ENTREVISTA A L’ESCRIPTOR PABLO TUSSET

DONAR CERA, PULIR CERA

Alguns diuen que en realitat es diu David Homedes i que abans de dedicar-se a la literatura era un programador informàtic aficionat als relats de ciència ficció. Hi ha que afirma que viu a la Costa Brava i d’altres asseguren que té residència a Nova York… L’únic cert que sabem, i ni d’això podem estar segurs, és que aquest paio grassonet (al menys així ho sembla a les poques fotos que hi ha d’ell) i d’un humor tan corrosiu com l’hipoclorit sòdic es dedica a escriure novel·les, la darrera Sakamura, Corrales y los muertos rientes.

Pablo Tusset no és en realitat Pablo Tusset, com tampoc és Enrique Aribau, Nicolás Granvía o José Antonio Santaló, alguns dels molts pseudònims amb connotacions del pla Cerdà que ha usat al llarg dels anys. En realitat jo tampoc sóc Pedro Muntaner, però això poc importa perquè no he escrit mai un novel•la, o sí? Tant hi fa. Com J.D. Salinger, autor d’El Vigilant Al Camp de Sègol, pocs són els detalls que sabem de la vida d’aquest escriptor que gairebé mai es deixa veure en públic i que les úniques entrevistes que concedeix són a través d’Internet i només quan i amb qui vol. Potser, aquesta elecció de viure a l’anonimat, sigui una estratagema perquè ningú li toqui els nassos quan no li vingui de gust que se’ls toquin, o, coneixent el caràcter del personatge, només un joc amb el que fer-se un fart de riure cada vegada que apareix un nou rumor sobre la seva persona. Va debutar el 2001 amb un dels majors èxits literaris dels darrers anys, El millor que li pot passar al croissant, on ens narrava les aventures d’un personatge tan entranyable com Pablo Baloo Miralles, deixeble avantatjat del més entranyable encara Ignatius Reilly de La Conxorxa dels Ximples. Un llibre que ha assolit unes xifres de vendes que sobrepassen el mig milió d’exemplars i que ha estat traduït a una desena d’idiomes. Cinc anys més tard aparegué En el nom del porc, novel·la on deixava de banda l’humor i la ironia del seu predecessor per endinsar-se en terrenys més propis de la novel·la negra. I aquest any ha retornat amb Sakamura, Corrales Y Los Muertos Rientes on recupera el to enginyós i divertit del Crossissant per relatar-nos una esbojarrada investigació policial a la Costa Brava i de pas fer una àcida crítica i burla de tot l’estament polític.

Com podria estar segur que la persona que respon aquest qüestionari és en realitat Pablo Tusset?
Excel·lent pregunta. Li ensenyaria la poteta, però crec que tinc un tomàquet al mitjó. Així que haurà de llegir totes les respostes i decidir després.

Pablo Tusset, Enrique Aribau, Nicolás Granvía, José Antonio Santaló… Què farà una vegada se li acabi la guia de carrers de Barcelona?
Començaré amb el de Manhattan: Javier Setanta-dos Oest, etcètera.

En un món en què una imatge val més que mil paraules, costa trobar a algú, i més de cert èxit al seu àmbit com és el seu cas, que s’hagi decidit pel desterrament mediàtic. Què l’ha portat a prendre aquesta actitud?
És curiós: el noranta-nou per cent de la població no surt als mitjans de comunicació, i en canvi a mi se’m considera un tipus rarot precisament per voler ser com tothom. Crec que no ho entendré mai.

Amb tot aquest misteri que envolta la seva persona, ha buscat mai el seu nom a Google per veure què diu la gent de vostè
No. Em dóna una mica de por. Seria com viatjar a un univers paral·lel i veure com series tu mateix en aquell univers estrany. Potser resulta que ets un assassí en sèrie, o un polític…

És evident que no és gaire amic dels mitjans de comunicació, com tampoc ho era el músic Frank Zappa, qui deia que escriure sobre música era com ballar sobre arquitectura. Aplicaria aquesta sentencia a la literatura?
M’agrada aquesta frase d’en Zappa molt més que la seva música. Però el que en realitat em passa és que no estic gaire segur de saber què és la literatura. És allò que apareix a la llista dels llibres més venuts? ¿Allò que et recomanen llegir a l’Institut, el que beatifiquen els crítics, això és literatura? ¿El que jo escric és literatura?

És inevitable associar els dos personatges principals del la seva darrera novel•la, Sakamura i Corrales, amb el mestre Miyagi de Karate Kid i el Torrente de Santiago Segura. Fins a quin punt és cert, o dit d’una altra manera, d’on van sorgir els esmentats personatges?
Sakamura i Corrales estan plagiats, de la mateixa manera que Luke Skywalker és un plagi del Rei Artur. El més senzill quan un escriu una novel•la es aprofitar-se en el possible de l’esforç dels altres, com aquells ocells que posen els seus ous en un niu aliè perquè els incubin. El problema en el cas d’aquesta novel•la és que el que va incubar vaig ser jo i algú em va colar al meu niu uns ous que no eren meus.

Al publicar-se Sakamura, Corrales y Los Muertos Rientes va declarar que no l’estranyaria que el critiquessin a Catalunya i a Euskadi. Ha estat així?
Bé, un sempre pot topar-se amb un neonazi que pot haver canviat l’esvàstica per qualsevol altra símbol, però en general la gent és bastant normal i agraeix poder riure una mica del que sempre l’obliguen a prendre’s seriosament.

Si donem per vàlid que tota obra de ficció, fins i tot la seva, d’una manera o una altra està inspirada en certa mida en aspectes reals. Creu, realment, que aquest reactor neuronal sobre el que gira la trama del llibre està implantat en aquest tros de món en què vivim?
No sé perquè sospito que totes les entrevistes que m’han fet des de la publicació d’aquesta novel•la van encaminades a que em retrati políticament. Bé, ho faré: els responsables polítics d’aquest país són un exemple d’ètica, intel•ligència i respecte a les llibertats. Així s’explica que estem al capdavant en el concert de les nacions, especialment pel que fa a temes d’educació i noves tecnologies. Crec, sincerament, que hauríem d’erigir unes quantes estàtues eqüestres per agrair-los la seva abnegació.

En certs àmbits literaris no acaben de veure amb bons ulls el to humorístic i jocós de les seves obres. Per què creu que l’humor és sempre vist amb cert recel i fins i tot en alguns casos menyspreu en mons com el de la literatura o el cinema i se’l qualifica de gènere menor?
El que passa és que mentre alguns escriptors es vesteixen d’intel·lectuals i miren a la càmera amb ulls de conèixer els més recondits ressorts de l’ésser humà, uns altres ens vestim de pallassos i sortim a la solapa dels nostres llibres posant ulls de xinés. Això, naturalment, resulta irritant perquè menyscaba l’excel·lència del gremi en general. En qualsevol cas, potser la comèdia sigui un gènere menor, però com la literatura és un gènere menor de la vida, què més dóna.

Per cert, ja que hem citat el cinema. Els escriptors mai estan satisfets amb les adaptacions cinematogràfiques que es fan de les seves obres. Que li va semblar a vostè la pel·lícula que es va fer de la seva primera novel•la, El Millor que li pot passar a un croissant?
Ho sento, però no l’he vista. Em vaig reunir algunes vegades amb el Paco Mir del Tricicle, el director i guionista de la pel·lícula, i em va caure molt bé. Temps després em vaig trobar amb què havien tallat alguns carrers del meu barri pel rodatge, i això no em va agradar tant perquè durant dies no va haver-hi manera de poder-hi aparcar.

Al seu moment va comentar que havia trigat tres anys en acabar el seu primer llibre. Relacionat amb aquest fet, l’ofici d’escriptor s’aprèn i es perfecciona amb el temps o sempre estarà a expenses de la inspiració?
Amb el temps i ha coses que es guanyen i d’altres que es perden. Quan un porta vint anys teclejant sense parar, les paraules semblen fluir amb més facilitat que al principi. Però en canvi un ha perdut capacitat de concentració, entusiasme, esperit crític, intel•ligència, audàcia… Al final arriba un moment en què només es pot escriure poesia, i és aleshores quan et donen els premis.

Segueix cansat de comprar llibres i continua demanant les novetats editorials als seus amics? ¿Què ha gorrejat darrerament?
Escriure, sobre tot si és literatura menor, cansa prou la vista com perquè després no et quedin ganes de llegir, a no ser que vulguis dóna-li un cop d’ull al que fa la competència. L’últim que vaig començar va ser La soledat dels nombres primers de Paolo Giordano perquè em va cridar l’atenció. Em van agradar els primers dos o tres capítols, després se’m va quedar en res.

Imagino, però, que li tornarà els llibres als seus amics.
Sí, sempre. I desinfectats, pel tema de la grip A.

Per cert, diuen que hi ha un paio de nom David Homedes que és idèntic a vostè. Sap qui és?
Ens hem tornat bojos? David Homedes no existeix, és només un producte de la meva imaginació en confluència amb la seva. Per cert, ara que hem arribat al final del qüestionari. Ja sap si qui ha respost a les seves preguntes és de veritat Pablo Tusset?

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s