agraït al club i als aficionats que sempre m’han tractat de la millor manera possible. ¿Si ploraré? No ho sé, si arriba, serà un dia en què imagino que no es podran controlar les emocions.

ENTREVISTA A JORDI ROBIROSA

Singular y diferente, su pasión por los deportes le ha llevado a retransmitir todo tipo de eventos. Pero el nombre de Jordi Robirosa siempre irá ligado al mundo del baloncesto ya sea a través del espacio NBA.Cat del que es el director o retransmitiedo partidos de la liga ACB, la Euroliga o la Liga Femenina. Y es que nuestro protagonista es un periodista realmente “apostoflant”. (Entrevista publicada en el suplemento de televisión de La Vanguardia, TV Mania)
Jordi Robirosa

Su estilo no deja indiferente a nadie.
Es cierto, pero es mi estilo. Mis retransmisiones son apasionadas pero siempre diciendo la verdad. Cuando el equipo catalán de turno juega mal, yo lo digo. Un ejemplo, el Barça de Dusko Ivanovic. No me callé y una semana tras otra decía que ese equipo jugaba mal. Ivanovic pasará a la historia como uno de los peores entrenadores del Barça de baloncesto, no sólo porque su equipo jugaba mal y no ganó más títulos que una Copa del Rey, sino porque él fue quien desaprovechó el talento de uno de los mejores pívots del mundo, Marc Gasol.

Periodista vocacional.
Muy vocacional, y aún hoy me apasiona el periodismo. Cuando era pequeño siempre iba con mi libreta donde lo apuntaba todo. Además quería ser periodista deportivo porque me gustaban, y me gustan, todos los deportes, y me preparo y le dedico el mismo tiempo a un All-Star que a un partido de chicas entre La Seu y el Olesa o uno de liga LEB, y eso sólo te lo da la vocación.

Empezó su carrera en la prensa escrita, ¿verdad?
Sí, mi primer trabajo fue en la Hoja del Lunes, un diario que ya era un desastre cuando entré, y la verdad es que no aprendí demasiadas cosas. De ahí pasé al Dicen, un periódico deportivo que también estaba en declive. Hubo un momento en que llegué a pensar que era gafe, porque periódico en el que entraba, periódico que cerraba. Pero tuve la suerte por aquel entonces estaba arrancando TV3 y por oposiciones gané una plaza. He tenido la suerte de hacer las tres cosas: prensa escrita, radio y televisión, y quieres que te diga la verdad, lo que más me gusta es escribir.

Le conocemos por el baloncesto, pero su auténtica pasión es el beisbol.
Me gusta muchísimo. Conocía el deporte desde hace muchos años, pero empecé a aficionarme de verdad hace 20 años en un viaje a Chicago siguiendo a los Bulls de Michael Jordan y fui al Wragley Field, el estadio de los Chicagos Cubs. Desde entonces es un deporte que me apasiona. Siempre que puedo voy a ver un partido. Me siento en la primera entrada y me relajo. No sé por qué pero es un deporte que me relaja. Eso sí, es un deporte complicado. El beisbol tiene 365 reglas, tantas como días un año, y aún no me las he podido aprender todas.

Otras de sus “curiosidades”. Usted es un estudioso de las reglas de los deportes.
Me gusta conocer todos los deportes. Si ahora tuviéramos que retransmitir un partido de críquet sólo lo podría retransmitir yo porque soy el único que conoce las reglas. Yo a la que veo un papel me lo leo, sea literatura o sea la hoja dominical y así voy aprendiendo muchas cosas. Creo que el periodismo es esto, curiosidad por aprender cosas, pero no sólo en el mundo de los deportes, sino en la vida en general. Si me enviaran a Ucrania a cubrir las elecciones también podría hacerlo. Mi pregunta es si un periodista internacional podría retransmitir un partido de baloncesto.

Jordi Robirosa¿La prensa deportiva está lacrada?
Totalmente, empezando por la propia facultad, donde se nos estigmatiza. El deporte es una parte muy importante de la sociedad y menospreciarlo es ir contra la realidad. También es verdad que hay un sector de la prensa deportiva que por sus hábitos y su manera de hacer, perjudica mucho al colectivo.

¿Hay algún deporte del que jamás haya hecho una retransmisión?
Futbol americano. Es el único deporte que no me gusta. Lo encuentro aburrido aunque seguramente esté equivocado porque a los yanquis les encanta. No tengo ningún interés por conocer las reglas y no creo que retransmita nunca un partido

Ha conocido a las mayores leyendas del baloncesto, ¿cuál es jugador que más le ha impactado?
Magic Johnson. Si nos ceñimos sólo al juego, tendría que decir Michael Jordan, era imbatible. Pero Magic lo controlaba todo. Dentro de la pista el número 1 ha sido Jordan, fuera de ella Magic. Es el jugador que más me ha impactado, y dudo que ninguno me llegue a impactar como él. En un ámbito más cercano tendría que citar a Audie Norris. Un tipo excepcional. Vivía en Sant Just d’Esvern y enviaba a sus hijos a la escuela pública del pueblo.

Otro jugador mítico, Nacho Solozábal, su compañero de retransmisiones.
Llevamos 15 años juntos. No cuento las retransmisiones, pero debemos de haber hecho una mil. Seguramente somos la pareja de deportes más antigua. Es el contrapunto perfecto a mi estilo más pasional y me ha enseñado muchas cosas. Además hay una relación de amistad que va mucho más allá de las retransmisiones.

¿Le volveremos a ver retransmitiendo partidos de la NBA?
Es un tema complicado porque Canal + tiene los derechos y TV3, en comparación, es una televisión pequeña. ¿Gustarme? Por supuesto.

Recientemente moría Andrés Montes, otro mito de las retransmisiones baloncestísticas.
Un crack. Había gente que le criticaba porque le consideraba demasiado histriónico, pero en su estilo era único. Es una gran pérdida y Canal + aún no ha encontrado el sustituto ideal. David Carnicero y Nikola Loncar lo hacen bien, y Antoni Daimiel era el contrapunto ideal a Montes.

Además de periodista usted también es arqueólogo.
Sí, por la mañana estudiaba periodismo y por la tarde historia, porque me gustaba. Lo que realmente me fascinaba era la historia de Mesopotamia y los inicios de la escritura. Recuerdo que cuando acabé la carrera de historia, una profesora me dijo, “mañana nos vamos a una excavación en Empúries”. Cuando me dijo que habían quedado a las seis de la mañana, fue cuando se acabó mi carrera como arqueólogo.

Jordi Robirosa¿No le motivaría hacer algún programa de televisión relacionado con la historia?
Lo principal es ganarme la vida, más allá que el periodismo deportivo ocupa gran parte de mi tiempo y el resto se lo dedico a mi familia. Cuando me jubile ya veremos.

Si vida profesional siempre ha ido ligada a TV3, ¿no se ve trabajando en otra televisión?
TV3 es uno de los lugares con más credibilidad dentro del periodismo, pero yo estoy en el mercado. Difícilmente me vendrán a buscar de La Razón o de Tele5, pero yo soy políglota, y hablo varias lenguas a un nivel bastante bueno, si alguien, de donde sea, me viene a buscar con una buena oferta, me lo pensaré. Pero esto no es fácil, y ahora mismo lo veo casi imposible.

Otra afición suya es coleccionar ejemplares de El Quijote. ¿Cuántos tiene?
Ahora mismo unos 370. Hace poco estuve en Belgrado y conseguí tres ediciones diferentes en serbocroata. También colecciono pins de deportes, tengo más de 11.000 y me gusta mucho la filatelia.

Su libro “A Prop de les estrelles de la NBA” es una pequeña lección de periodismo deportivo.
He intentado que así fuera. Me llaman muchos estudiantes de periodismo y los intento atender siempre. Para mí es condición sine qua non dedicar un par de horas a la semana a todos los estudiantes que quieren entrevistarme. Lo que he intentado con este libro es explicar pequeños trucos del periodismo que he ido adquiriendo con la experiencia.

ENTREVISTA A BERRI TXARRAK

PASIÓN POR EL RUIDO

El trío navarro editaba este año su nuevo y brutal Payola (Roadrunner Records), disco producido por el legendario Steve Albini (sí el de In Utero de Nirvana). Poco antes de su concierto en la sala Apolo, su cantante Gorka Urbizu contestaba las preguntas de este pobre escribano.

Berri Txarrak

-¿Cómo surgió la oportunidad de grabar el disco con Steve Albini (Pixies, Nirvana…) y cómo fue la experiencia? ¿Siendo la primera vez que grababais fuera por qué os decidisteis a trabajar con él?
Compusimos 4-5 temas para el disco y vimos que rezumaban crudeza, algo que debíamos intentar mantener en la grabación, sin pulir mucho el sonido. En seguida nos vino a la mente Albini, porque es experto precisamente en eso, en buscar el sonido puro de un grupo de rock. Escribimos vía mail y nos contestó que encantado.

-Albini no escucha demos antes de empezar a trabajar con un  grupo. ¿Qué tal fue el primer contacto con él?
Albini tiene pinta de científico loco un tanto despistado (además que trabaja siempre con un buzo), pero más o menos fue como lo esperábamos, un pequeño genio que sabe muy bien lo que se hace. Le gustaron las canciones y los arreglos y eso es un 90% de una grabación.

-Os sobraron días de grabación. ¿Habiendo pasado el suficiente tiempo como para tener una buena perspectiva del trabajo realizado, cambiarías algo? ¿Exprimiríais esos días que os sobraron?
“Payola” es un disco bastante “primertomista”, si se me permite. Tenía que sonar real y sin florituras y todo fue encaminado a ello: no se utilizó ningún ordenador en todo el proceso, con lo que la edición se hace mucho más complicada, y lo grabamos por primera vez todos tocando a la vez en una sala. Es un disco sin artificio y por eso a algunos les ha pillado con el pie cambiado, pero nosotros creemos que estos temas pedían esa producción austera y lo seguimos defendiendo.

Berri Albini

-Payola puede que sea vuestro disco más, por decirlo así, accesible o melódico, pero a la vez es bastante crudo (no sé si estaréis de  acuerdo), algo bastante común en los trabajos de Albini. ¿Era esto lo que buscabais?
Llevábamos 4 años sin grabar y decidimos hacer un disco punk desde el principio. Un disco con canciones de esqueleto básico y sonido sucio. Está claro que hay  diferentes colores en el disco, pero la base, en lo que a actitud se refiere es claramente punk. Una actitud que echamos muchísimo a faltar en las vacas sagradas  del rock en el estado, dicho sea de paso.

-En cierto sentido, Payola sigue la línea iniciada en vuestro anterior álbum. Siempre habéis sido un grupo con una gama de influencias  muy amplia y variada. ¿Habéis encontrado la fórmula para asimilarlas y dar con un sonido propiamente Berri Txarrak?
Nos gustan las buenas canciones, que transmitan y tengan espíritu. Lo demás es periférico.

-Payola es el delito de pagar a un locutor de radio para que ponga tu música. Imagino que vosotros con este título no anadais detrás de  entrar en la radiofórmula.
Llevan años obviando el rock y si ya es en euskara… es demasiado riesgo para este tipo de cadenas. Por nosotros, que sigan vaciando de contenido la música,  siempre nos quedan los directos y un público fiel.

Berri Txarrak

-Este es vuestro primer disco para Roadrunner. ¿Cómo surgió la posibilidad de fichar por este sello y cómo están yendo las cosas hasta el  momento?
Nos vieron en directo y nos dijeron que estaban interesados. Nosotros habíamos sacado 5 discos con la independiente GOR y nos pareció que era una buena  ocasión de probar, no porque nos fuese mal, sino porque había países en los que estábamos girando y no teníamos promo ni discos editados. Las discográficas están más a sobrevivir que a apostar por sus bandas, lo que acaba creando conflictos de intereses. El tiempo nos ha hecho ser más escépticos: si no lo haces tú, nadie lo hará por ti.

-¿Habéis empezado a trabajar ya en nuevo material?
No, nos gusta dejar que el disco respire y todavía es pronto.

-Sois grandes consumidores de música. ¿Qué es lo que más os ha sorprendido últimamente?
Nos gustan mucho Avett Brothers, Gaslight Anthem, The Weakerthans, Eels, Willis Drummond…

ENTREVISTA AL PERIODISTA TONI CLAPÉS

La tercera onada de l’any 2009 de l’Estudi General de Mitjans ha confirmat que, una vegada més, en Toni Clapés és el líder d’audiència a les tardes. Una merescuda recompensa a tretze anys al capdavant del Versió, un dels millors programes de ràdio a Catalunya.

Any rere any líder d’audiència. Quin és el secret del teu èxit?
TONI CLAPÉS Sincerament, no ho sé. No tinc cap fórmula, si la tingués muntaria franquícies a França i Alemanya… Suposo que és l’equilibri, la suma d’entreteniment i informació.
Et fa respecte el terme líder?
TC Sí. Si tu ets el líder, l’empresa on treballes i l’entorn en el que et mous et pressionen per continuar sent líder. Però en un pla personal, no sento tan la pressió de seguir sent líder, com de mantenir el nivell. Que la gent no digui que el programa ja no és el que era. Això és el que més em costa.
A la Viquipèdia, que no és gaire de fiar, diuen que vas començar fent radiofórmula.
TC És cert. Vaig començar a Ràdio Minuto, on la fórmula era una notícia i un disc, i jo m’encarregava de la selecció musical. Aquesta va ser la meva primera feina remunerada.
La ràdio és el teu mitjà?
TC A dia d’avui sí. A la ràdio he tingut la sort de trobar-me amb gent que ha tingut paciència i ha confiat en mi, i a la tele no s’ha donat aquesta circumstància. Quan vaig començar el Versió a Catalunya Ràdio, el primer EGM no va anar bé i van continuar apostant pel programa, a la tele, amb Efectes Secundaris, només vaig poder fer tretze programes. Des d’aleshores, a la tele, com a programa propi ja no he tingut més oportunitats.
En canvi ja portes tretze anys a la ràdio fent el mateix programa.
TC Sempre estaré agraït al director de Catalunya Ràdio, el Josep Maria Clavaguera, i al cap d’audiències, Jordi Català, per apostar per un programa que en un inici només havia de durar una hora i que tenia unes audiències no gaire bones.
Avui en dia es tindria aquesta paciència amb un programa de ràdio que comences fluix d’audiència?
TC Les urgències històriques, com deia el Menotti, de la tele s’han passat a la ràdio. Les graelles dels últims cinc anys han estat molt canviants. Si un programa no funciona el primer any, fora. Si ara comencés el Versió segurament només duraria un any.
La ràdio és el mitjà de comunicació amb més futur?
TC No ho sé, el que sí crec és que a la ràdio es poden fer moltes més coses. És un món que pot donar molt més de si. El dia que la ràdio comenci adaptar alguns dels formats de la televisió donarà un salt brutal.
I per què ningú no ho fa et encara?
TC El que passa, i aquí englobo tots els mitjans, és que els que manen són molt conservadors. El risc és una cosa que costa.
Tens en ment algun programa diferent al Versió?
TC Bé, quan l’acabi.
Trezte anys més de Versió?
TC No, això sí que no. És possible que només continuï un any més. Tinc ganes de fer altres coses. A més, hi ha anys que et generes molta pressió, i aquest, no sé perquè, n’estic notant més que d’altres. Són tretze anys fent el Versió. La gent sempre t’exigeix més, i potser tu ja no pots donar més del que dones. És en aquests moments quan et planteges fer altres coses.
Alguna cosa d’esports, tu que ets gran seguidor de la Fórmula 1?
TC Et diré una cosa que no havia dit a ningú. Vaig tenir la possibilitat, fa un parell d’anys, de marxar de RAC 1 per fer esports. Però ho vaig desestimar perquè em sento bé a la casa i en aquell moment estava molt centrat en fer el Versió.
Que serà del senyor Marcel·lí quan no hi hagi el Versió?
TC El senyor Marcel·lí, encara que és gran i està jubilat, té vida pròpia i es val per si mateix.

ENTREVISTA A JUANJO SAEZ

Creador de la nova sèrie de televisió de culte, Arròs Covat (Canal 33), Juanjo Sáez està considerat com una de les figures més destacades de l’actual escena cultural alternativa de Barcelona. Un honor que ell és pren amb la ironia que caracteritza la seva obra.

Què n’opines d’això de ser la nova estrella de la cultura indie de Barcelona?
JUANJO SÁEZ Em sembla bé (riures), què vols que digui, però no crec que sigui del tot veritat. Tinc una vida molt tranqui-la i en cap moment no em sento dins de l’univers de les estrelletes. A Sant Jordi ve força gent perquè els firmi llibres, per saludar… però sóc un dibuixant, res més que això. No sóc actor de cinema ni cantant.
Arròs Covat és la teva primera incursió en la televisió. Com t’arriba l’encàrrec de la sèrie?
JS A la productora on col•laboro tenien un projecte de sèrie ja firmat amb TV3 que no terminava d’arrancar. Als de la tele no els acabava d’agradar ni el plantejament ni els guions, i Aitza Serra, la cap de la productora, i a Sergi Casamitjana se’ls va ocórrer trucar-me per veure si els podia ajudar a tirar endavant la història abans de deixar-ho definitivament. Així va ser com va començar tot.
Qui és Xavi Masdeu?
JS Un noi de 30 anys que va tenir el seu moment de glòria als vint-i-pocs i ara es sent atrapat en la rutina. Per a mi representa molt bé la ressaca dels 90 a Barcelona. Tots havíem de ser grans i al final es va quedar en no res.

Què hi ha de Juanjo Sáez en Xavi Masdeu?
JS Força. En molts aspectes la sèrie és una paròdia de mi mateix. Però també hi ha molt d’amics i de situacions que he vist en d’altres. Res fora del normal, això és el que fan tots els guionistes. Si vols que el personatge tingui sentit l’has de basar en allò que coneixes, si no se li veu el llautó.

Els teus dibuixos no tenen cara!
JS És una forma molt pràctica de treballar l’animació, estalviant molta feina. És un recurs que ja usava abans, com una forma de treballar els personatges i convertir-los en quelcom més arquetípic i universal. Sense cara en Xavi ens pot recordar a nosaltres mateixos o a l’amic aquell proper i perdedor.

El teu estil em recorda al de Mariscal. He dit cap bajanada?
JS Mariscal és una de les meves principals influències. Per a mi Mariscal representa la llibertat, fer el que em doni la gana. Per crear s’ha de ser lliure. Mariscal és un geni. Ara molts el critiquen, però en el futur es veurà com el que és, un dels més grans. Ara no tenim artistes com Picasso tenim el Mariscal. El món ha canviat molt.

En el teu llibre El Arte hi trobem moltes crítiques al món artístic de Barcelona. Però, què criticaries de tu mateix?
JS Si començo no acabo. Sóc un pupes, em queixo per tot. Sóc molt mandrós per fer segons quines coses. Només faig el que m’agrada, sóc molt poc coherent, em contradic a mi mateix constantment. Mai repasso els meus llibres. Crec tenir sempre la raó…

Aquest era un llibre sobre converses imaginaries amb la teva mare. Què pensava ella del teu art?
JS Doncs mai ho vaig saber. No sé, crec que, tot i el llibre, mai el va acabar d’entendre del tot. Però això no era l’important, per a mi només era una qüestió d’amor. Era una forma d’apropar-me a la meva mare en un moment en què ho necessitava molt. Volia explicar-li qui era i que em conegués millor. Era una forma de fer-li veure quin era el sentit de la vida per a mi, i compartir-lo amb ella.

Què és l’art?
JS Emoció. Una forma d’explicar i transmetre les emocions. Per a mi si no hi ha emoció no és art. Però només és la meva opinió.

Segueixes sense tenir telèfon mòbil?
JS Sí, malauradament per a la resta, no tinc mòbil. Reconec que és una excentricitat, però sóc molt maniàtic amb això.

ENTREVISTA A GERARD QUINTANA

Icona de la generació del rock en català, després de la separació dels Sopa de Cabra Gerard Quintana va allunyar-se voluntariament del rock, per mostrar-nos la seva faceta més intimista. Quatre discos després el cantant gironí torna a reinventar-se amb De Terrat En Terrat.

Si el cantant Gerard Quintana, com anuncies al disc, ha mort, amb qui estic parlant?

GERARD QUINTANA Amb el nou Gerard Quintana. Hi havia un frase de Chateaubriand, que obre El Llibre de les Il·lusions del Paul Auster, que deia alguna cosa com que la tragèdia de l’home és no adonar-se que un vida conté moltes vides. Podria seguir sent l’excantant de Sopa de Cabra però vaig triar un altre camí.

Et vas passar a l’altre extrem, de cantant de rock a cantant intimista.

GQ Exacte. I ara, després de tres discos de caire intimista, he volgut deixar de parlar de les coses que em ressonen a dintre. Per això havia de matar el Gerard Quintana com a cantautor intimista i com a centre de la història. Ara sóc un observador del que tinc al voltant. Per això en el concert de presentació del disc vaig dir allò que no estic mort, sinó que estic al cel.

Els cantants de rock sou propensos a crear alter egos per després matar-los. Com David Bowie i el seu personatge Ziggy Stardust.

GQ Sí, o un exemple més proper encara. A l’homenatge a Umpah-Pah que s’ha publicat recentment, al darrere hi ha l’esquela de l’Adrià Puntí feta per ell mateix. La meva mort va ser una idea de l’Albert Pla, que ha produït el disc. Estàvem parlant precisament d’això, de personatges, i a més, va donar la casualitat que es va morir el Michael Jackson. l’Albert fins i tot volia rodar un vídeo de la cançó “Al Cel”, que fos el meu enterrament i on acabés pujant al cel.

Veig que no ets supersticiós.

GQ No. Encara que a casa sí que han tingut algun disgust. Però bé, ja tinc la cançó feta per quan mori.

El disc és un retrat de la Barcelona del 2009. Què en penses de la ciutat?

GQ M’agrada el que pot arriba a ser més que el que és ara. Però li veig moltes possibilitats. A Barcelona hi ha un gran ambient de canvi i creativitat, però ens falta saber mostrar-ho. La gent jove de fora ve aquí a festivals a veure grups dels seu país. Tenen sol, platja, cervesa més barata, però ningú no els mostra el que es fa aquí.

Creus que, molt especialment en l’àmbit musical, tenim complexa d’inferioritat?

GQ Sí, i molt gran. Però són uns complexes absurds, perquè en el món de la globalització, precisament el que s’està valorant més és la denominació d’origen.

Al disc hi ha una gran varietat d’estils, fins i tot una rumba i un reggaeton. És el disc en què més t’has divertit gravant-lo?

GQ M’ho he passat bé amb tots, però aquest sí que té aquest esperit de no deixar cap porta tancada. L’Albert ha estat un bon còmplice. Quan tens una idea per una cançó sempre tens tres opcions: la convencional, l’agosarada i la bogeria. Ell sempre tria la bogeria. Encara que he de deixar ben clar que l’Albert, tot i que dóna aquesta imatge esbojarrada, és una de les persones més pencaires que he conegut.

Aquest nou Gerard Quintana que presentes amb De Terrat en Terrat, tindrà llarga vida o el mataràs aviat?

GQ Tindrà tres discos, aquest i dos més. Quan vam acabar amb Sopa, em vaig platejar i ara què. I fruit d’aquesta reflexió van sorgir els meus primers tres àlbums en solitari. I ara aquesta nova faceta d’observador i cronista m’agrada, així que li donaré, com a mínim dos discos més.

Quantes ofertes heu tingut per tornar amb els Sopa de Cabra?

GQ Unes quantes. Hem parlat però crec cap de nosaltres vol tornar a formar part d’un projecte estable que es digui Sopa de Cabra. Si fem alguna cosa serà puntual. El 2011 farà 25 anys que vam formar els Sopa, 15 del concert del Sant Jordi i 10 de la separació del grup, ja veurem…