Dan Carter- El Déu del rugby

Dan Carter-3(Article publicat a la refista Esforç el març del 2009)

La numerologia afirma que el 10 és el número perfecte per excel·lència, representant tots els principis de la divinitat evolucionats i reunits en una nova divinitat.  Si ens guiem pel dorsal que llueix a la seva samarreta, no ens quedaria més opció que reverenciar a Dan Carter perquè ell és la nova divinitat.

 

Les estrelles acostumen a fer tard, i l’All Black Dan Carter és una estrella. Imagino que és per això que quan arriba a la nostra cita ja passen prop de quaranta minuts de l’hora acordada. Tant m’hi fa, poques vegades un servidor té el plaer de poder conversar amb el que està considerat com un dels millors, sinó el millor jugador de rugby del món. A més, el somriure que dibuixa a l’aparèixer és d’un encisador tant irresistible que resulta impossible emprenyar-se amb aquest home. És un somriure que transmet certa timidesa intrínseca amb la seva personalitat, però al mateix temps també un punt de sorpresa davant de l’expectació que la seva arribada a l’USAP ha creat en un país com el nostre, on quan es parla de formes ovalades, a la gran majoria la primera imatge que li ve al cap són, més que pilotes de rugby, melons. “Sí que m’ha sorprès una mica tot plegat”, em confessarà Carter minuts més tard quan li pregunti sobre aquesta febre (lleu, però febre) rugbística que ha despertat a casa nostra el seu fitxatge pel quinze arlequinat . “De totes maneres a Nova Zelanda, on el rugby és l’esport més popular, ja havia de conviure amb aquesta atenció. Però si et sóc sincer, he de confessar que no m’esperava un rebuda tant càlida, especialment perquè vinc d’un país molt llunyà i no creia que aquí fos un personatge conegut. Una altra de les coses que m’han sorprès és la passió de la gent de Perpinyà per l’USAP. Allà, a Nova Zelanda, la gent s’entrega molt amb el seu equip,però aquí la cosa va molt més enllà. A Perpinyà la gent es torna boja cada dia de partit i això està molt bé. Imagino que alguna cosa tindrà a veure el caràcter llatí”.

“Vaig començar a jugar a rubgy als sis anys. El meu pare havia estat jugador, i una vegada ho va deixar em portava a veure tots els partits. Ell va ser qui em va introduir en aquest esport i sempre ha estat el meu màxim heroi. Després, evidentment, com tot nen que s’inicia a un esport també tenia els meus jugadors preferits, molt especialment l’Andrew Merthens, que un jugador al que sempre he tractat d’emular”. Un nom, el de Andrew Merthens, que sempre ha anat entrelligat d’una manera o un altra a la carrera del nostre protagonista. Tots dos ocupen la mateixa posició al camp, la de mitga obertura, van sorgir del mateix equip, el High School Old Boys per passar a jugar als Canterbury Crusaders, i van arribar a compartit vestidor entre els anys 2002 i 2004, temporada en la que Merthens, una de les màximes icones contemporànies del rugby neozelandès, abandonà l’equip per fitxar pels London Harlequins.  Sense el seu mestre al costat, Carter guanyà els anys 2005 i 2006 la Super 14, la màxima competició del rugby a Nova Zelanda. No només això, sinó que durant l’any 2005 és nomenat el millor mitja obertura del món, i el 2006 Carter aconsegueix anotar ni més ni menys que 221 punts, l’anotació més alta d’un sol jugador en una única temporada a la lliga del seu país. El seu currículum amb els All Blacks és igual d’espectacular. El 2003 debuta amb la seva selecció amb només 21 anys, aconseguint anotar en el seu primer partit un total de vint punts. Aquest mateix any participa amb els kiwis en la Copa del Món disputada a Austràlia, encara que ho com a reserva en gran part dels partits. És a partir del següent any que Carter es comença a fer amb la plaça titular de la mitja obertura neozelandesa, convertint-se en una de les seves màximes figures el 2005, especialment després d’un partit disputat contra els British & Irish Lions, quan realitza un dels partits més complerts en la seva carrera, finalitzant l’encontre amb un total de 33 punts. En total, Dezzie (com l’anomenen el seus amics) ha disputat 59 partits amb els All Blacks en els que ha anotat 879 punts, amb un mitja de 14,9 punts per patit, i el que és més important, des del seu debut el juny de 2003 els All Blacks només han perdut vuit partits. I així, sumant un record darrera d’un altre, arribem a l’estiu de l’any 2.008, quan després de rebre diverses ofertes, el nostra protagonista decideix fer les maletes i incorporar-se durant sis mesos, el temps concedit per la Federació Neozelandesa de Rugby que és qui té els drets del jugador, a les files de l’USAP. Una incorporació que no es va materialitzar fins a finals del passat mes de desembre, un cop els All Blacks van terminar la seva gira de “test matches” pel vell continent. Tot i que esportivament, ja aleshores la situació de l’USAP a la competició era complicada, Carter, com a divinitat del rugby que ja hem dit que és, era l’elegit per portar als de la Catalunya Nord a disputar la final Heineken Cup, i a aconseguir, en aquest cas molt més factible, el Top 14, la lliga francesa de rugby. El primer un somni ja del tot impossible perquè l’USAP va caure eliminada de la competició. I el segon encara factible però malauradament sense Carter a l’equip. Perquè avui quan tinguis aquesta revista a les teves mans, Carter s’estarà recuperant d’una inoportuna lesió que el mantindrà apartat dels terrenys de joc durant els propers sis mesos, és a dir el temps que Carter havia de romandre sota la disciplina de l’USAP. Un pas tristament efímer per aquest equip del millor jugador del món de rugby, però que no ha de restar importància a les declaracions que ens va oferir poques setmanes abans de que el seu maltret tendó d’Aquiles digués prou.   

Dan Carter-1

El temps és or, deia el programa de televisió presentat per aquell mestre del periodisme de grans bigotis, i nosaltres escassament disposem de vint minuts per dur a terme aquesta entrevista i la sensacional sessió fotogràfica que il·lustra aquestes paraules. Així doncs, mentre la maquilladora amaga amb unes potingues màgiques les poques imperfeccions del rostre de Carter (recordem que la cadena de televisió nord-americana E! Entertainment l’ha anomenat el tercer esportista més atractiu del món, només superat per personatges com l’spice boy David Beckam en segon), qui això escriu i gravadora en mà intentarà trobar resposta a les moltes preguntes que te per fer a aquest geni de la pilota ovalada.

¿Què et va impulsar a deixar Nova Zelanda i vindre a jugar a Europa i per què vas decidir-te per l’USAP entre les moltes ofertes que tenies?
“Sentia que havia arribat el moment de fer un canvi a la meva vida. Encara que sóc jove, sentia que era ara o mai. Per altra banda m’encanta França i molt especialment la zona sud de França, on tens molt a prop tant la mar com la muntanya i una ciutat tant bonica com Barcelona a només dues hores en cotxe. I encara que és cert que vaig tenir diferents ofertes d’equips francesos, però quan va sorgir la possibilitat de jugar a l’USAP no m’ho vaig haver de pensar gaire. Per altra banda, el fitxar per l’USAP em donava la possibilitat de jugar la Heineken Cup i d’estar amb un equip amb forçar probabilitats de guanyar el Top 14”.

Imagino que deu d’haver estat una gran decepció el no haver-vos pogut classificar pels quarts de final de la Heineken Cup.
“Sí, és una llàstima. Quan em vaig incorporar a l’equip la situació per classificar-nos ja era molt difícil i m’hagués agradat poder haver arribat abans per haver ajudat a l’equip, però això va ser impossible”.

¿T’ha resultat complicat adaptar-te a l’equip?
“Ha estat tot un repte per a mi arribar a mitja temporada i  haver-me d’adaptar a l’equip i aprendre el sistema de joc. Una altra de les dificultats ha estat l’idioma, ja que fins ara només tenia nocions bàsiques de francès, però també anem millorant en aquest aspecte”.

En un esport com el rugby, on el terme jugador professional no es va començar a utilitzar fins fa ben poc, un dels aspectes que més s’ha comentat sobre el seu pas per l’equip de la Catalunya Nord és l’import que el mitja obertura s’endurà un cop finalitzi la temporada. No hi ha dades oficials al respecte, els rumors apunten a 100.00 euros per aquests sis mesos, d’altres diuen que 30.000 lliures esterlines per partit jugat… En definitiva unes xifres més pròpies del futbol que del rugby. I encara que a la meva curiositat periodística li agradaria saber què és el que marca la seva nòmina, acabo preguntant-li si havent firmat un dels contractes més lucratius a la història d’aquest esport el fa sentir alguna mena de pressió extra. Per la expressió de la seva cara (per uns instants desapareix aquell somriure encisador) es pot percebre que aquest és un tema del que l’incomoda parlar. “Si algú pot arribar a pensar que vaig vindre aquí simplement per diners està molt equivocat. Sóc aquí per aprendre i per viure una experiència única. En aquest sentit sóc molt afortunat perquè molts pocs jugadors dels All Backs podran viure el que jo estic vivint ara mateix. La única manera amb la que puc respondre a tot el que m’està oferint l’USAP és fer-ho el millor possible i donar-ho tot de mi, i això és el que estic intentant fer cada vegada que surto al camp”. Millor canviem de tema.

Dan Carter-2¿Trobes a faltar alguna cosa de Nova Zelanda?
“El meu llit, això és el que més trobo a faltar de Nova Zelanda (riures). No, ara parlant seriosament trobo molt a faltar la meva família i els meus amics especialment en dates assenyalades com els passats Nadals, que van ser els primers que vaig passar lluny de casa”.

¿Què faràs un cop finalitzi la temporada? ¿No hi ha cap mena de `possibilitat de que continues més temps a l’USAP?
“Malauradament, per temes de contactes, un cop termini la temporada he de tornar a Nova Zelanda. És una llàstima perquè m’encantaria poder seguir jugant a l’USAP durant molt més temps, però com tothom sap això no és possible perquè coma  jugador pertanyo als All Blacks fins l’any 2011”.

Dan Carter-4Ja que parles dels All Blacks, la pregunta que tothom es fa és com pot ser que una selecció que sempre arriba a la Copa del Món gairebé invicte, en canvi fa més de vint anys que no guanyeu el torneig
“Aquesta és la pregunta del milió (riures). És una llàstima perquè realment som un dels millors equips del món i així ho demostrem sobre el terreny del joc, però quan arriba la copa del món alguna cosa succeeix que ens impedeix guanyar-la. És un malefici que ja dura més de vint anys, però que esperem poder trencar-lo la propera edició. Una oportunitat única per a nosaltres, ja que es jugarà a Nova Zelanda”.

Imagino que guanyar la Copa del Món del 2011, que a més es disputarà al teu país, és el teu màxim objectiu com a jugador de rugby.
“Totalment. He guanyat i espero guanyar molts més títols ens aquests propers anys, tant a nivell de clubs com amb els All Blacks, però ser campions del món l’any 2011 i a més a casa nostra seria el més meravellós que pogués aconseguir en la meva carrera com a jugador de rugby”.

¿Què és el que t’agrada fer quan no estàs jugant o entrenant?
“M’encanta la música. Ara mateix estic aprenent a fer de DJ. Bé, estava, perquè m’ensenyava un amic DJ que tinc a Nova Zelanda. Imagino que quan torni cap allà em posaré una altra vegada mans a la feina. ¿Què punxo? M’encanta el hip-hop, hi ha molts grups de hip hop a Nova Zelanda que estan fent coses molt interessants. No són la classe de grups que pots escoltar a ràdio, són bandes underground amb un discurs i un estil diferent al que fan els superventes, però que a mi m’agraden moltíssim. Això sí, m’encanta el hip hop i fins i tot amb unes quantes classes més puc arribar a defensar-me com a DJ, però que ningú s’esperi veure’m rapejant perquè com a rapper sóc un autèntic desastre. Com s’acostuma a dir dintre d’aquest món , jo no tic flow”.

¿Has pensat què t’agradaria fer un cop et retiris dels terrenys de joc?
“Doncs la veritat és que encara no li he donat masses voltes a aquest tema. El que sí que et puc garantir és que no acabaré ni fent d’entrenador ni de manager, és quelcom que no va amb la meva personalitat. Suposo que m’agradaria seguir relacionat d’una manera o una altra amb el món del rugby, però encara no sé com. Ara em toca pensar amb l’USAP, després en guanyar la Copa del Món del 2011, i quan arribi el moment de retirar-me ja veurem què faré”.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s