EL DIA QUE ELS BEATLES ENS VAN DEIXAR

(Article publicat al diari Avui el diumenge 20 de setembre del 2009)

El 20 de setembre de 1969 John Lennon anunciava als seus companys de grup que abandonava els Beatles. Avui doncs fa exactament 40 anys que el grup més important va deixar de existir, encara que el món no va saber de la notícia fins a un any després. “La Primavera ja és aquí, demà el Leeds United juga contra el Chester City, el Ringo, el John, el George i el Paul estan vius i es troben bé. El món continua girant i nosaltres i vosaltres també ho fem. Quan deixem de girar serà el moment de preocupar-nos, abans no”. Va ser amb aquesta nota de comiat feta pública per l’agent de premsa del grup, Derek Taylor, que els Beatles ens van dir adéu.

EL PRINCIPI DEL FINAL

Els Beatles van ser el grup més popular i influent de la història de la música contemporània. Com a totes les històries, la seva també va arribar a un final, i com a totes, mai és un sol motiu el que desemboca cap el desenllaç. John Lennon va declarar una vegada que el final dels Beatles va començar quan van realitzar la seva primera gira de sales pel Regne Unit l’any 1962, moment en què es van vendre i la música va passar a ocupar un segon pla. Sense ser tan dràstics, segurament el 1966 va ser l’any que va marcar l’inici del final dels Beatles. Aquell va ser l’any en què durant una entrevista a John Lennon el mes de març se li va preguntar quina era la seva opinió sobre la religió cristiana, qüestió a la que va respondre amb una declaració que acabaria per convertir-se en tota una llegenda: “Actualment els Beatles som més populars que Jesús”. Lennon, que per cert tenia tota la raó, era un home de llengua àcida i afilada, i a la Nord Amèrica més ultraconservadora les seves paraules van generar una immensa controvèrsia que, incitada per una ràdio de la ciutat de Birmingham a l’Estat d’Alabama, va finalitzar amb la crema pública dels discos dels Beatles a nombrosos punts dels Estats Units. Per apaivagar els ànims, i més tenint en compte que els Beatles havien d’iniciar en breu una gira pel país, el mànager del grup, Brian Epstein, va realitzar una conferència de premsa a Nova York on demanava disculpes a aquells que s’havien sentit ofesos per les paraules del cantant. Aquell mateix estiu, a San Francisco, els Beatles van prendre una decisió que també marcaria el seu futur: deixar d’actuar en directe. Creien inútil apujar-se a un escenari ja que durant els concerts la cridòria dels seus seguidors, especialment de la secció femenina, era tan ensordidora que els membres del grup a penes podien sentir què estaven tocant. Aquest fet, d’alguna manera, va comportar l’allunyament entre els integrants del grup. Tot i així el 24 de novembre de 1966, els quatre fabulosos va entrar una vagada més als estudis de gravació Abbey Road per enregistrar el disc Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band, un dels millors discos del grup i de la història de la música.

LA MORT DEL PROTECTOR

El 24 d’agost de 1967 els Beatles van conèixer a l’hotel Hilton de Londres al Maharashi Mahesh Yogi, qui acabaria per convertir-se durant un temps en una mena de gurú per al grup. Poc dies després d’aquesta trobada els quatre membres dels Beatles es traslladaven a la població gal·lesa de Bangor per seguir un curset iniciàtic de meditació transcendental. Fou allà que es van assabentar de la mort als 32 anys per sobredosi de fàrmacs de Brian Epstein. A finals de la dècada dels anys 50, Epstein era el propietari d’una botiga d’electrodomèstics, i els seu departament de discos era un dels més importants de Liverpool i de la zona nord d’Anglaterra. La primera vegada que Epstein va sentir parlar dels Beatles va ser en un article aparegut al segon número de Mersey Beat, una revista musical publicada a Liverpool. La seva curiositat per la banda va anar creixent a mida que cada vegada més joves entraven a la seva botiga demanant ‘My Bonnie’, el single que els escarabats havien gravat a Hamburg juntament amb el cantant Tony Sheridan. Per resoldre el misteri, Epstein es va presentar el 9 de novembre de 1961 a un concert que els Beatles van oferir al llegendari local The Cavern. Els Beatles van actuar durant les tres setmanes següents a The Cavern. Només veure’ls ho va tenir clar, volia ser el seu mànager. L’experiència prèvia d’Epstein com a mànager era nul·la, però gran part de l’èxit aconseguit pels Beatles respon directament al seu instint pels negocis, a més, però, Epstein acabaria per convertir-se en una mena de figura paternal per als membres del grup. És lògic doncs que la seva mort fos un cop molt dur per a tots ells, molt especialment per al John Lennon, amb qui mantingué una relació molt estreta. “Quan va morir Epstein vaig saber que començaríem a tenir problemes. Estàvem acabats”, va declarar anys després en Lennon.  I és que més enllà de la part sentimental, la desaparició d’Epstein també va suposar que els propis Beatles es fessin càrrec dels assumptes legals i financers de la banda. Seguint una idea del propi Epstein, l’any 1968 va crear l’Apple Corps, un conglomerat empresarial en el que invertir els milions de lliures guanyades i no haver de cedir part d’aquest a l’estat en concepte d’impostos, formada per diverses divisions: Appel Electronics, destinada a dissenyar aparells electrònics a preu econòmics; l’Apple Films, divisió dedicada a produir pel·lícules; l’Apple Publishing, empresa destinada al registre i l’edició de caçons; l’Apple Boutique, una botiga de compra-venda; l’Apple Studio, uns estudis de gravació i  l’Appel Records, discogràfica que a partir de 1968 publicaria els discos dels Beatles, encara que els drets sobre els treballs dels Fab Four els seguia mantenint EMI. La seva manca d’aptituds financeres va provocar que l’empresa fos un autèntic desastre des del seus inicis fent fallida pocs mesos després de la creació. Embolics de caire econòmic que crearen més tensions encara entre els quatre Beatles.

LA CULPA DE TOT LA TÉ YOKO ONO, O NO?

Es estesa la teoria que la separació dels Beatles va ser causada per l’aparició en escena de la maquiavèl·lica i manipuladora Yoko Ono, a qui es culpa d’inculcar-li la idea d’abandonar el grup a John Lennon, i qui va provocar que la relació entre el cantant i guitarrista i la resta dels membres del grup es deteriorés fins a extrems insalvables. El cert és que només cal veure el documental Let It Be per adonar-se que la convivència no deuria ser senzilla. L’Ono es va convertir en la permanent ombra del Lennon i tant feia que el grup estigués enregistrant que allà estava ella inamovible (fins i tot, després que la Yoko Ono patís un accident de tràfic, en John Lennon va encarregar que s’instal·lés un matalàs de grans dimensions a l’estudi perquè ella pogués seguir estant present). Però també és veritat que el John feia temps que havia perdut l’interès per tot allò que estigués relacionat amb els Beatles, i que la Yoko Ono, en realitat, només li va fer veure que hi havia vida més enllà del grup. D’altra banda, la resta dels components de la banda, sembla que tampoc van acabar de comportar-se massa bé amb la japonesa, així ho reconeixia el propi Paul McCartney en una entrevista realitzada l’any 1986 on confessava que “potser l’hauríem d’haver tractat una mica millor”. Yoko Ono va nàixer a Tokio l’any 1933, filla d’una acomodada família de l’aristocràcia nipona. Educada a les millors escoles del país del sol naixent, ràpidament es va sentir fascinada pel món de la música i de les arts en general. Es va instal·lar a Nova York a la dècada dels 50 on va començar a desenvolupar la seva carrera com artista plàstica i ràpidament es va fer un nom dintre dels cercles artístics de la ciutat dels gratacels. John Lennon i Yoko Ono es van conèixer a la inauguració d’una exposició de la japonesa a la Indica Gallery de Londres el 9 de novembre de 1966 (curiosament aquells que sustenten que l’autèntic Paul McCartney és mort, daten la seva defunció el mateix 9 de novembre de 1966). En aquells moments John estava casat amb Cynthia Powell i durant els següents dos anys la parella va mantenir una relació, diguem-ne, platònica. No va ser fins l’estiu de l’any 1968 que la seva relació es va fer oficial. El John havia tornat del conegut viatge que els Beatles havien realitzat a l’Índia i la Cynthia Powell s’havia marxat de vacances a Grècia, fet que van aprofitar perquè la Yoko Ono s’instal·lés a casa del John. Durant aquells dies la parella va enregistrar el que posteriorment seria el disc Two Virgins, i, això sí, van assegurar que no van mantenir cap mena de relació sexual fins l’última nit. Al matí següent, al retornar Cynthia a la que encara era casa seva es va trobar a Yoko Ono amb la seva roba i amb un John Lennon que la va saludar amb un simple “hola”. Des d’aquell moment la Yoko Ono es convertiria amb el personatge més odiat pels fans dels Beatles.  

INTERESOS MUSICALS DIVERGENTS

Com ja hem apuntat, alguna cosa important es va perdre després que els Beatles decidissin deixar d’actuar en directe. A partir d’aquell moment, al no conviure gran part de l’any junts, cada un d’ells va anar triant el seu propi camí, i els interessos comuns es van anar disgregant, fins i tot els musicals. Paul McCartney seguia interessat en la música pop, George Harrison, molt especialment després del viatge que els Beatles van realitzar a l’Índia l’any 1968, es va començar a abocar-se en la música hindú, mentre que Lennon cada vegada es sentia més atret per l’experimentació. Si bé això, en un inici, va donar grans fruits musicals com en el disc Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band, amb el temps va augmentar les discrepàncies i desconfiances entre ells, una situació que va viure un dels seus moments més crítics durant l’enregistrament de The White Album. El disc es va gravar als estudis Abbey Road entre el els mesos de maig i octubre de 1968 i es va publicar el 22 de novembre del mateix any. Les sessions de gravació van ser summament conflictives, tant que en Paul McCartney i el John Lennon estranyament coincidien a l’estudi. Tanta tensió va provocar que el George Martin, qui havia produït tots els discos del grup i per molts considerat com el cinquè Beatle marxés de vacances a la meitat de la gravació i que Ringo Starr abandonés temporalment el grup. Ringo creia que el seu rol dins de la banda era cada vegada menor, i que d’aquesta manera no valia la pena seguir formant part del grup. Amb Starr fora, McCartney es va fer càrrec de les parts de bateria al tema Back In The USSR, però finalment els tres membres restants van convèncer a Ringo Starr perquè retornés. Com a curiositat assenyalar que va ser Eric Clapton qui es va fer càrrec de les parts de guitarra del meravellós tema escrit per George Harrison While My Guitar Gently Sweeps. Però més enllà de les diferències artístiques, durant aquella època, també va aparèixer un nou focus de conflicte en un aspecte diguem-ne empresarial. Conscients de que no podien fer-se càrrec dels negocis, van decidir contractar a un nou mànager. Mentre Lennon, Harrison i Starr volien que l’escollit fos Allen Klein, aleshores mànager dels Rolling Stones, McCartney es decantava per Lee Eastman, un home de negocis de Nova York i pare de Linda Eastman, la parella i futura dona de Paul. Un fet, aquest últim, que feia desconfiar als altres membres del grup. D’aquesta manera es va triar com a representant a Allen Klein, i aquest acabaria per estafar als Beatles 5 milions de lliures. 

DEIXA-HO ESTAR

Podríem dir que a finals de l’any 1968 els Beatles eren un grup extraoficialment dissolt. Els seus membre no mantenien cap mena de relació i era impossible veure’ls plegats en cap mena d’acte. Tot i així, Paul McCartney, que era l’únic que semblava interessat en què el grup tirés endavant, va idear un nou projecte pels Beatles que consistia en la gravació d’un disc doble, un principi titulat Get Back, i la posterior presentació en directe del disc, el que hauria retornat els Beatles als escenaris més de dos anys després de decidir no tornar a actuar mai més en directe. McCartney pensava, i segurament amb gran part de raó, que els distanciament entre ells quatre es devia al fet de no actuar en directe, i que si tornaven a trepitjar els escenaris, el grup recuperaria part de la química perduda en els darrers anys. A més, tot el procés, tant de composició de noves cançons, gravació del disc i els concerts, seria filmat i publicat com a documental. Però des del mateix instant en què els quatres escarabats es van reunir a l’estudi, es va comprovar que allò era una empresa gairebé impossible d’assolir. Per dur a terme aquesta aventura els Beatles van llogar els Twickenham Studios, un estudis de cinema prou amplis perquè el grup pogués assajar i composar tranquil·lament mentre un equip de rodatge els filmava. Van començar a treballar el 2 de gener de 1969 però tal i com anteriorment havia ocorregut amb Ringo Starr, ara era George Harrison qui creia que la parella formada per Lennon i McCartney, autors de la immensa majoria del repertori del grup, menyspreaven el seu talent. Motius per creure-ho en tenia de sobres i la frustració i l’animadversió pels seus companys de grup era cada dia més gran. Finalment, després d’una baralla pujada de to amb John Lennon, el 10 de gener va anunciar que deixava el grup. El trio restant, en un principi, va seguir amb el pla establert, i fins i tot va buscar un substitut per George Harrison. L’escollit era un vell amic de la formació, Eric Clapton (qui com ja hem vist ja havia col·laborat anteriorment amb ells), però tots els membres dels Beatles sabien que si faltava algun dels membres originals no tenia sentit que el grup seguís endavant, i una setmana més tard van convèncer a Harrison perquè tornés. El guitarrista va acceptar però amb la condició que abandonessin els freds estudis de Twickenham i anessin als Apple Studios, situats al soterrani de la seu central de la seva companyia Apple Corps al número 3 de Savile Row de Londres. Fou així com els Beatles van tornar a l’activitat el 22 de gener del 69. Vuit dies més tard, el 3, els Beatles oferirien, ara sí, el seu últim concert. Es tracta de la llegendària actuació al terrat de les oficines d’Apple. Un concert que van presenciar uns pocs privilegiats, bàsicament amics, empleats i veïns dels edificis dels voltants, i que va ser aturat per la policia pel soroll que feien. La ideal inicial és que l’àlbum Get Back, es publiqués el juny d’aquell mateix any. Més tard la data de publicació es va endarrerir al setembre. Però aleshores els Beatles, i a instàncies també de Paul McCartney, havien gravat  un nou disc, Abbey Road, i la publicació de Get Back una vegada més es va posposar, ara fins el desembre. I quan semblava que tot estava preparat perquè finalment l’àlbum Get Back veies la llum del dia, els Beatles van decidir refer les mescles d’algunes de les cançons. Un tasca que va recaure en mans del productor nord-americà Phil Spector, i ara sí, el disc i la pel·lícula, rebatejats tots dos amb el títol de Let It Be, es van publicar el dia vuit de maig de 1970. Però aleshores els Beatles ja s’havien separat.

EN SOLITARI

John Lennon que havia anunciat als seus companys la seva partida el 20 de setembre de 1969, notícia que van mantenir en secret perquè, irònicament, els Beatles havien de renegociar el seu contacte amb la discogràfica EMI, va formar la Plastic Ono Band, un supergrup del que, a part d’ell i la Yoko Ono, també formarien part el baixista Klaus Voorman, artista alemany que havia dissenyat la portada del disc Revolver dels Beatles i a qui els Fab Four van conèixer durant els seus inicis a la seva etapa a Hamburg; el bateria Alan White, qui més endavant passaria formar part de Yes i l’Eric Clapton a la guitarra. El primer tema aparegut sota el nom d’aquesta formació, però, fou el single del tema ‘Give Peace A Chance’ enregistrat el juliol del 69 a l’habitació d’un hotel de Montreal en el viatge de noses de la parella. Tres mesos més tard, es publicaria el disc Live Peace In Toronto, gravat en directe, ara ja sí amb tota la formació, al Toronto Rock and Roll Festival. El desembre de 1970 s’editaria el disc John Lennon /Plastic Ono Band i a partir d’aquí vindrien àlbums com Imagine, Some Time In New York City, Mind Games o Double Fantasy. La carrera de Paul McCartney en solitari es va iniciar el 17 d’abril de 1970 amb l’aparició del disc McCartney. Un debut que va estar acompanyat de certa polèmica, ja que Macca va ser el primer en reconèixer obertament en una entrevista que els Beatles s’havien separat. Unes declaracions que va realitzar coincidint amb l’aparició del seu primer disc sense els Beatles i que als seus excompanys, especialment en John Lennon, no els va fer gaire gràcia, ja que creien que en Paul havia usat la separació del grup per treure partit personal. Des d’aleshores, la carrera musical del baixista esquerrà ha estat una muntanya russa amb discos sublims com Ram o Band On The Run o els seus notables darrers treballs d’estudi Chaos And Creation In The Backyard i Memory Almost Full, i àlbums menors. George Harrison tampoc va trigar a estrenar-se en solitari. El 27 de novembre de 1970 sortia la venda All Things Must Pass, una autèntica obra d’art i segurament el millor disc publicat mai per un dels membres dels Beatles en solitari. A aquest el van seguir obres més discretes com Living In The Material World, Dark Horse o Extra Texture, per tornar a donar mostres de la seva genialitat amb el disc homònim George Harrison i el posterior Somewhere In England. A la dècada dels 80 va tornar a gaudir de l’èxit amb Cloud Nine a més de formar part juntament amb Ray Orbison, Bob Dylan, Tom Petty i Jeff Lyne del supergrup Travelling Willburys , i es va acomiadar de nosaltres amb Brainwashed, un disc aparegut poc menys d’un anys després de la seva mort. Tot i que la tasca compositiva de Ringo Starr als Beatles no va deixar de ser merament testimonial, una vegada separats, el simpàtic bateria també va provar fortuna en solitari. La seva trajectòria per lliure està plena de tota mena de moments, des de obres recomanables com Ringo i Goddnight Vienna a peces del tot oblidables com Ringo The IV o Bad Boy. Encara que després de la dissolució van haver-hi col·laboracions entre els diferents membres dels Beatles (el cas més destacat va ser en el disc Ringo, de Ringo Starr on hi van prendre part els quatre membres del grup encara que en diferents temes, i mai van coincidir en l’estudi de gravació), mai més tornaríem a veure els quatre Beatles junts. Il·lusió de poder tornar a gaudir de la seva màgia que es va esvair un trist dia del desembre de 1980 quan John Lennon va ser assassinat. Paul, Ringo i George treballarien plegats a la gravació del tema All Those Years Ago inclòs al disc de Harrison Somwhere In England de 1981, i tornarien a reunir-se l’any 1994 pel projecte Anthology,  on van gravar dos peses inèdites de Lennon, Free As A Bird i Real Love, les dues últimes cançons publicades sota el nom de The Beatles.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s