ENTREVISTA A L’ACTOR SERGI LÓPEZ

(Article publicat al diari Avui el diumenge 18 d’octubre del 2009)

EL PERQUÈ DE TOT PLEGAT

Va deixar els estudis als 16 convençut que el seu lloc al món estava damunt dels escenaris. Tres dècades després, convertit ja en un actor de referència, Sergi López continua donant vida al seus personatges amb la mateixa passió que el va dur a dir adéu a l’escola.

A l’agost estrenava Mapa dels Sons de Tokio, la darrera pel•lícula de la cineasta catalana Isabel Coixet, film que des de fa unes setmanes opta a la candidatura dels Oscars. A França, on ha dut a terme gran part de la seva trajectòria professional, té dues pel•lícules en cartellera, una d’elles, Partir, el gran èxit de l’estiu als cinemes del país veí. Ben aviat també el podrem veure al costat de l’Eduardo Noriega i l’Eulàlia Ramon a Petit Indi, la nova cinta del realitzador Marc Recha. I a Pa Negre, l’adaptació cinematogràfica que el director Agustí Villaronga ha fet de la novel•la del mateix títol de l’escriptor Emili Teixidor i que arribarà a les sales a inicis del 2010, comparteix seqüències amb un altre dels titans de la interpretació de casa nostra, l’Eduard Fernández. I mentre espera a que li torni a caure a les mans un guió prou interessant, podem gaudir de la seva presència al TNC, on des del 17 de setembre i fins el 10 d’octubre, està representant l’obra Non Solum. Una agenda atapeïda que no l’impedeix trobar un forat per reunir-se amb nosaltres. La cita és al Teatre Grec de Barcelona, el mateix indret on setmanes enrere es feia la presentació pels mitjans de Mapa dels Sons de Tokio. Avui, però, l’amfiteatre resta buit i la nostra conversa només es veu destorbada pels pocs estrangers que encara són a la ciutat i que s’apropen a Montjuïc creient estar trepitjant un monument arquitectònic construït per uns grecs que en realitat mai van habitar la ciutat. L’estiu, tristament, ja s’ha acabat, però avui el sol ha decidit prendre’s una pròrroga. El Sergi López, amb un panxeta incipient que denota felicitat i una barba d’aquelles de tres dies que algunes dones diuen que ens fan tan interessants als homes, se’m confessa extremadament tímid, però el cert és que, tot i que ens acabem de conèixer, no deixa de parlar ni un instant. Per moments hi posa tant d’èmfasi al seu discurs que sembla que estiguin donant vida a un nou personatge. Una funció en privat que havia de durar no més de mitja hora, però que acaba transformant-se en dues hores d’interessantíssima conversa amb un dels noms més representatius de les arts escèniques catalanes.

Deu n’hi do amb aquest 2009.
SERGI LÓPEZ En realitat vaig estar més enfeinat el 2008 que aquest 2009, però per aquestes coses que passen al cine, que les pel•lis s’estrenen quan igual fa un any o dos que es van rodar, mediàticament estic molt present últimament. Més quan tens la sort de participar amb films com El Mapa dels Sons de Tokio, dirigida per una directora de renom com la Isabel Coixet i que ha tingut una promoció brutal. Però sí, al meu poble tothom m’ho diu, “hòstia tió, et veiem per tot arreu, deus d’estar carregat de quartos” (riures).

Parlant de Mapa dels Sons de Tokio i de la Isabel Coixet. Va haver-hi unes declaracions teves que em van cridar l’atenció, en què deies que mai havies vist una pel•lícula seva abans de treballar amb ella.
Fins i tot em fa vergonya dir-ho, però abans de conèixer-la només havia vist per la tele, i no sencera, La Vida Secreta de les Paraules. Amb la gent que m’envolta al meu poble, que no són especialment cinèfils, jo en sé un munt de cine, però quan estic rodejat de gent del cinema, no en tinc ni idea, sóc un patata. Tinc una cinefília particular, hi ha moltes pel•lícules que no he vist però que al estar en contacte amb gent que en sap molt i que sempre estan parlant d’autors, de directors… sembla que les hagi vist. Diguem-ne que, curiosament, tinc uns coneixements cinèfils adquirits per via oral.

Potser sigui aquesta cinefília teva tan particular la que et fa ser l’actor que ets.
És una manera molt maca de dir-ho, però sí que és veritat que m’ha ajudat. Crec que la identitat i l’autodeterminació com a persona és molt important. Tu, per les circumstàncies que has tingut i el que has viscut ets com ets, i no té gaire sentit voler ser un altra persona. Recordo que quan començava a França sempre em preguntaven per directors de cinema espanyols. Podria haver començat a citar a Buñuel, Saura, Almodóvar, però m’haguessin enganxat ràpidament que no tenia ni idea, així que vaig optar per dir la veritat. Els va poder agradar o no però jo era així. Possiblement aquesta manca de prejudicis m’ha influenciat i en realitat tant hi fa les pel•lis que hagi fet abans el director amb el que vas a treballar, el que importa és el projecte que fareu plegats.

Sempre pots trobar-te amb un director que admires i que et proposi una pel•lícula que no t’agrada.
Exacte. Aleshores què has de fer? Treballar amb un director del que admires tot el que ha fet i participar justament a l’única pel•lícula que no t’agrada? En el fons fer una pel•lícula és un acte de confiança perquè ningús sap què passarà i què acabarà sortint de tot allò. Una pel•lícula no deixa de ser una història, i per què hi han històries que interessen més que d’altres és una pregunta que no té resposta.

És a dir, si et pregunto per què la gent va al cinema no sabries que contestar-me?
En aquest aspecte sí. La gent va al cinema perquè constantment s’està plantejant unes preguntes, com quin és el sentit d’aquesta vida, a les que no acaba mai de trobar resposta. Necessitem sentir-nos part d’alguna cosa, saber que no estem sols, i al mateix saber d’històries completament diferents al que ens envolta al nostre dia a dia.

Potser, a través de les històries que ens expliqueu a les pel•lícules, necessitem reafirmar-nos com a persones i corroborar que la nostra forma de comportar-nos, amb les nostres manies i petites bogeries, no són tan estranyes com podem creure.
Quan una pel•lícula està protagonitzada per un psicòpata, per què ens agrada? Perquè, conscientment o inconscientment, tots tenim fantasmes i parts fosques. Tot sabem que el que estem veient és ficció, que aquell personatge l’interpreta un actor que segueix les pautes d’un director i un guió, però hi ha alguna cosa que supera tot això perquè et projectes en coses que ressonen al teu interior. El que volem és que ens expliquin una història que ens emocioni per alguna banda i que no sigui el mateix de sempre. El que no crec és que la gent vagi al cine una hora i mitja només a distreure’s. La idea aquesta tan americana del cinema com a “entertainment” espero que duri quatre dies perquè és molt simplista.

Així que rarament et trobarem veient l’última superproducció de Hoolywood.
Si no veig les altres imagina’t aquestes (riures). Evidentment que es pot anar al cinema només a entretenir-se, de la mateixa manera que pots anar-hi a tocar-li la cuixa a la xicota, però no combrego amb la idea aquesta majoritària que la gent necessita anar al cinema a distreure’s. M’agrada pensar que la gent va al cinema amb la intenció que la pel•lícula que veu, ja sigui una comèdia o un drama, li digui alguna cosa.

Sents que tens una responsabilitat amb el públic i procures escollir amb cura les pel•lícules en les que treballes?
Sí. Al principi no era gaire conscient i amb el temps he anat adquirint certa responsabilitat. És evident que quan no tens feina i et proposen una pel•lícula, si vols ser actor l’has de fer, perquè si ets actor i no actues, no ets actor, en tot cas ets pensador. Jo, actualment, tinc el privilegi que m’ofereixen moltes coses i puc escollir quina pel•lícula faig i quina no. Però això que és un privilegi també acaba sent una responsabilitat, perquè cada cop sóc més conscient que tinc una relació amb la feina que faig que no és gens banal i cada vegada necessito estar més d’acord amb la història que interpreto.

Segurament sigui aquesta relació teva amb el cinema la que t’ha dut a participar en projectes que, tot i gaudir de ressò, s’allunyen en molts casos d’aquelles històries que en diuen per a tots els públics.
Cada cop em reconec més amb les històries rares i els personatges peculiars. He tingut molta sort, perquè des de l’inici de la meva carrera he interpretat papers que altres actors havien rebutjat. La primera pel•lícula que vaig fer a Catalunya, que va ser Carícies de Ventura Pons, hi vaig poder participar precisament per això, perquè l’actor que havia de fer el meu paper no el va voler. El curiós és que si hagués pogut triar el meu personatge a la pel•lícula, m’hagués quedat amb aquell que era el personatge més estrany de tot el repartiment. També he de dir que quan faig cinema necessito que estigui present l’autor, i no perquè m’expliqui de què va la història sinó per notar la seva presencia. Quan m’han proposat alguna cosa a Estats Units, sempre m’han vingut amb propostes molt etèries, em deien, per exemple, “el guió l’escriurà el que va escriure Traffic o el guionista de Titanic, i la pel•lícula la dirigirà el Cameron o l’Spilberg”, tot molt difús. Jo necessito tenir una implicació amb la persona que ha parit la història i que té una necessitat vital per rodar aquella pel•lícula.

Encara que els resultats merament econòmics no siguin els mateixos.
Exacte. Aquest estiu s’han estrenat a França dues pel•lícules en què he participat. Una es diu Les Derniers jours du monde, i és una pel•lícula que a mi m’encanta, la trobo brutal, en canvi s’ha fotut una castanya impressionant, no ha anat a veure-la ningú. L’altra pel•lícula es diu Partir, on actuo al costat de la Kristin Scott Thomas. Encara que m’agrada, aquí les expectatives artístiques eren més relatives, amb un història més simple, però ha estat l’èxit de l’estiu allà.

Explica’m això que has comentat que t’havien temptat per anar a treballar a Hollywood.
Alguna vegada m’han proposat fer alguna cosa, però mai m’ha acabat de fer el pes. No és un somni i com deia tampoc s’ha acabat de concretar mai res. M’és igual treballar a Hollywood que al Camerun, però si algun dia acabo fent alguna cosa allà serà perquè el projecte m’agrada molt. Anar allà simplement pel fet de dir que has rodat una pel•lícula a Estats Units no val la pena. Si vols treballar a Hollywood ho has de voler, com el Banderas, que per cert em cau molt bé, i traçar-te una estratègia. Jo mai he tingut estratègia, sempre he anat fent sobre la marxa, i com les coses m’han anat tan bé no vull canviar res.

Abans et preguntava per què la gent va al cine. I a tu per què t’agrada posar-te a la pell d’altres persones?
Són coses que m’he preguntat moltes vegades però són inexplicables. Els actors tenen alguna cosa fascinant. Tu veus al Marcello Mastroianni rebolcant-se en un platja amb la Sofia Loren i, encara que saps que tot és mentida, t’ho creus. És una cosa molt fàcil de sentir, però molt difícil d’explicar. Actuar té alguna cosa de mística. Després també estan els que volen ser actors per sortir a la tele, o simplement per egocentrisme.

Fins a quin punt els papers que has interpretat al llarg de la teva carrera han marcat la teva personalitat?
Segurament ho han fet de forma inconscient. Crec que era Picasso que deia que quan pintava no era ell, sinó que era algú altre qui s’expressava a través de la seva mà. Amb la interpretació és una mica el mateix. Evidentment si interpretes a un personatge que agafa una pistola i es fot a disparar trets a tothom que es mou, tu no acabaràs fent el mateix. Però el cos té memòria i algunes de les situacions que interpretes et poden acabar influint de a la teva vida. Per exemple, jo sóc un paio que xerra molt, però també sóc extremadament tímid, i en el cine m’he trobat fent coses que a la vida real no hauria fet ni borratxo, però que a base de fer-les constantment ben segur que em deuen d’haver transformat o canviat d’alguna manera.

Des del 17 de setembre et podem veure al TNC interpretant Non Solum, una obra que vas haver de cancel•lar l’any passat per culpa d’una faringitis. Necessites retrobar-te amb l’escenari cada cert temps?
Torno al teatre perquè és el que vaig començar fent, i per culpa del cinema vaig estar tres anys sense trepitjar un escenari. Al principi quan no em coneixia ningú i anava alternant el teatre amb el cinema, no passava res si feia una obra i em sortia una pel•lícula, perquè em podia substituir un altre actor sense que ningú em trobés a faltar. Però quan vaig començar a ser “famosillo” això es va convertir en un problema, perquè la gent volia que actués jo, així que al final ho vaig haver de deixar. Però amb el temps estava histèric i necessitava fer alguna cosa al teatre. El que té el teatre és que és molt transgressor, molt més que el cinema. Pots improvisar i deixar-te anar i arribes a llocs on al cinema no podries arribar mai. Non Solum és un espectacle en el que em reconec, ha quedat xulo i riem molt perquè és una comèdia.

Sempre se t’associa amb personatges de dolent però qui et coneix diu que tens una faceta còmica molt poc explotada.
Això dels papers de dolent em fa gràcia. Potser sí que les pel•lícules en què he treballat i que han tingut més repercussió he fet de dolent, però a la meva carrera professional he fet més de bon paio que de mal parit. Pel que fa a la meva vesant còmica és curiós perquè quan vaig començar a treballar a França on tot eren pel•lícules de cinema d’autor, la gent es sorprenia que a Catalunya fes teatre còmic, és a dir de pallasso. I els meus amics d’aquí es sorprenien quan veien les pel•lícules que rodava allà on tot eren personatges molt més seriosos.

Una de les teves altres grans passions és la restauració.
La interpretació és la meva afició convertida en professió i necessitava tenir una altra cosa amb la que identificar-me. Va ser així com amb dos amics més de Vilanova de tota la vida, un enòleg i un pagès, vam obrir un restaurant, que és un restaurant perquè té forma de restaurant, però on el nostre principal objectiu és reconèixer-nos a través de la cuina a nosaltres mateixos. Per exemple, la carta de vins és brutal però només hi ha vins dels Països Catalans, perquè ens sembla una injustícia que amb els vins tan bons que hi ha aquí no tinguin el reconeixement que es mereixen. Tot va una mica lligat amb la filosofia slowfood que intenta recuperar el lligam amb els productes autòctons de la terra.

Hi ha algun nexe entre la restauració i la interpretació?
Sí, fins a quin punt l’essencial no és el que es veu. Les dues coses tenen una profunditat que va més enllà del tangible.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s