ENTREVISTA A LOVE OF LESBIAN

lol
(Article publicat al diari Avui el diumenge 23 d’agost del 2009)

SENSE TOCAR DE PEUS A TERRA
Un divendres per la tarda qualsevol d’aquest estiu ens citem amb els membres de Love Of Lesbian. Els trobem enllestint els preparatius pel concert que donaran l’endemà, aquesta vegada, però, es tracta d’un viatge més llarg de l’habitual, i és que hauran de recórrer més de 1.000 quilòmetres fins el destí d’arribada, a Alburquerque (Badajoz). “El planning en un concert normal seria sortir molt d’hora per arribar a la prova de so”, comenta Santi Balmes, cantant de la formació. “En aquest cas hem fet una excepció perquè hi havien dotze hores entre la prova de so i l’hora en què toquem a un festival i ens han col•locat a les cinc de la matinada. Hem decidit no fer la prova de so. Així que sortirem a les onze del matí tranquil•lament, i si a l’hora del concert tenim problemes de so ja els anirem solucionant al llarg de l’actuació. Això sí, sortirem a tocar amb pijama”.

Val la pena recórrer la Península en un sol dia per donar un concert?
URI BONET (Bateria): Ens podríem queixar molt i ens podríem cagar en tot, però no. Una vegada allà toques i t’ho passes de puta mare. Segur que si l’any que ve ens ho tornen a demanar hi tornarem anar.
JOANRA PLANELL (Baixista): El que normalment intentem fer quan tenim concerts tan lluny és organitzar-ne un altre a mig camí. Si dissabte toquem a Extremadura, l’ideal hagués estat tenir un concert el divendres a Toledo. Però aquesta vegada no ha pogut ser.

Un viatge com aquest implica molts preparatius?
UB Nosaltres, per sort, ens encarreguem de tocar i poca cosa més. El roadmanager és qui s’encarrega de llogar la furgoneta i preparar la ruta. Ens passa a recollir per local d’assaig, carreguem els trastos i carretera i manta.
SB Ara només ens hem de preocupar de portar un bon coixí per poder fer una bona becaineta a la furgo.

Us passeu moltes hores junts dins de la furgoneta. Heu posat alguna norma perquè la convivència sigui més fàcil
JORDI ROIG (guitarra): No fumar, però mai es compleix.
UB: Jo fa anys que ho intento però no hi ha manera.

Per estrany que pugui semblar, a la furgoneta dels Love Of Lesbian no s’acostuma a escoltar música. “És el pitjor lloc, s’escolta molt malament”, explica en Santi Balmes. “Recordo escoltar no fa gaire l’últim disc d’U2 allà i em va semblar horrible. Preferim anar xerrant que escoltant música. Ara mateix només recordo una vegada venint d’Osca en què ens calléssim tots per escoltar una cançó. Era un tema d’en The New Ramon. Gran part del temps el passem parlant de tonteries i coses intranscendents”. Pel que diuen, les seves tertúlies en ruta acostumen a girar al voltant de la política i el futbol, i pel que sembla el fitxatge del Zlatan Ibrahimovic està sent la conversa per excel•lència d’aquest estiu.

Sou molt futboleros. Heu canviat alguna vegada l’horari d’un concert per poder veure un partit?
SB: A tant no arribem. Però, per exemple, al concert que vam donar al maig a la sala Apolo de Barcelona, estaven jugant el València contra el Madrid i jo anava retransmetent els gols del València perquè estàvem a punt de guanyar la lliga. Una altra vegada vaig sortir amb una samarreta del Barça a un concert a Madrid.
UB: El que sí que fem és no assajar si hi ha futbol. Els dimarts i els dimecres si hi ha Lliga de Campions ni ens truquem, ningú va al local.

Tornant a la furgoneta. Imagino que passant tantes hores junts en un lloc tan petit, en algun moment deuen d’haver saltat espurnes.
JR: No. Fa deu anys que toquem junts i en coneixem molt bé.
SB: Hi ha un músic que toca a diferents grups que diu que un viatge amb nosaltres fins a Sevilla se li fa tant curt com un fins a Tarragona.
JP: Encara que passem de la trentena, som una guarderia. Toquem per passar-nos-ho bé, si no, no valdria la pena.

ELS FAVORITS DELS CAPS
Com ens recorda el títol del seu darrer disc, 1999, Love Of Lesbian fa deu anys, i sis discos, que trepitgen els escenaris. Temps en què la seva popularitat ha augmentat treball rere treball. Però, tot i ser una de les formacions més interessants de l’escena estatal del pop independent, es troben en aquell impàs que hi ha entre l’afició i la plena professionalització. “Ara més que viure podríem sobreviure de la música”, adverteix en Joanra Planell. “El problema que podríem tenir si deixéssim les nostres feines és que potser d’aquí sis mesos no donem tants concerts i hauríem de tornar-nos a buscar la vida”. Ells, però, semblen sentir-se còmodes així, especialment en Santi Balmes, principal compositor del grup. “Viure professionalment de la música t’obliga a treure un disc cada cert període de temps per poder tornar a sortir de gira, i potser el material que treus no té la qualitat que desitjaries. Sense pressions pots anar treballant tranquil•lament en les cançons fins estar convençut que són prou bones”. D’aquesta manera combinen les gires amb feines més o menys liberals on no han de seguir un estricte horari d’oficina. “El més important és que el caps siguin fans del grup”, sentencia l’Uri Bonet.

LOL2
Ho són?
UB El primer que vaig fer amb el meu cap va ser portar-lo un concert nostre. Quan ens va veure en directe es va adonar que allò no era un simple caprici. D’aquesta manera, i sempre que compleixis, et donen certa llibertat.

Imagino que, com tots el grups, als inicis tocaríeu a allò que se’n diu antres infectes.
JP Hi ha un a Teruel que va ser dels pitjors. Van venir quatre gats a veure’ns. Al final, però, vam tocar dues hores i mitja.
SB A Talavera de la Reina vam tocar per dues persones i les dues havien fet dos-cents quilòmetres per venir-nos a veure.
JR I també està el concert a Maravillas de Madrid, la sala per excel•lència del pop independent. A nosaltres ens feia molta il•lusió actuar-hi però només van venir quatre persones.
SB De les quatre, dues eren unes nenes molt mones que es pensaven que érem estrelles del pop independent. No van aguantar tot el concert i van marxar abans que acabéssim.

Vàreu començar cantant en anglès i des de fa tres discos ho feu en castellà. Heu notat un canvi al públic des d’aleshores?
JR Som dos grups diferents. Abans actuàvem, amb sort, per cinquanta persones, i ara omplim sales i la gent canta les cançons.

Recordeu quin va ser el primer concert en què la gent va cantar els vostres temes?
SB Va ser a València i anava a ser l’últim concert del Jordi. Acabàvem de treure el nostre primer disc en castellà, Maniobras de Escapismo, i no sabíem quina seria la resposta de la gent. A meitat del concert em va vindre el Jordi i em va dir que no marxava (riures).
JR Si ho hagués fet encara m’estaria donat cop de cap contra la paret. L’escenari és molt viciós i quan millor va més gana tens.

Acostumeu a disfressar-vos i a fer bastant el burro mentre actueu.
SB Si la gent veu a un grup que no es talla un pel, ells tampoc ho faran. És una manera molt bona d’interactuar amb ells.
UB Fins i tot ja venen preparats als concerts. Una de les primeres vegades que vam tocar el tema “El Amante Guisante” van començar a llançar pèsols des del públic.
SB Eren pèsols congelats i l’escenari va acabar semblant una piscina. Intentem portar a la música el que gent com La Cubana ha fet al teatre, trencar la barrera entre el públic i l’interpret.

Els músics teniu la fama de conqueridors. Què tal és la relació amb els xicots de les vostre seguidores?
JR Moltes vegades veus a la noia a primera filera gaudint com una boja i al costat et trobes al xicot de braços creuats patint.
UB Amb tot això del fans has d’anar una mica amb compte. Hi ha gent amb un punt de bogeria divertit, però d’altres estan realment malalts. L’altre dia un xalat volia que el Santi li donés com fos la seva samarreta. Insistia i insistia, i veies que l’home s’anava enfadant, i al final el Santi li va haver de donar.
JR El Santi és qui se’n porta la pitjor part. Quan estàs a l’esquerra mig amagat passes més desapercebut. Una vegada a Madrid, després d’un concert se’n va apropar un noi i em va preguntar si jo anava amb ells. Jo li vaig dir que sí, que els ajudava a carregar i a descarregar. I el paio em va contestar, pues qué suerte poder acompañarlos.

QUÈ FEM AQUÍ?
“Aquest any mirant el calendari va haver un moment en què em vaig espantar, i, relacionat amb el que dèiem abans, vaig pensar que potser ara sí que ens acomiadarien de la feina”, confessa en Joanra Planell. “Aquest estiu només tenim un parell de caps de setmana lliures”. Però si l’estiu està sent atrafegat pels LOL, la tardor serà més febril encara, i és molt probable que tanquin l’any havent donat vora de 70 concerts. “Per sort, nosaltres la crisi no l’hem notat”, reconeix en Santi Balmes. Això ens remet a una notícia apareguda recentment en què se’ns informava que a Catalunya durant l’any 2008 la música en directe va facturar set vegades més ingressos que la venta de discos. Segons aquest estudi realitzat pel grup editorial Enderrock, l’any passat es van organitzar a Catalunya més de 22.000 concerts que van reunir a més de 13 milions d’espectadors, recaptant un total de 15,3 milions d’euros. Tot i així, la mateixa font revela que tot i el bon moment de la música en viu, la crisi econòmica també està afectant el sector. Durant el curs passat el nombre d’assistents a festivals de música va disminuir en un 10% , les tarifes dels músics van baixar i els pagaments cada vegada es s’endarrereixen més. Aquesta situació, però, no sembla estar afectant els nostres protagonistes. “Potser perquè el que cobrem per concert no és tan alt com el que poden cobrar els grups que surten a Los 40, que eren els que habitualment contractaven els ajuntaments”, argumenta en Santi Balmes.

LOL3

Esteu treballant molt per els ajuntaments?
UB Tampoc no gaire. Potser hem actuat a alguns festivals que estan recolzats per ajuntaments, però en concerts directament organitzats per un ajuntament no hem donat més de quatre. Majoritàriament actuem a concerts o festivals amb capital privat.

Hi ha molta diferència organitzativa entre els festivals o concerts públics i els privats?
UB No perquè al final acaben sent tots programadors.
SB L’ajuntament signa uns pressupostos i li encarrega la feina a gent amb experiència en organitzar concerts.
UB Potser, en aquests festivals de capital públic, sí que ens tracten un mica millor i ens donen tot allò que hem demanat per contracte.

Hi ha grups que són molt extravagants amb les seves demandes. Vosaltres què demaneu?
UB La màxima extravagància són dues ampolles de vi.
SB Jo el que sí que demano és que no entri gent al camerino abans del concert. És fonamental poder tenir aquesta estona de concentració per fer un bon concert. A part, si es cola gent al camerino s’ho acaben fotent tot. És més viciosa la gent que està al voltant del grup que no pas els músics.

Sempre s’ha dit que als festivals es tracta millor als grups estrangers que als locals. És cert?
JR Sí. Tocar a un festival com Benicàssim, l’única avantatge que tindria per a nosaltres seria sortir al cartell. Després hi ha un fet que trobo molt injust. Per exemple, una gent de Mallorca t’organitza un concert i et paga els bitllets d’avió perquè hi vagis. Però no va tanta gent a veure’t com s’esperaven i t’han d’acabar pagant de la seva butxaca. En canvi vas a un gran festival que mou uns pressupostos estratosfèrics i t’intenten pagar deu vegades menys que els de Mallorca.
SB Al món de la música hi ha un complexa de Bienvenido Mr. Marshall, i es creu que tot el que es fa aquí és inferior al que ve de fora.

Quin ha estat el vostre millor concert en aquests 10 anys?
SB La presentació d’aquest darrer disc, 1999, a la sala Apolo de Barcelona.
UB Triomfar a casa era una assignatura pendent que teníem i per fi la vam aprovar.
Ba: Va ser molt especial. Un parell de setmanes abans es van esgotar les entrades i, ja al concert, només tocar el primer acord, la gent es va tornar boja. Va ser impressionant la veritat.

I què és el pitjor d’haver de sortir de gira?
UB Els dilluns. M’és d’una vegada hem arribat amb el temps just per passar per casa, dutxar-nos i anar a la feina.
SB És una mica el síndrome de Quadrophenia. A la pel•li el personatge que fa l’Sting és un ídol mod els caps de setmana, però durant la setmana treballa de grum a un hotel. Doncs a nosaltres ens passa una mica el mateix. Però alguna cosa tindrà l’escenari que quan estem dues setmanes sense tocar ens entra el mono.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s