ENTREVISTA AL DIRECTOR DE CINEMA MARC RECHA


(Article publicat al diari Avui el 1 de novembre del 2009)

LA CANÇÓ DEL JOHN BROWN

Marc Recha ha tornat a imprimir el cel•luloide d’aquella visió tan íntima i personal que desprenen les seves pel•lícules. Petit Indi, una faula sobre el sempre complicat pas de l’adolescència al món dels adults, que ha comptat amb la participació de rostres ja habituals en les obres del cineasta català com Eduardo Noriega i Eulàlia Ramon, així com del sempre genial Sergi López, suposa, però, el final d’una etapa en la trajectòria cinematogràfica de Recha, que a partir d’ara l’ha de portar a recórrer camins més convencionals.

D’on surt aquest Petit Indi.
Volia fer una pel•li d’un sol personatge, molt lineal, plana i senzilla, i que no s’assemblés massa al que havia fet fins ara. La historia surt de les penyes ocellaires. D’aquella gent que veia jo de petit al bari que anava cap a munt i cap avall amb unes gàbies amagades en fundes amb la bandera del Barça, del Camarón o el Kung Fu. Em vaig preguntar quines històries podia haver-hi darrera d’aquesta gent, un món totalment desconegut per a mi. Si t’endinses descobreixes que és un univers de gent molt sensible i particular. Els veus pel carrer i penses, ‘mira un makineto o un garrulo’, i no, no són ni makinetos ni garrulos, són gent amb una gran sensibilitat. Vaig voler muntar una història al voltant de tot això.

Tot i haver treballat amb actors no professionals anteriorment, imagino que deixar tot el pes de la pel•lícula sobre el Marc Soto, un noi de 17 anys sense cap mena d’experiència anterior, deuria ser una gran responsabilitat.
Sí, era un aspecte que em feia molt de respecte, perquè la pel•lícula es recolza totalment sobre les espatlles d’aquest noi. Hi vam donar moltes voltes i fins que el vam descobrir i vam decidir que era ell va passar molt de temps. Vam fer infinitat de proves, i encara així quan el vam trobar vam tenir dubtes. Això també li va donar un punt de misteri, però bé, hi havia la disponibilitat de que les coses sortissin bé, i a partir d’aquí…

Al costat oposat, has tornat a treballar amb actors com l’Eduardo Noriega o l’Eulàlia Ramon. Necessites que la gent que t’envolta, més enllà de la seva categoria com actors, es senti propera al cinema que proposes?
Fins ara sí que és cert que hi havia un gran component d’amistat i complicitat amb gent com l’Eduardo Noriega. Ara que he tancat aquesta etapa el que buscaré en els actors no es basarà en això. Tot depèn del tipus de projecte en què vulguis treballar.

Petit Indi és realment la primera pel•lícula de ficció que fas, on cap element està relacionat directament amb la teva pròpia vida.
Exacte, no en té cap. És una pel•lícula que es crea a partir d’una irrealitat.

Petit Indi, però, també podria ser considerat com un documental ficció de la vida a l’extraradi d’una gran ciutat, en aquest cas Barcelona i el barri de Vallbona que és on has rodat la pel•lícula.
Sí. La gent que no és d’aquí flipa amb coses com les penyes d’ocellaires que no sabien que existien. No diria tant que és un documental, perquè la pel•lícula no té aquest to neorealista, però, sent una faula, sí que retrata elements insòlits de la gent que viu a barris com Nou Barris o el Carmel, a més de donar testimoni de la transformació d’aquests indrets. Jo sóc de l’Hospitalet, i quan hi vaig ja no ho reconec. Eren àmbits rurals dins de la ciutat que han desaparegut.

El retrat d’una ciutat que va ser i que ja no existeix que té la màxima expressió en el canòdrom de la Meridiana que has reconstruït a la pel•lícula.
Aquest ha estat, a nivell de producció, un dels reptes més grans que he tingut al llarg de la meva trajectòria, perquè era construir un plató de cine viu a l’aire lliure. Era una tasca molt difícil però que a la vegada me la posava dura, i crec que ens vam sortir prou bé. Això sí, vam tenir la gran sort que tots els que surten en pantalla a les escenes rodades al canòdrom, eren els antics treballadors o la gent que hi anava a apostar. El retrobament de tota aquesta gent, que potser feia anys que no es veien, va ser molt emotiu. Explicaven unes historietes brutals, tant que donaven ganes de parar el rodatge i posar-te a escriure un guió. Allò era una realitat paral•lela, un món que la majoria no coneixia però que existia, i a la època, sobretot durant franquisme, es movien molts calés.

En alguna ocasió t’he sentit definir-te com un Josep Pla sense ploma però amb càmera.
El que faig és un treball que es basa en l’observació, i anant observant el que passa al teu voltant es quan construeixes una mirada pròpia. Pla era molt complex, i una de les coses que més m’interessen d’ell és la manera que tenia de plasmar els paisatges: les flors, la natura, la gent, les persones, aquest concepte que m’agrada tant de que l’home solitari és el més tafaner.

Et definiries com una persona solitària i tafanera?
Sóc tafaner perquè sóc solitari.

Per què creus que la gent li té tanta por a la soledat?
No ho sé. Jo cada vegada em sento millor sol. Evidentment, m’agrada estar amb els meus, però també necessito un temps per no estar amb ningú i mirar la paret o el paisatge. Suposo que la gent té por de trobar-se si mateixa.

Se’t veu tan entregat a la teva feina que costa imaginar-se un Marc Recha no dedicant-se al món del cinema.
Jo vaig començar-me a interessar pel cinema als 8 anys i als 10 ja estava fent els meus primers curtmetratge en Super-8.

Amb 10 anys! Què explicaves a aquelles pel•lícules?Les vull editar, crec que pot ser interessant. Feia gènere, purament. Agafava a gent de tot arreu i els feia actuar de zombies o interpretar una història d’aventures. Això és el que començaré a fer de nou ara. Vaig estar fent gènere dels 10 als 17, aleshores vaig començar a fer un altre tipus de cosa, i ara vull reprendre el que feia de petit. Serà un homenatge al cine dels anys 60 i 70, aquell cinema que veia quan tenia 10 anys al barri en sessions triples. Un cine popular però que estava molt ben fet. Pel•lis com les primeres del George Lucas o de l’Steven Spilberg que estaven de puta mare, o els spaghetti westerns del Sergio Leone o el Clint Eastwood de Harry El Sucio.

Aquest canvi que anuncies a la teva carrera es deu algun motiu en concret?
No, un ja té una edat i em sento amb capacitat per fer-ho. He après unes quantes coses i ara em ve de gust fer això. En realitat l’anterior etapa la vaig tancar amb Dies d’Agost i aquesta nova pel•lícula és una mena de pont cap el cinema que faré a partir d’ara. Poca gent ho sap, però jo a l’any 86 o 87 vaig estar treballant en el guió per una adaptació d’El Senyor dels Anells i fins vaig estar parlant amb el John Boorman (director de pel•lícules com Excàlibur, L’Excorcista II o el Sastre de Panamà), ara em diuen que el meu cinema és intimista però no és així.

Imagino que ja tindràs preparat algun projecte amb el que iniciar aquesta nova etapa.
Tinc tres guions escrits que no tenen res a veure amb el que he fet fins ara i amb els que espero que la gent s’ho passi molt i molt bé quan vagin a veure les pel•lícules. Una és una mena de pel•lícula de ciència ficció thiller sobre natural, després tinc un western i una pel•lícula bèl•lica. També tinc un quart projecte que encara no he escrit, que és una història molt divertida sobre zombies. Ara només em manca per decidir l’ordre en què els realitzaré.

 

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s