LA NOVA MIRADA DEL CINEMA CATALÀ

CINEMA CATALÀ
(Article publicat al diari Avui el diumenge 9 d’agost)

UN PAÍS DE PEL•LÍCULA
Una nova generació de cineastes catalans està començant despuntar. Es tracta de realitzadors com la Mar Coll, Albert Serra, Carles Torres i Xavi Puebla. Tots ells amb un visió i una manera d’entendre el setè art diferent, però amb el talent com a denominador comú.

Tot i la visió catastrofista que històricament hi ha hagut sobre el cinema fet a casa nostra, el cert és que Catalunya sempre ha comptat amb una molt prospera pedrera de directors, més des de l’aparició anys enrere de cineastes com la Isabel Coixet, Cesc Gay, Marc Recha o José Luis Guerín. Tots ells son la representació d’una àmplia paleta cromàtica que abraça una variada gamma estilística i maneres d’entendre el setè art. Un cinema català que malauradament no recull els seus fruits a la taquilla, però que en termes purament artístics passa actualment per un dels seus moments més brillants gràcies a la irrupció de nous directors com la Mar Coll, Albert Serra, Carles Torras i Xavi Puebla. Una llista de joves realitzadors que amb les seves pel•lícules estan obtenint resultats que van més allà del notable, i en la que, d’altra banda, no hauríem d’oblidar-nos de noms tant interessants com l’Isaki Lacuesta, Jaime Rosales, Ramon Trèmens, Santiago Zannou, Pere Vilà, Daniel Benmayor… Aquest és el nou cinema català.

MAR COLL
Tot just acaba de fer la seva carta de presentació dins del món del cel•luloide, i ja es parla d’ella com d’una de les màximes promeses del cinema català. No són aquests elogis paraules buides de significat. La seva òpera prima, la magnífica Tres Dies amb la Família, un drama sobre la incomunicació familiar, ja va captivar al jurat del festival de cinema de Màlaga atorgant-li el premi a la millor direcció.

D’on et ve la passió pel cinema?
“De petita, encara que en realitat jo volia ser actriu, va ser després quan ja em vaig plantejar més seriosament dedicar-me d’una manera o una altra a fer pel•lícules. Em feia l’efecte que seria una feina on no seguiria una rutina, on cada dia seria una història diferent i podria conèixer a gent nova tota l’estona. Un estil de vida que m’ompliria molt més que fer un horari d’oficina de 9 a 3”.

Aconseguir rodar una pel•lícula, i més sent una directora novella, és una tasca molt complicada. Com va sorgir la possibilitat de filmar Tres Dies amb la Família?
“Quan vaig acabar l’últim curs de l’Escola Superior de Cinema i Audiovisulas de Catalunya vaig decidir escriure un guió. Va donar la casualitat que per aquella mateixa època l’ESCAC estava posant en marxa el projecte Òpera Prima perquè directors principiants podessin rodar el seu primer film. Vaig marxar a Mèxic i durant un any vaig estar treballant en el guió. El vaig entregar dins d’aquest projecte i vaig tenir la gran sort de que me’l van escollir”.

Sembla que tot ha estat molt senzill. Et deus de sentir molt afortunada?
“Molt. Estava en el lloc precís i en el moment adequat. Estic convençuda que si no hagués estat a l’escola i no hagués sorgit el projecte Opera Prima, m’hagués costat molt més poder titar endavant aquesta pel•lícula. Rodar una pel•lícula pot arribar a ser una odissea, i jo l’únic que vaig haver de fer va ser presentar el guió i que surtis escollit”.

Molts consideren que el personatge de la Léa és el teu alter ego a la pantalla. Què hi ha de real i què de ficció a la història que expliques?
“Quan vaig començar a buscar un tema sobre el que escriure es va morir el meu avi. Una vegada van passar el dies de vetlla em vaig adonar que aquest podria ser un bon punt de partida, ja que tenia la història estructurada. No tenia una trama gaire rocambolesca, però per altra banda tenia la facilitat que només m’havia de centrar en què li passa a una família durant els tres dies de vetlla. Tampoc és res nou, són milers les pel•lícules que tenen la seva trama en una boda o en un funeral. Pel que fa als personatges i les situacions que es narren a la pel•lícula no són reals, però sí que hi ha certes reminiscències del meu entorn. Potser vaig robar algun detall d’aquest o de l’altre, però la finalitat no era retratar a la meva família, encara que ells tenien curiositat i fins i tot por de veure què explicava. Però al final tot ha quedat bé”.

Et va sorprendre la bona acollida que va tenir al pel•lícula al festival de cinema de Màlaga, on vas guanyar el premi a la millor direcció?
“Tenia molta curiositat per saber què passaria. En un principi pensàvem que potser no era el millor festival per presentar-la, ja que teníem la falsa concepció que és un festival més orientat cap a la típica comèdia espanyola. Però en realitat el festival de Màlaga és un festival molt heterodox. D’altra banda no tenia molt clar si al públic malagueny li agradaria una pel•lícula tan catalana com aquesta, on hi han tants silencis i contenció. Una vegada, però, es va fer el passi de premsa i va tenir tan bona rebuda, va ser quan vam començar a fer-nos il•lusions que potser podia passar alguna cosa. Però sí, va ser una sorpresa que fos tan ben acollida”.

ALBERT SERRA
Tan genial com polèmic i controvertit, l’Albert Serra s’ha convertit en un autèntic fenomen. Les seves pel•lícules estan destinades a una minoria cinèfila, però és un dels cineastes catalans més coneguts a l’actualitat, especialment després de la primera gala d’entrega de premis de l’Acadèmia del Cinema Català, on el seu segon film, El Cant dels Ocells, va ser el gran triomfador.

Com un estudiant de filologia hispànica acaba dirigint pel•lícules?
“Sempre vaig ser molt cinèfil, i amb el sorgiment de la tecnologia digital ho va fer tot més accessible. Va ser com fer realitat el somni de la Nouvelle Vague que deia que amb pocs recursos i sense tenir el suport de la industria es podien rodar bones pel•lícules”.

La teva primera pel•lícula, Honor de Cavalleria, és una adaptació del Don Quixot de Cervantes. Com neix la idea?
“També per casualitat, com totes les altres coses. Fèiem conya de que els que van acabar sent els actors s’hi assemblaven als personatges d’El Quixot, i anant fent la conya vam acabar rodant la pel•lícula”.

Això ens porta a una de les principals característiques de les teves pel•lícules, que és que no treballes amb actors professionals, sinó que amb amics teus.
“Treballar amb actors no professionals és més divertit. A ells els hi fa més gràcia i no tenen cap mena de pretensions. Em segueixen i un cop estan en el rodatge es deixen anar”.

Honor de Cavalleria va ser seleccionada per el festival de cinema de Cannes. No està gens malament per un director que comença.
“Va ser una d’aquelles coses de la vida que no busques conscientment. Simplement vaig tenir la sort que al qui fa la tria li agradés, si no s’hagués quedat en el bagul dels records. Ara el que em sorprèn és que no ens hagin agafat com la màxima expressió del millor cine mundial, sobretot si comparem el que faig amb les mediocritats que veus a tot arreu, que tenen repercussió, que la gent creu que estan bé, però que són una merda. La gent em diu ‘ja pots estar content’, doncs no, ara mateix em sento poc valorat”.

Tenint en compte la teva manera de treballar, et veus com una mena de Don Quixot del cinema?
“Sí que hi ha cert paral•lelisme entre el que s’explica en el llibre i la manera com vam fer la primera pel•lícula. Don Quixot de quatre ferros es fabrica una llança i una cuirassa, i nosaltres vam fer alguna cosa semblant. Aquesta similitud m’agrada i li dóna més coherència al film. Honor de Cavalleria és una pel•lícula sobre l’idealisme feta d’una manera idealista. I a la segona, El Cant dels Ocells, és una història de tres personatges que no saben on van, com nosaltres quan vam rodar la pel•lícula que no sabíem ben bé on anàvem”.

Si la teva primera pel•lícula va ser una adaptació de la novel•la de Cervantes, a El Cant del Ocells recrees el viatge dels tres reis mags.
“A mi hi ha un cinema que no m’agrada gens que és el que parla de gent normal i de problemes normals. Ho trobo poc fascinant, encara que pot haver-hi gent que li pot donar una visió interessant. L’originalitat sempre és el millor, si ets original no et cal ser molt bo”.

No deixa de ser curiosa la repercussió que has tingut als mitjans tenint en compte que fas un cinema per a minories. Creus que a vegades busquem el teu costat polèmic més que no interessar-nos per la teva tasca com a director?
“Potser sí. Per la meva part, si tot això repercuteix perquè em sigui més fàcil produir les meves properes pel•lícules, benvingut sigui. Quan vaig a una entrevista no faig cap paper. A mi em pregunten i jo contesto el que em sembla bé. Si em ve de gust inventar-me alguna cosa m’ho invento, si estic emprenyat doncs responc emprenyat, si estic bé perfecte, i si l’altra és tonto no puc fer-hi res”.

Què opines del cinema català?
“No hi ha res que m’atregui, però és que vinc d’un món apart. No he estudiat mai cine i tinc un sentit més innat de la llibertat sense haver de seguir cap dogma. Jo sóc un mestre perquè a diferència de la resta tot el que he aprés ho he fet a partir de les meves experiències. Hi ha gent que fa pel•lícules molt ben acabades, però de la mateixa manera que un tonto escriure cal•ligrafia i no significa que estigui fent literatura. No tinc res a veure amb la resta, però tampoc hi tinc res en contra. Som móns diferents”.

CARLES TORRAS
Després de donar mostres del seu talent al film Joves, cinta que va dirigir juntament amb un altre dels cineastes joves més interessants de casa nostra, Ramon Trèmens, Carles Torras s’ha situat per primera vegada sol darrere de les càmeres. El resultat ha estat Trash, una dura i crua instantània sobre les relacions sentimentals de la seva generació, que s’estrenarà el proper setembre.

Expliques que ets un músic frustrat, per això et dediques a fer pel•lícules?
“Jo vaig tenir una adolescència molt rebel. Els meus pares volien que anés a la universitat i jo vaig deixar els estudis abans d’arribar-hi. Aleshores em vaig posar a treballar de pintor, de missatger, de repartidor de pizzes… Fins que va arribar un moment en què em vaig adonar que havia de fer alguna cosa amb la meva vida. Ja de petit em fascinava el cine i vaig decidir entrar a una escola de cinema. Va ser una etapa molt maca, on vaig descobrir un tipus de cinema que coneixia fins aleshores, menys comercial i allunyat de les grans produccions de Hollywood”.

Quines són les principals dificultats amb les que es troba un director principiant a l’hora de fer el seu primer film?
“El que és més difícil és trobar finançament. Els productors només busquen pel•lícules amb les que creguin que faran molts calés, i si no malament. Tot i així sóc un afortunat perquè moltes vegades no pots arribar ni a rodar, o el que és més fotut, que és un cop ja has acabat una pel•lícula amb la que has pogut comptar amb la participació de grans actors i que estàs content amb el resultat, no sàpigues si s’arribarà a estrenar”.

Tot i que ja tenies l’experiència de Joves, Trash és realment el teu debut com a director en solitari.
“Sí, Joves la vaig codirigir amb en Ramon Tèrmens. Fer Trash ha estat un repte. Dur un llargmetratge d’una hora i mitja tot sol és molt complicat, perquè són més dies de rodatge, has de tenir en compte moltes més coses i algunes se t’escapen de la mà, però vaig estar molt tranquil. D’altra banda, tot i la manca d’un gran pressupost, vam aconseguir la participació d’actors importants com l’Òscar Jaenada, l’Assumpta Serna, el David Selvas o la Núria Prims. Tots ells actors súper professionals que porten molts rodatges a l’esquena i amb els que és molt fàcil rodar. Tenen una solvència que com a director et fa estar molt tranquil”.

A Thrash mostres un retrat força descoratjador de les relacions sentimentals avui en dia.
“És una història que parla de la incomunicació i la inestabilitat del món de la parella la generació que ara estem al voltant dels trenta. És una història molt intensa i fins i tot dramàtica, amb personatges que es troben al límit de la buidor perquè no aconsegueixen l’estabilitat emocional. Tots volen trobar l’amor però el busquen d’una manera equivocada i això els porta a una infelicitat i insatisfacció existencial que omplen amb altres coses com les drogues, fins que arriben a un punt on toquen fons. Però la vida els hi dóna una segona oportunitat i a partir d’allà han de reinventar-se”.

Sents que formes part d’una nova fornada de cineastes catalans?
“Sí. Tot i així és una generació molt eclèctica, cadascú fa coses molt diferents. L’Albert Serra fa una cosa molt personal i diferent de tots nosaltres, la Mar Coll també ha fet una pel•lícula amb un segell propi, en Xavi Puebla té una visió particular del cinema, i crec que això és el més interessant, que tots interpretem el cinema des del nostre punt de vista. D’altra banda, també està l’aspecte idiomàtic. Hem començat a usar el català sense complexes, i en moltes ocasions fent un retrat molt real del bilingüisme que es viu al carrer. Un director de cinema no pot alterar la realitat, i fins ara, el català que s’usava a les pel•lícules no era el català que es parla al carrer, de la mateixa manera que tampoc està bé que es rodin pel•lícules a Barcelona on tots els protagonistes parlin únicament castellà”.

XAVI PUEBLA
Aquells que van veure el seu debut, Noche de Fiesta, ja es van adonar que ens trobàvem davant d’un director especial amb una visió del cinema molt personal, sensacions que en Xavi Puebla ha refermat amb el seu segon llargmetratge, Bienvenidos a Farewell-Guttman, amb el que, entre d’altres, s’ha endut el premi al millor guió al prestigiós festival de cinema de Toronto.

Com gairebé tots els teus companys, comentes que la teva fascinació pel món del cinema neix de petit.
“Estiuejava a Vilassar de Mar i amb els meus pares acostumàvem a anar aquells típics cinemes d’estiu on passaven dues pel•lícules. Allà va néixer la meva fascinació pel món del cinema. Ja amb 16 anys vaig estudiar un curs de direcció cinematogràfica. Posteriorment, a l’acabar el COU, vaig fer la selectivitat i vaig estudiar Ciències de la Informació, encara que mai he exercit de periodista i vaig passar-me uns quants anys dedicant-me a la venta”.

I com tornes a endinsar-te en el món cinematogràfic?
“Per una d’aquestes il•luminacions que tothom té una o dues vegades a la vida. Farà uns quinze anys vaig arribar a la conclusió que si no donava el pas aleshores ja no ho faria mai. Vaig ingressar al Centre d’Estudis Cinematogràfics de Catalunya i em vaig diplomar. Vaig tenir molta sort perquè l’escola aleshores va posar en marxa una iniciativa per fer llargmetratges amb els seus alumnes, i jo vaig ser el primer a debutar dirigint Noche de Fiesta”.

Una història que transcorre durant un comiat de solter.
“El que volia era denunciar el caràcter opressiu, asfixiant i conservador que s’amaga darrere de certes conductes aparentment transgressores. Vaig intentar mostrar que un comiat de solter, en el fons, no deixa de ser una mena d’exigència de la societat”.

Quantes vegades la van comparar amb Very Bad Things?
“La poca gent que la veure, tothom. De la mateixa manera que a Bienvenidos a Farewell-Guttman, la meva segona pel•lícula, se la va comparar constantment amb El Método. És terrible però no pots fer-hi res. Però si hi ha pel•lícules semblants a la teva és que estàs parlant d’una temàtica que interessa”.

Com a Bienvenidos a Farewell-Guttman on parles sobre els conflictes i les relacions laborals.
“Aquí el que més m’interessava era parlar sobre el estar sotmès a l’engranatge laboral, que en teoria està limitat a un lloc i a un espai de temps limitat, però que moltes vegades va més enllà, i si un accepta aquesta alienació es contagia també a la seva vida personal”.

Entre les teves dues pel•lícules van passar gairebé set anys. A què es va deure aquesta aparent inactivitat?
“Hi ha molta gent amb projectes molt interessants que no es filmaran mai. Abans de Bienvenidos a Farewell-Guttman vaig escriure dos guions pels que encara estic buscant producció. No és que hem quedés de braços creuats, és que o jo sóc tonto o és que no hi ha possibilitats reals de filmar. És molt difícil que algú aposti per tu. No sé quina és la solució a aquesta situació, però sóc de l’opinió que tot passa per una millor educació. Hauríem de començar a pensar d’introduir el cinema, com ja s’estudia pintura o música, a les escoles”.

Més enllà de les recaptacions de taquilla, sembla, però, que el cinema català està passant per un moment molt bo.
“A Catalunya sempre s’ha fet molt bon cinema. Aquí hi ha gent molt interessant fent coses molt diverses que potser no es gaire coneguda perquè no s’ha encasellat dintre de les pautes del cinema més comercial. Per a mi el millor cineasta del momentés José Luís Guerín. També està l’Albert Serra que em sembla un director molt interessant, com també ho són l’Isaki Lacuesta, el Jaime Rosales, el Carles Torres, el Ramon Trémens o gent que tot just comença com el Santiago Zannou, que va ser un alumne meu molt brillant, i que ha fet una primera pel•lícula, El Truco del Manco, molt bona. Però el que més destacaria és la varietat i diversitat on ens trobem des d’un cinema més narratiu i contemporani fins a un cinema més abstracte i intel•lectual, i això, per exemple, el cinema espanyol no ho té”.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s