ENTREVISTA A LEO MARGETS

LA REINA DEL JOC

Leo Margets, una guapíssima barcelonina de 26 anys, no només s’ha convertit en la figura emergent del pòquer a casa nostra, sinó que està ajudant a trencar amb tots els tòpics que envolten a aquest joc. I es que el pòquer, a diferència del que hem vist a infinitat de pel•lícules i llegit a no menys novel•les, no és sinònim d’un grup de paios de mal fiar jugant-se les claus del cotxe en un partida clandestina en la rebotiga de qualsevol local infecte. La Leo és el millor exemple. Llicenciada en econòmiques per una prestigiosa universitat anglesa, des de fa poc més d’un any es dedica a voltar pel món esperant que el crupier li doni la millor mà possible. I tot i que la seva carrera com a jugadora professional tot just acaba començar, ja ha tingut temps per demostrar el seu talent a la taula de joc. El passat mes de juliol al World Series Of Poker de Las Vegas, el torneig de pòquer més prestigiós del món, la Leo va aconseguir una fita que mai cap altre jugador de pòquer català no havia aconseguit, finalitzar el torneig a la posició 27 en la classificació general i la primera en la classificació femenina, tornant a casa amb 352.832 dòlars més a la compta bancària. Ens trobem amb ella al Casino de Barcelona, segurament l’indret on més partides deu d’haver jugat, on ens mostra totes les seves cartes.

Estàs sorpresa per tota la repercussió mediàtica que estàs tenint darrerament?
Una mica sí. Pensava que després del que va passar a Las Vegas estaria fent entrevistes durant un parell de setmanes, sobretot amb mitjans especialitzats. Però la veritat és que els mitjans generalistes m’heu donat molt de suport, i això pot ajudar a apropar el pòquer a molta gent. Així que no tinc queixes. Sí és bo per a mi és bo per al pòquer en general. Però sí, no puc mentir i negar que estic molt sorpresa per tot el que està passant. La gent m’ha començat a reconèixer pel carrer i això és molt fort.

Quan vas començar a interessar-te pel pòquer?
L’Any 2005 descobreixo el pòquer des de zero. Mai abans havia estat interessada pels jocs de cartes. Va ser un cop vaig entendre que és un joc que va molt més enllà de l’atzar on hi intervenen elements com les matemàtiques i la psicologia i la intel•ligència emocional, que m’hi vaig bolcar completament.

Sent una noia molt jove no tenies els típics prejudicis que hi ha sobre el pòquer d’un món d’homes i ambient poc saludable
No tenia prejudicis perquè, senzillament, desconeixia totalment aquest món i una vegada el vaig descobrir em vaig adonar que m’encantava. A partir d’aquell moment la meva vida va començar a girar al voltant del pòquer. Primer va ser jugant partides amb els meus amics, després vaig començar a estudiar el joc i a llegir llibres, i després a jugar partides on-line.

Fins que dones el pas definitiu i et fas professional.
Primer vaig deixar la feina que tenia aleshores i vaig entrar a treballar en el departament de màrqueting de l’empresa 888, una de les més importants en el terreny del pòquer on-line. Paral•lelament vaig continuar jugant i el febrer del 2008 vaig guanyar el campionat universitari de pòquer. Arrel de guanyar aquest torneig, 888 em va oferir un contracte de patrocini que em va permetre jugar el circuit espanyol: el campionat d’Espanya i l’Spanish Poker Tour. I en aquell moment, el maig del 2008, amb 25 anys, és quan puc dir que vaig començar a jugar professionalment al pòquer.

A casa teva com es van prendre que una noia que va estudiar econòmiques a Anglaterra, amb un màster als Estats Units, i, per tant, amb un futur prou esperançador per davant, decidís que la seva vida seria jugar a pòquer.
No tothom que vol ser jugador professional de pòquer té la sort que les coses li surtin igual de bé que a mi, així que a casa va ser relativament fàcil. Uns pares, per sobre de tot, el que volen és veure els seus fills feliços, i el meu canvi d’humor, d’actitud… va ser tan radical que ràpidament es van adonar que allò era el que realment volia fer. Al principi, lògicament, els va sobtar, però ràpidament van recolzar la meva decisió. Ho porten bé i estant molt contents per mi.

Fins a quin punt ser una noia, i a més atractiva, ha estat una avantatge per engegar la teva carrera professional?
És cert que, pel meu perfil, des de que vaig guanyar el campionat universitari se’m va començar a conèixer ràpidament. Ser noia en un món com el pòquer professional fa que cridis l’atenció i m’ha ajudat a trobar patrocinador, però també és veritat que hi ha noies molt més guapes que jo que no tenen patrocini. Si fos un noi ho tindria més complicat perquè n’hi han molt més com jo, però ningú m’ha regalat res.

I, pels mateixos motius, en algun moment t’has sentit rebutjada?
No. El pòquer és un món molt masculí però no masclista. Porto prou temps com per haver pogut viure alguna experiència desagradable i no ha estat el cas. Sempre m’han respectat molt. Potser alguna vegada he viscut alguna situació més incòmoda, però sempre venint de gent que no eren jugadors. De totes maneres, per mi que millor que es pensessin que pel fet de ser dona no sóc prou bona, això em donaria molta avantatge. Però a la taula de pòquer el respecte és absolut, tan hi fa que siguis home, dona, un nen o una iaia.

Et fas professional el maig del 2008 i només un any després dones la gran campanada a la WSOP de Las Vegas, la competició més important de pòquer a nivell internacional.
És molt curiós, perquè primer, pocs dies abans, vaig anar a Las Vegas a un torneig exclusivament femení, però em va anar força malament, tant que no vaig entrar ni a premis i em vaig tornar a casa. Dues setmanes més tard es jugava el WSOP de Las Vegas, que és el torneig que tot jugador de pòquer vol jugar. Dura vuit dies, hi participen els millors jugadors, i és el que té una millor estructura. Si l’has de muntar en algun torneig, ha de ser aquest. El fet és que jo havia tornat a Barcelona, i dos dies abans que comencés l’esdeveniment, la gent de 888 em va confirmar que em pagaven la inscripció de 10.000 dòlars, i allà que vam anar.

I dels 6500 jugadors de pòquer que hi van prendre part, vas i quedes la número 27 en la classificació general i la millor entre les dones.
El millor resultat mai aconseguit per un jugador de pòquer d’aquí. Bé, l’any 2001, però amb només 900 jugadors, el Juan Carlos Mortensen, un jugador de pòquer mig equatorià mig espanyol el va guanyar, però a banda d’això ningú a fet un resultat tan bo. La veritat és que va ser una autèntica bogeria. Va ser una experiència molt maca i emotiva veure com els teus somnis es fan realitat. A més, també va ser una manera magnífica de poder retornar tota la confiança que molta gent havia posat en mi.

Com es prepara un jugador de pòquer per un torneig com aquest.
El que tenia molt clar és que no podia cometre cap error. Allà, a mida que passaven el dies, el més complicat era mantenir l’eufòria sota control, perquè era tan gran el que m’estava passant que el millor era mantenir-me concentrada en les partides. Al pòquer, la sort o la mala sort, només són una part mínima, però pot passar que tinguis mala sort i, en un moment, tot el que has aconseguit se’n vagi en orris. Per això la meva obsessió era no cometre cap error.

En aquest sentit sempre has volgut marcar molt les distàncies entre els jocs d’atzar i el pòquer, afirmant que el pòquer és un joc que requereix d’uns estudis i unes habilitats.
El pòquer no és un joc per “gamblejar” (de l’anglès gamble, apostar). El pòquer és un joc que està molt més a prop dels escacs que del blackjack. Al pòquer les matemàtiques i al intel•ligència emocional tenen molta importància. Has de saber combinar ambdós factors. Si jugues al pòquer només guiat pels coneixements matemàtics, seràs com un ordinador, però acabaràs guanyant. Però si a més també saps llegir el rival i jugar amb la seva psicologia, el teu camp d’acció serà brutal.

Per això sempre aneu amb les ulleres de sol, la gorra i els iPods mentre jugueu.
Les ulleres no són tant per dissimular les teves reaccions, com per mirar les reaccions dels altres sense que es sentin observats. En el meu cas duc una jaqueta i un mocador per tapar-me el coll, perquè em surt una vena tonta que em delata tan si vaig de “farol” com si tinc una mà boníssima. I l’iPod, normalment, és per ajudar-te a mantenir la concentració. Als tornejos hi ha molt de xivarri: distraccions i gent parlant tota l’estona.

Quan pot durar una partida professional.
Moltes hores. A Las Vegas eren jornades de 13 hores.

I com pots mantenir-te concentrada durant tant de temps.
És una de les parts més complicades, un error i estàs fora, ja no hi ha marxa enrere.

I a mida que van passant les hores més important serà la partida, i per tant hi haurà més pressió, no?
Queda menys gent, estàs més a prop dels premis… En realitat depèn del tipus de campionat que estiguis jugant. N’hi ha dues modalitats de campionats: cash i torneig. Al primer tu pots entrar i sortir quan vulguis, i si te s’acaben les fitxes, pots comprar-ne més i seguir jugant. En canvi, el tornejos es més competició en estat pur i també el sistema més democràtic, perquè tots els jugadors comencen amb el mateix número de fitxes i quan se t’acaben te’n vas al carrer, guanyant el que s’ha quedat amb les fitxes de tothom. Aquesta és la modalitat que més m’agrada.

Quin són els rivals més complicats que t’has trobat?
Els jugadors nòrdics són súper cabrons. Són molt agressius. Els nord-americans són més conservadors, no els agrada engreixar el pot. És molt incòmode tenir un nòrdic a la taula, a mi em fan la vida impossible. Encara que t’acabes adaptant a tots els sistemes de joc. Jo vaig començar jugant d’una manera molt conservadora, fins que em vaig adonar que així no anava enlloc. No has de ser un boig súper agressiu, però si que ha d’intentar dur tu la batuta. Una agressivitat amb criteri sempre ajuda.

Segueixes alguna mena d’entrenament quan no estàs en un torneig?
Cada dia jugo on-line, i sempre que puc m’agrada quedar amb amics per jugar. Però són partides en què ens passem més temps analitzant jugades que jugant. Aquesta és la millor manera d’aprendre, debatent amb gent que té la mateixa passió que tu però altres menares de veure el joc, perquè després als tornejos et pots trobar amb situacions similars.

I els amics encara s’atreveixen a jugar amb tu a pòquer?

Això és una putada perquè ja ningú vol jugar amb mi a pòquer. I a mi que el que més m’agrada es fer un partida de relax amb els amics, cada vegada amb costa més.

Una vegada assolit aquest nivell que tens ara, pots seguir progressant com a jugadora de pòquer?
I tant, sempre és pot millorar. Al pòquer mai arribes a un grau màxim de coneixement perquè és un joc que, encara que no ho sembli, està en constant evolució. A diferència d’un esportista que té un límit físic, al pòquer sempre pots millorar.

Et veus fent una carrera molt llarga coma jugadora de pòquer professional?
Sí, encara que potser no aquest ritme que porto ara. No vull donar la sensació que em queixo, perquè estic encantada amb tot el que m’està passant, però la gent només veu la part més maca de tot això: diners, viatges per tot el món… i no sempre és tan fabulós com sembla, menys en un persona com jo que sóc molt d’estar a casa.

A Las Vegas vas endur-te un pot de 270.000 euros, tres o quatre més com aquest…
I em puc retirar (riures). A més hi ha un altre fet que no es pot obviar, i és que quan aconsegueixes un premi com aquest la teva popularitat augmenta, només cal veure les entrevistes que estic fent, i de retruc també milloren els teus contractes amb els espònsors.

Més enllà del teu cas en particular, sembla que estem vivint un boom amb el pòquer…
Si, a les teles en parlen i tothom sembla que jugui a pòquer. Me n’alegro d’haver ajudat i haver posat el meu granet de sorra, perquè potser és més senzill vendre el pòquer amb un perfil com el meu que no pas amb un senyor de 60 anys. Però tot i així encara costa.

Però és que, amb tot el glamur que es pressuposa que té, l’ambient de casino és molt depriment.
A mi no m’agraden els casinos, però a dia d’avui a casa nostra els casinos són l’únic lloc on es pot jugar a pòquer legalment. No poden haver-hi clubs de pòquer, i això és absurd.

Precisament tu estaves jugant a pòquer al Club l’Eixample d’escacs, quan els Mossos d’Esquadra van fer la batuda i el van clausurar i a vosaltres us van detenir.
Sí, ens van detenir i ens van tractar com a criminals. Però si no arriba a ser per aquest club jo mai hagués trepitjat un casino i no m’hagués dedicat al pòquer. Insisteixo, haurien de permetre que hi haguessin clubs on es pogués jugar a pòquer i formar a bons jugadors. I una vegada més, s’ha de deixar ben clar la separació que hi ha entre el pòquer i els jocs d’atzar. Per començar al pòquer no existeix el concepte de banca. Al pòquer, tu t’enfrontes a un altre i guanya el millor.

La teva altra gran passió són les maratons.
Sí. Sóc una mica kamikaze. Tot són carreres de llarga distància. Enfrontar un torneig de pòquer o una marató és molt similar. Un torneig no el guanyes el primer dia, i una marató no la guanyes al quilòmetre cinc per molt de pressa que comencis. A la marató el físic és molt important, però el cap també juga un paper fonamental. El cos dóna molt més de si del que creiem, i és el cap el que ens posa límits. Ara m’estic preparant per fer un Iron Man. No serà res immediat però m’agradaria competir-hi algun dia.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s