UNA HISTÒRIA DE POPLÍTICA CATALANA

(Article publicat al diari Avui el diumenge, 28 de juny de 2009)

Benach(c)Carles R_L5U0973

Ernest Benach. Foto: Carles Rodríguez

La irrupció de Barack Obama ens ha fet entrar en una nova era política. Els nostres governants ja no són aquells personatges distants amb pocs punts en comú amb els votants, i la música és un bon exemple de la unió entre poble i polítics. Segurament, ara mateix al despatx oval està sonant el rock lisèrgic de Grateful Dead o algun dels discos del raper Jay Z. Un nou model de polític que ha entrat a l’Estat espanyol amb el lehendakari Patxi López, tot un entès en rock. Són els que anomenem poplítics: polítics que han anat modelant la seva ideologia a ritme de rock i pop. Al nostre país també ha arribat aquesta nova tendència? Ens trobem amb els membres de les diferents forces polítiques del Parlament per esbrinar-ho.

Ernest Benach

Ernest Benach. Foto: Carles Rodríguez

PRESIDÈNCIA
ERNEST BENACH
EL DIRECTOR D’ORQUESTRA

Per com estant distribuïts els parlamentaris catalans, asseguts formant aquesta mena de mitja lluna, és fàcil comparar el nostre Parlament amb un orquestra. De ser així, per la seva funció i situació a l’hemicicle, el seu president, l’Ernest Benach, en seria el director d’aquesta complexa banda que mai acaba de sonar a l’uníson. Una tasca, la de dur la batuta musical, que tenint en compte que Mozart és un dels seus grans referents musicals, li és del tot escaient. Tot i així, l’obra del geni austríac és només una petita part del ric univers musical que dota de sons la vida del president del parlament. “La música per a mi és molt important perquè m’ajuda a concentrar-me”, explica. “La música m’ajuda a evadir-me. A part, el ventall de músiques que m’agrada és molt ampli, de la música clàssica al rock i el pop. El jazz potser no tant però també, i la música d’autor”. L’Ernest Benach és un erudit musical. Toca un munt d’instruments, “el piano, la guitarra, la flauta i l’acordió”, encara que puntualitza que “m’atreveixo amb tot sense saber tocar res”, i tot i no perdre el posat seriós que correspon al seu càrrec, se’l nota que gaudeix parlant de la seva gran afició. No han passat ni dos minuts des de l’inici de la nostra trobada i ja ha tret el seu iPod. “Hi tinc unes 6.000 cançons”, revela. Si cada disc té, posem-hi per mitja, unes dotze cançons, l’iPod presidencial té gravats uns 500 discos. Una col•lecció que es va iniciar amb un disc que “me’l va regalar la meva padrina. Jo era molt petit, tindria potser 10 anys. Era un disc del Grup de Folk, un àlbum en directe. Un disc històric que encara guardo”. Curiositats de la vida, aquell disc va ser enregistrat al Parc de la Ciutadella ben a prop del Parlament de Catalunya. De molt jove també va anar al seu primer concert. “Crec que va ser a Ulldemolins, una actuació a un graner. Després sí que amb 17, 18, 19 anys em va agafar més fort l’època d’anar a concerts a Barcelona a veure a bandes com l’Elèctrica Dharma o l’Orquestra Plateria, i així fins avui en dia que encara hi vaig sempre que hi puc. M’agrada anar al Liceu de tant en tant, a l’Auditori, o a concerts de rock de gent com el Bruce Springsteen o els Coldplay”. El president també es va situar alguna vegada sobre un escenari. “Vam fer algun experiment però no vam arribar enlloc”. ¿Tenia nom aquest grup? “No”, contesta ràpidament mentre deixa anar un mig somriure que indica que potser no seria políticament correcte fer-lo públic. “Era amb la colla dels castellers. Vam tocar en alguna festa de final de curs, però res seriós. La veritat és que no sé si m’hagués agradat fer carrera musical. El que sí que m’agrada és veure tot el muntatge que hi ha darrere d’un concert. Quan estava al a l’Ajuntament de Reus vam organitzar el primer gran concert de rock català, abans que el del Sant Jordi. Van tocar Els Pets, Sopa de Cabra, Sau, Sangtraït i sis més, i viure l’organització d’un concert així em va semblar molt interessant”. Parlant de rock català, entre els seus nous grups favorits destaca a bandes com Manel, el Roger Mas o els Mishima. “Són fantàstics. La música catalana en general crec que està passant per un gran moment, estant sorgint coses molt interessants. Els Millors Professors Europeus, el disc dels Manel, el trobo excepcional”.

Miquel Iceta. Foto: Carles Rodríguez

Miquel Iceta. Foto: Carles Rodríguez

EL TRIPARTIT
MIQUEL ICETA
SUPER DISCO FASHION

Potser tots vostès recordaran el vídeo en què un grup de músics i actors nord-americans van enregistrar per donar suport en la darrere campanya electoral a Barack Obama. Un tema que duia per títol el popular eslògan “Yes We Can”, que va ser escrit pel rapper Will.I.Am, membre del grup Black Eyed Peas, i que va comptar amb la col•laboració d’alguns dels noms més famosos de l’actual cultura popular americana com l’actriu Scarlett Johansson, l’exjugador de bàsquet Karem Abdul Jabbar, l’actriu de la sèrie Anatomia de Grey Kate Walsh, el rapper Common, el cantant del grup Live, Ed Kowalcyk, l’actor de CSI Miami Adam Rodríguez, el cantant John Legend, i un llarga llista més. Però els ianquis no han estat els primers en usar rostres coneguts per obtenir bons rèdits electorals, així m’ho recorda Miquel Iceta, viceprimer secretari i portaveu del PSC al parlament de Catalunya, mentre m’ensenya un vídeo que ell mateix ha penjat al Youtube, no amb gaire èxit ja que les visites no arriben a la trentena, d’un tema que es diu “No Tornem Enrere” i que el seu partit va utilitzar en una campanya electoral a mitjans de la dècada del 90. “Li vam demanar al mestre Bardagí que escrivís una cançó per una campanya electoral i hi van col•laborar tota mena d’artistes com el Carlos Segarra de Los Rebeldes, l’actriu Loles Leon, el Moncho, el Ramoncín, el poeta José Agustín Goytisolo…”. Curiosament, entre aquesta munió d’artistes destaca la presència l’Albert Boadella, avui en dia exiliat a Madrid i treballant per a l’administració de l’Esperanza Aguirre. Però bé, tot i que al Miquel Iceta li agraden els cant corals, no serien aquests la seva única filia musical. “Si em preguntes quin és el meu cantant favorit la resposta seria Elton John”, respon sense dubtar ni un segon. “I quan dic que m’agrada molt, vull dir que tinc tots els seus discos i m’agraden com m’agradaven fa 30 anys. La descoberta de la música de l’Elton John també es va unir a la descoberta de la meva sexualitat, i jo crec que es va barrejar una mica tot. Però musicalment m’agrada molt, i cançons com ‘Love Song’ o ‘Daniel’ formen part de la meva primera joventut, que és quan realment m’apassionava més la música, tant que ara mateix no sé si escolto música més pels records que em porta que per una altra cosa. La veritat, però, és que cada vegada dedico menys temps a escoltar música, tot i que m’encanta. M’agraden molt els Carpenters, m’agrada Mika, Air Supply o Gladys Knight and The Pips. Música catalana i espanyola escolto més aviat poc. Sí que hi han referents ineludibles com el Llach o el Serrat o ara més recentment la Lídia Pujol, però el que més m’agrada és la música disco dels anys 70 o 80 com la Donna Summer, música que més tard es va conèixer com a música petarda”.

Jordi Portabella. Foto: Carles Rodríguez

Jordi Portabella. Foto: Carles Rodríguez

JORDI PORTABELLA
UN REPUBLICÀ A LA CORT DEL REI CRIMSON

Dins de l’escena política catalana són els representants d’Esquerra Republicana de Catalunya els que més saben de música. I d’entre tots els representants d’aquesta formació política, encara que la competència és dura, és en Jordi Portabella, president del grup municipal d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona, el més entès de tots, quelcom que es podria intuir per aquesta mitja melena de ascendència rockera que encara llueix. “La música té una importància molt gran en el meu espai de lleure”, explica. “Si hagués de decidir com passo el meu temps lliure, entre anar al cinema, al teatre, llegir o escoltar música, sense cap mena de dubtes em quedaria escoltant música”. Una passió pel rock que es va iniciar ben aviat. “El primer concert que vaig anar va ser el de King Crimson a Granollers i tenia 12 anys”. Un grup, els King Crimson, que acabarien per convertir-se en la seva banda de capçalera. “Si hagués de posar un grup a l’altar seria King Crimson. Tinc tota la discografia incloent-hi els pirates”. Un fet que, si us ho pareu a pensar, no deixa de ser irònic: un republicà rendit a la majestuositat del rei Crimson. D’aquella prematura infantesa musical un altre dels grans episodis que recorda és l’assistència al festival Canet Rock. “Vaig anar a l’última adició. D’aquell festival no recordo la música, recordo la moguda que hi havia, tot allò em va deixar estorat”. Uns concerts als que anava gràcies a un amic de la família que com ell diu el treia a passejar. “Per edat és com si hagués agafat una etapa anterior a la meva. Més endavant, en la meva època de joventut, no em perdia cap concert. Entre el Palau d’Esports que és on es feien majoritàriament i Badalona crec que vaig veure a tothom. Grups de tota mena, des d’Iggy Pop a Paco de Lucia i Triana. També he vist els Led Zeppelin i he tingut el gran honor d’anar a un concert de Frank Zappa”. Tot i el seus gustos eclèctics, a la seva discografia hi ha un estil que predomina per sobre dels altres. “Sóc una persona de rock simfònic. En la meva afició musical hi ha un triumvirat de primera magnitud format per els King Crimson, evidentment, Genesis i Pink Floyd, amb més complements com la ELO, The Who, Robert Fripp en solitari, Brian Eno, Camel, Rick Wakeman, The Alan Parsons Project i Mike Oldfield. Tot aquest paquet simfònic és la meva base musical. Després ja vindrien coses més contemporànies com U2. També escolto coses estranyes, com discos sobre el soroll del planeta Urà o sobre l’acústica de l’univers. Coses que tendeixen a lo minimal, i que d’alguna manera estan relacionades amb la música simfònica ”.

Dolors Camats. Foto Carles Rodríguez

Dolors Camats. Foto: Carles Rodríguez

DOLORS CAMATS
LA MÚSICA DEL SILENCI

“M’agrada molt cantar, però sóc molt negada. Fins i tot a l’escola, totes les nenes tocaven la flauta perfectament menys jo. Sóc poc musical he d’admetre. Una de les coses que més aprecio és el silenci”. Segurament aquesta no sigui la millor manera d’iniciar una conversa sobre música. Encara que ben mirat, el silenci també és música. Cada figura musical té un silenci, i el valor d’aquest està en correspondència amb la que representa. D’aquest amanera podríem dir que el silenci és una nota que no s’executa. Però no ens desviem del tema. Per trobar l’arrel d’aquest suposat poc entusiasme de la Dolors Camats, portaveu del grup de Iniciativa per Catalunya al nostre parlament, per la música hauríem de tirar enrere en el temps. “A casa meva no s’escoltava gaire música. El meu germà, que té un any menys que jo, va ser el més aficionat. Ell va passar per totes les etapes per les que acostuma a passar un jove, primer amb el heavy, després amb el rock, el rock català, i jo anava escoltant i anava descobrint coses noves”. És a dir, que sí que escolta música, i encara que a pocs, també va a concerts. “Recordo haver anat al mític d’Amnistia Internacional que es va fer al camp del Barça el 10 de setembre de 1988 amb l’Sting, el Bruce Springsteen, la Tracy Champman i El Último de la Fila com a teloners. Ho recordo perfectament perquè vam ser de les primeres en arribar, vam estar un munt d’hores fent cua i vam marxar de matinada. Vam tornar caminant per la Diagonal, perquè a aquelles hores no hi havia mitjans de transport. Recordo tornar a casa pensant que havíem assistit a un esdeveniment històric”. I és que en realitat són molts pocs els que poden resistir-se a viure sense deixar-se emporta per una bona melodia, i ella no seria un excepció. “La música que escolto va molt relacionada amb el meu estat d’ànim. Si estic alegre o optimista necessito música que reafirmi aquest estat d’ànim vital, en canvi si estic trista no vull música perquè encara m’ajudaria a agreujar aquesta tristesa”. Dins dels noms que actualment li ajuden a veure la vida des d’un angle més positiu ella en destaca una cantant britànica malauradament més coneguda pels seus escàndols que per la seva magnífica veu. “Actualment sóc molt fan de l’Amy Winehouse, m’agrada molt. D’altra banda, per generació, sóc molt seguidora dels grups espanyols de la meva joventut, tenint com a grup favorit El Último de la Fila, que van escriure un munt de cançons mítiques d’aquella època que avui en dia relaciono amb moments viscuts en aquells moments”. Però la vida va canviant, i la nostra banda sonora particular també ho fa. “Ara mateix el meu soundtrack són les cançons infantils que canto als meus fills. He recuperat moltes cançons que cantava quan era petita i que ara ells també canten, com el Cargol Treu Banya”.

L’OPOSICIÓ

Oriol Pujol. Foto: Carles Rodríguez

Oriol Pujol. Foto: Carles Rodríguez

ORIOL PUJOL
CRISI? QUINA CRISI?

Si hi ha un polític català amb una imatge rockera, aquest és l’Oriol Pujol, portaveu del grup Convergència i Unió al Parlament de Catalunya. A qui no li ha vingut al cap la imatge de l’Elvis Presley veient les seves llargues i afilades patilles? Ell, però, es descriu com un frustrat musical, una frustració que “m’ha arribat de gran, al adonar-me que sóc un inculte. No tinc ni idea de música. De petit a casa meva no s’escoltava música i mai ens van portar a activitats extraescolars musicals. Els meus fills ja han escoltat molta més música de la que jo vaig escoltar de jove. La frustració em ve al posar-me davant d’una partitura i no entendre res, i per ser incapaç de tocar un instrument encara que sigui per intuïció. I a qui he traspassat aquesta frustració? Als meus fills. Els hi foto una tabarra impressionat amb el tema de la música. Fins i tot crec que en algun moment m’he passat, i parlant clar, ara ells se’m reboten”. Però no tot són discussions generacionals, hi han espais musicals que sí comparteixen pare i fills. “Amb el gran comparteixo afinitat per alguns grups. A tots ens agraden bandes com Els Pets, i vam anar tots plegats al concert de Coldplay. Però, per altra banda, a mi m’agraden els cantautors francesos com el Charles Aznavour o el Jacques Brel, que ells no ho suporten, i ells estan més enganxats a grups com Estopa, que han aconseguit que m’agradin, o La Oreja de Van Gogh que no m’agraden gens”. El primer record musical que té l’Oriol Pujol es remunta als cinc o sis anys. “El meu avi Josep tenia un disc de l’orquestra del Paul Mauriat, i a mi m’agradava tant que feia que me’l poses una vegada rere l’altra. Al final l’home es va cansar i em va regalar el disc”. Per Pujol la música té molta importància en el terreny identitari, però més en el terreny anímic. “Quan em llevo al matí, les primeres cançons que escolto em poden arribar a marcar una mica l’estat d’ànim, i a l’inversa. Després, a mi el que m’agrada més de la música és cantar, m’agrada escoltar-la, evidentment, però no m’agrada veure-la, és a dir, anar a concerts, i quan canto m’agrada cantar a gent com Serrat o Lluis Llach”. A l’hora de triar el seu grup favorit se li fa difícil escollir un. “Cada etapa té el seu grup. Per exemple jo els Dire Straits els associo als meus estius amb vint i pocs anys a Menorca. Els tinc allà ubicats mentalment perquè em van fotre el cap com un timbal de tant escoltar-los. Una de les meves altres bandes de capçalera serien els Genesis”. Es declara poc tafaner a l’hora de descobrir novetats discogràfiques, feina que la deixa pels seus companys de partit i amics. “A mi m’agraden els francesos Air i no fa gaire em van recomanar un disc d’un grup anglès que es diuen The Last Shadow Puppets. Tenen un aire a Air però són més melòdics i amb més parts cantades”. I què li agradaria que sonés a les sessions del Parlament de Catalunya? “Crisi What Crisis dels Supertramp”.

Daniel Sirera. Foto Carles Rodríguez

Daniel Sirera. Foto Carles Rodríguez

DANIEL SIRERA
UN CONCERT DE BOJOS

La relació de Daniel Sirera amb la música és, com a mínim sorprenent. El primer disc que es va comprar va ser un, atenció!, del Diango, i no perquè a l’antic president del Partit Popular de Catalunya i actual parlamentari català pel mateix partit li agradés especialment un dels màxims exponents d’allò que es va donar a conèixer com a “canción melódica”. “El vaig comprar amb 14 o 15 anys, perquè al poble a Castelló fèiem les típiques festetes i aquesta mena de música et servia per poder-te apropar a les noies i aconseguir el primers petons. Després també recordo comprar-me un disc de Siniestro Total, un grup que relaciono amb les meves primeres excursions per lliure a les Falles de València”. Podríem dir doncs que Daniel Sirera, pel que fa a la música, és un home sense complexes, capaç d’anar de les embafadores melodies del cantant barcelonès al punk de lletres àcides del grup de Vigo, encara que declara que són els grups vinculats a la Movida Madrileña, com La Unión, Radio Futura i Nacha Pop els que van marcar la seva joventut, i actualment es decanta per bandes com La Oreja de Van Gogh i El Efecto Mariposa. Igual de xocants resulten les seves experiències amb la música en directe. “El primer concert que vaig anar, va ser un de La Unión a les Falles de València, però una vegada, ja més endavant, em va passar una anècdota força divertida. Jo era molt jove i actuava a Barcelona un banda de Gijón que m’agradava molt que es deien Los Locos”, grup en el que militava Paco Loco, que amb el temps es va acabar convertint en un dels productors musicals de referència dintre de l’escena musical alternativa estatal. “Vaig anar amb un amic i resulta que al públic només érem tres persones. El meu amic, jo i un altre, així que quan va acabar el concert vam sortir de marxa amb el grup”. Però aquí no va acabar la cosa. “Un dels del grup ens va preguntar on podia pillar alguna cosa. Com jo mai he consumit cap tipus de droga, no tenia ni idea d’on portar-lo, així que amb el meu amic vam pensar que el més senzill seria dur-los a Les Rambles. Total que agafem el cotxe del meu amic amb els quatre del grup al seient del darrere i ens vam anar cap a Les Rambles, i quan arribem ens diuen, ‘i aquí on ens recomaneu que anem pillar alguna cosa per menjar’. Resulta que el que veritablement volien pillar era sopar i no droga”.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s