GREEN DAY: PENSA EN VERD

(Article publicat al diari La Vanguardia el divendres 25 de setembre del 2009)

Divuit anys enrere Green Day actuaven per primera vegada a Barcelona. Van presentar el seu primer treball discogràfic, 1.039/Smoothed Out Slappy Hours a la Bàscula davant d’una audiència que escassament superava el mig centenar. Set discos després el trio californià retorna a la ciutat, aquesta vegada però, els espera el Palau Sant Jordi.

EL SO DEL SILENCI

Tan aviat els Green Day van acabar a finals del 2005 la gira de presentació de l’àlbum American Idiot, un tour que va aterrar en sol català el 27 de juny d’aquell mateix any quan el trio d’Oakland (California) va actuar al Pavelló Olímpic de Badalona davant de milers de seguidors entregats a les seves melodies accelerades, la banda més popular i influent del punk en les darreres dues dècades va començar a treballar en la seva següent obra. Res de tot això, però, no es sabria fins l’octubre del 2007, quan Billie Joe Armstrong, cantant i líder d’una formació que completen Mike Dirnt al baix i Tré Cool a la bateria, va realitzar una entrevista per l’edició nord-americana de la revista Rolling Stone. “Vam començar a treballar en silenci –declarava a Armstrong- perquè aquesta és l’única manera que tenim de poder trobar la inspiració necessària per composar un disc nou”. Un vot de silenci que semblava haver donat els seus fruits, ja que en aquells moments el cantant afirmava tenir al voltant de 45 cançons noves. Poc després de fer-se públiques aquestes paraules, els Green Day es tancaven al seu local d’assaig i començaven a perfilar el que acabaria per convertir-se un parell d’anys més tard en el seu nou disc, 21st Century Breakdown. Un àlbum que es va començar a enregistrar a inicis del mes de gener del 2008 amb l’ajuda del productor Butch Vig, un mag de les taules de mescles responsable del so d’obres tan importants dins de la historia de la música rock com el Nevermind de Nirvana o el Siamese Dream de Smashing Pumpkins. El vuitè disc de Green Day, però, no estaria enllestit fins el mes d’abril de 2009, culminant un procés d’enregistrament que havia durat gairebé un any i mig i que havia dut a la banda a passar per quatre estudis de gravació diferents, entre ells el mític Ocean Way Recording, una mena de santuari de la música contemporània per on han passat artistes de la rellevància de The Beach Boys, Ray Charles, Frank Sinatra, AC/DC, Bon Jovi i una llista interminable d’icones musicals dels nostres dies.

QUI ETS TU?

Sorprèn que entre les principals influencies citades per Billie Joe Armstrong per aquest disc no aparegui cap banda de punk i que tot siguin referents del pop i el garatge de les dècades dels 60s i 70s. El cantant assegura que durant aquests darrers anys al seu tocadiscos no han deixat de sonar els vells vinils de The Beat, The Plimsouls, The Kinks, The Petty Things, The Creation, The Doors o fins i tot el Bat Out Of Hell d’aquell tros de cantant conegut com Meat Loaf. Però si hi ha una banda que ha deixat la seva empremta en els darrers treballs de Green Day, aquesta ha estat The Who, dels que mentre gravaven el disc van arribar a enregistrar la seva pròpia versió del tema A Quick One While He’s Away. Finalment, 21st Century Breakdown es va posar a la venda el 15 de maig del 2009, gairebé cinc anys després de l’aparició del seu anterior treball American Idiot, coronant les llistes d’èxits de diversos països arreu del món (a Estats Units encara avui està situat a les part mitja-alta del Billboard 18 setmanes després de la seva publicació). Un èxit comercial, ja han despatxat més de 4 milions de còpies, que es va veure acompanyat pels elogis gairebé unànimes de la premsa especialitzada. El crític musical del setmanari britànic The Observer, Dan Silver, va dir de 21st Century Breakdown que era un creuament perfecte entre la música de Bruce Springsteen i l’escriptura de Chuck Palahnuik, i David Fricke, editor de la revista Rolling Stone i pope de la crítica musical, anava una mica més enllà i igualava els resultats obtinguts per Green Day amb la seva nova col·lecció de cançons amb el que The Clash havien fet a London Calling, els Who amb Quadrophenia i Hüsker Dü amb Zen Arcade. Poca broma doncs, perquè estem parlant de tres dels millors discos de la música rock.

Green_Day_1024x768-48357

UNA NIT A L’ÒPERA

Com American Idiot, 21st Century Breakdown és una opera rock, és a dir un disc dividit en diversos actes o parts, on totes les cançons segueixen una mateixa línea argumental. Van ser els The Who els primers en experimentar amb aquest gènere. L’any 1966 els anglesos estaven enregistrant el seu segon disc A Quick One, quan es van trobar amb el problema que no tenien prou material per omplir tot un LP, més concretament els mancaven deu minuts de gravació. Fou Kit Lambert, productor del disc i mànager de la banda, qui va animar al guitarrista Pete Townshed a escriure un tema que ocupés tot aquest espai. Townshed al principi es va mostrar escèptic perquè creia que una cançó pop havia de durar per tradició dos minuts i cinquanta segons, però finalment va acabar acceptant el repte i va escriure la peça A Quick One While He’s Away (els hi sona d’alguna cosa?). La cançó està dividida en sis parts i ens explica la història d’una noia a la que abandona en circumstàncies estranyes el seu xicot a qui oblidarà en braços de Ivor, un conductor de trens. La història continua fins el retorn del xicot a qui ella li confessarà la seva relació amb Ivor. Finalment ell l’acabarà perdonant. Es considera que aquest tema va ser el percussor de l’àlbum Tommy, juntament amb Quadrophenia les dues operes rock escrites per The Who. Serien els anys 70, però, l’era de les operes rock. David Bowie editaria The Rise And Fall Of Ziggy Stardust And The Spiders Of Mars, Lou Reed publicaria Berlin, Queen farien el mateix amb Queen II i Night At The Opera, i Pink Floyd enregistrarien The Wall. El gènere, a més, va donar el salt als escenaris i es van estrenar espectacles tan coneguts com Jesuscrist Superstar o Hair. En les dècades posteriors van ser les bandes de heavy com Queensrÿche, King Diamod o Dream Theater les que van continuar experimentant amb el gènere, fins que el 2004 Green Day van editar American Idiot agafant per sorpresa a tothom, ja que fins el moment es considerava que el punk, amb les seves cançons curtes i accelerades, es trobava a les antípodes de les operes rock, que es caracteritzen per un so molt més èpic i un temes que es recreen en la durada. A American Idiot el trio ens narrava la història d’un personatge anomenat Jesus Of Suburbia, que bé podria ser l’americà idiota al que fa referència el títol, que un dia coneix a St. Jimmy i a Whatsername, dos joves punks i rebels encarregats d’obrir-li els ulls. El final de la narració, que no deixa de ser una crítica a la política realitzada per l’expresident dels Estats Units George Bush, queda difós i es pot interpretar com que St. Jimmy s’acaba suïcidant o que els personatges de Jesus Of Suburbia i St. Jimmy són en realitat la mateixa persona. L’aposta de Green Day per l’opera rock no els va poder sortir millor. En una època en què les vendes discos queden reduïdes als melòmans i nostàlgics, van ser capaços de vendre còpies a desenes de milions (14 milions d’exemplars a dia d’avui i sumant), i a més van recuperar una popularitat que des de la publicació de l’àlbum Dookie a l’any 1994 mica en mica havien anat perdent. Una fòrmula que han repetit amb aquest 21st Century Breakdown, una òpera rock que bé podria ser la continuació, tan en l’estil com en la temàtica, del seu predecessor. Composta per 18 peces dividides en tres actes: Heroes And Cons, Charlatans And Saints i Horseshoes and Handgrenades, i localitzada a la ciutat de Detroit, una de les urbs nord-americanes més castigades per l’actual crisi econòmica, aquí els protagonistes són Christian i Gloria. Mentre que ella, Glòria, és la representació de l’esperança, una noia idealista que lluita pels seus ideals, ell, Christian, és tot l’oposat, un personatge autodestructiu sense cap mena de somni ni creença pels que lluitar. La lluita entre el bé i el mal, amb la política de Bush novament com a rerefons, però amb un final representat al tema See The Light, que convida a l’optimisme i que bé podria interpretar-se com l’arribada d’Obama a la Casa Blanca.

GREEN DAY A BARCELONA

Segurament, molts dels milers de fans que el proper dijous ompliran el Palau Sant Jordi no havien ni nascut la primera vegada que els Green Day van actuar a Barcelona. Va ser el 19 de novembre de 1991. Feia un any que els d’Oakland havien editat el seu primer disc, 1.039/Smoothed Out Slappy Hours, i pocs mesos perquè aparegués la seva segona referència, Kerplunk, i a La Bàscula, aquell centre social situat als peus de Montjuïc (curiosament no gaire lluny d’on actuaran aquest dijous), no es van reunir més que unes poques desenes de seguidors i curiosos que mai haguessin apostat perquè Green Day acabarien convertir-se tres anys més tard en un dels grups més populars del planeta. Després vindrien un parell de concerts a l’entranyable i ja desapareguda sala Garatge just quan el seu nom començava a passar de boca en boca de tothom, per posteriorment ocupar la tarima del Bikini, l’Attic, i el Razzmatazz, aquells dies encara Zeleste. El gran salt es va produir, però, el 2005, dins de la gira de presentació d’American Idiot, quan els nord-americans van posar potes enlaire el Pavelló Olímpic de Badalona. El seu concert més multitudinari a Barcelona fins aquest 1 d’octubre en què els espera tot un Palau Sant Jordi. El 21st Century Breakdown Tour, gira de presentació del seu darrer treball, es va iniciar el passat 3 de juliol amb un concert a Seattle i, pel moment, es finalitzarà el proper 21 de gener a Nagoya (Japó). Hauran estat un total de 84 concerts per cinc continents diferents. A Barcelona arribaran acompanyats de la banda de Los Angeles Prima Donna, executors d’un glam rock hereu de bandes com New Yorks Dolls, els Heartbreakes de Johnny Thunders i Mott and The Hoople. Si hem de fer cas de les declaracions dels membres del grup, el concert durarà al voltant de tres hores, en què interpretaran més d’una trentena de cançons, gran part d’elles dels seus darrers dos treballs, sense oblidar-se de part dels seus clàssics com Basket Case, 2000 Light Years Away, Welcome To Paradise, When I Come Around, She, Longview, Minority o Good Riddance (Time Of Your Life) amb la que segurament posaran punt i final a l’actuació.

AMERICAN IDIOT, EL MUSICAL

La primera opera rock escrita per Green Day, American Idiot, ha donat el salt a l’escenari per convertir-se en un musical de títol homònim. L’obra, dirigida per Michael Mayer, guanyador d’un Toni Award per la seva tasca amb la obra Spring Awakening, i que ha comptat amb la col·laboració dels mateixos Green Day, que en cap moment apareixen en escena, va ser estrenada el 4 de setembre al Berkley Repertory Theatre i està previst que les representacions s’allarguin fins el proper 1 de novembre. Al musical sonen totes les cançons del disc American Idiot, més alguna raresa i cara B i alguns dels temes d’aquest darrer 21st Century Breakdown.

LA VIDA NO S’ACABA AMB GREEN DAY

L’activitat musical de Billie Joe Armstrong, Mike Dirnt i Tré Cool no es limita a Green Day. L’any 2003 apareixia a través del segell discogràfic del cantant de Green Day, Adeline Records, el debut de la enigmàtica banda de new wave The Network, Money Money 2020. Els seus membres responien als noms de Fink, Van Gough i The Snoo i sempre que apareixien en públic ho feien amb el rostre tapat. Encara que ells mai ho han reconegut, no es va trigar gaire a descobrir que en realitat Fink era Billie Joe Armstrong, Van Gough Mike Dirnt i The Snoo Tré Cool. Encara que no hi ha data d’edició, es preveu que el proper any aparegui el segon disc de The Network, Omega 3000. Més fàcil, perquè aquesta vegada no feien servir màscares per ocultar la seva identitat, va ser saber qui s’amagava darrere de The Foxboro Hot Tubs, grup que va sorgir de la necessitat de prendre’s un descans durant el procés de composició de 21st Century Breakdown. La primera vegada que vam saber de l’existència d’aquest nou projecte paral·lel dels membres de Green Day va ser el desembre del 2007, i el 13 de maig del 2008 publicaven la que és de moment la seva única referència discogràfica, el disc Stop Droll & Roll!!! Una obra amb clar regust a rock de garatge de la dècada dels 60. Billie Joe Armstrong també forma part des del 1991 de la banda Pinhead Gunpowder. Un grup d’amics amb què el passat any va editar l’EP West Side Highway i amb els que actua sempre que s’ho permet la seva agenda. Per la seva banda, Mike Dirnt també forma part de la banda The Frustrators, grup amb què ha editat l’EP Bored In The USA i el disc Achtung Jackass. 

Anuncios

2 Respuestas a “GREEN DAY: PENSA EN VERD

  1. woww, gran reportatge.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s