ENTREVISTA A MANEL FUENTES

ACABANT AMB ELS PROBLEMES

Em diu en Manel Fuentes que encara que només fa quatre mesos que està al capdavant d’El Matí de Catalunya Ràdio, la sensació és de haver-hi estat quatre anys. El cert és que d’emocions fortes no li han mancat. Per si no tingués prou amb la voràgine de notícies de les que ha de donar bona nota cada dia: una crisi econòmica que malauradament no acabem de superar, nous casos de corrupció que desgraciadament van sorgint gairebé a diari, un Tribunal Constitucional que no es decideix a dictaminar una resolució sobre l’Estatut d’Autonomia… en Manel Fuentes també s’ha vist ficat enmig d’una renyina epistolar amb una parlamentària de Convergència i Unió (Carme Vidal), que no veia amb bons ulls que compagines la seva tasca al capdavant del programa radiofònic amb la conducció d’un espai televisiu (Pánico al Plató d’Antena 3). Però les monedes sempre tenen dues cares, i el periodista barceloní ara és notícies per, després d’una temporada on les audiències de Catalunya Ràdio havien caigut en picat, haver recuperat el lideratge dels matins radiofònics.

Començant el programa a les sis, imagino que mai abans no havies matinat tant per anar a treballar.

Això no és el pitjor. Canvies dinàmiques. Ara en lloc de dir bon dia als meus fills els hi dic bona nit. És cert que et perds coses com els partits del Barça o sopars amb els amics. En canvi tens una marxa a les quatre del matí que no hi ha ningú que et pari. Al despatx de la redacció, com a aquelles hores estem sols a la ràdio, fotem la música a tope. Ens hauríeu de veure.

Com t’arriba la proposta de dirigir El Matí de Catalunya Ràdio?

Quan m’ho van proposar no m’ho esperava. Sí que sabia que la casa volia fer alguns canvis, i fins i tot vaig parlar amb la direcció proposant d’altres noms que ara no diré. Però en el meu cap seguia amb la intenció de continuar fent el Problemes Domèstics. Però em va arribar la proposta de dirigir el Matí i no m’hi vaig poder negar perquè és l’encàrrec més important que m’han fet a nivell professional, és tot un repte. L’única cosa que vaig demanar va ser poder triar l’equip, que bàsicament és la gent que m’ha acompanyat en els darrers anys, i incorporar gent que crec que està sent bàsica pel projecte com la sotsdirectora, la Marta Romagosa. Havíem de crear un grup que fos molt bo, però que, sobretot, tingués moltes ganes de passar-s’ho bé, i això, de moment, crec que s’ha aconseguit.

En només tres mesos El Matí torna a ser el programa més escoltat a Catalunya a la seva franja horària.

Era molt important intentar canviar la tendència o aquest cert estat d’ànim a la baixa que hi havia al voltant de Catalunya Ràdio. Et trobaves molta gent que abans ens escoltava i que darrerament, perquè no l’agradava el que escoltava o pels motius que siguin, ja no ens sintonitzava. Era molt complicat donar-li la volta a la situació, però havíem vingut a guanyar. Confiem en la nostra feina, en les nostres forces i després serà el públic qui decidirà si ens vol seguir o no.

Era molt allargada l’ombra de l’Antoni Bassas?

No. Jo amb el Bassas havia treballat i crec que va fer un feina sensacional durant un munt de temporades. Però crec que mancava una renovació de codis i de llenguatge. Per exemple, a RAC 1 això ja s’havia fet. Segurament perquè és una ràdio més jove i els hi va ser més senzill. No hem d’oblidar que durant l’últim any del Bassas Catalunya Ràdio va perdre 60.000 oients, és a dir, que ja existia un problema de fons molt més greu. La ràdio necessita d’uns altres ritmes i estils, però al mateix temps els oients ens associen a una marca que comporta treballar amb rigor, uns recursos informatius molts importants, uns equips de periodistes que marquen la diferència, una ràdio que els hi és molt propera… i no els podem defraudar. Aconseguir-ho és molt complicat, més en el meu cas, que he estat dels últims en arribar a la casa. La nostra aportació, amb tota la humilitat del món, ha estat aportar altres ritmes, noves seccions, intentar explicar la vida segons el nostre criteri. I el que era molt important que tinguéssim, especialment per les llegendes que podien circular sobre Catalunya Ràdio, era la màxima independència. Si un dia no em deixen dir les coses que vull dir, o el que crec que he de dir, aquell dia ho deixaré.

Aquests canvis de ritmes o de llenguatges passen per aquest to agressiu que estàs emprant a les entrevistes, especialment amb els polítics?

A vegades cal ajustar el to, però el que no pot ser és que el polític de torn o el representant del poder s’expressi sense que ningú li vagi marcant el camí de les preguntes, perquè aleshores desvirtues el missatge que estàs donant.

És a dir que no facin un míting per antena.

Que no faci un míting, ni que s’escapi donant una resposta que no es correspon al que tu li has demanat. De la mateixa manera que quan un esquiador ha d’anar seguir uns pals en el descens, nosaltres hem de posar els pals per redreçar els descens dels polítics. Nosaltres no som els protagonistes de l’actualitat, però sí que som els encarregats de fer arribar les preguntes que puguin interessar a l’audiència.

Segurament et penjaran més vegades el telèfon.

No ho sé si em penjaran més o menys vegades, però, més enllà de capítols que han tingut més publicitat del compte, el que sí que és veritat és que segueixo defensant aquella entrevista amb l’Àngel Colom, no en el to però sí tècnicament.

Te’n penedeixes de com va anar? Estaves emprenyat perquè no va anar al vostre programa com us havia confirmat.

Aquest no pot ser mai un argument per no fer bé la feina. Un pot estar enfadat o no enfadat però sempre ha de ser professional. Sí que és veritat que aquella gestió es va fer la nit abans, vaig parlar personalment amb ell, vam quedar que li enviaríem un taxi perquè vingués al programa… I no només no es va presentar, com havíem quedat, sinó que dos minuts abans de l’entrevista no sabíem si el tindríem o no perquè no el localitzàvem. He d’admetre que no vaig emprar un to correcte, però aquest no va ser el motiu. A mida que anava avançant l’entrevista anava quedant més clar que el senyor Colom no estava contestant a res. I eren qüestions prou serioses com perquè les abordes en el moment en què li van ser plantejades. He escoltat l’entrevista varies vegades, i tot i que reconec que vaig usar un to molt passional, la continuo defensant a dia d’avui. No hi ha cap pregunta que sigui un judici de valor,  no hi ha cap pregunta que no demani coses que no s’havien de demanar. I penjar el telèfon va ser un decisió de l’interlocutor. Tot i que va penjar, segons ell, perquè suposadament estava arribant a TV3. Si aquestes són les preguntes que s’han de fer les faré, ja sigui l’Àngel Colom, el José Zaragoza o l’Alicia Sánchez Camacho.

Creus que els polítics viuen molt bé amb el periodisme d’avui en dia?

No. Crec que hi ha gent que està fent les coses molt bé a la premsa escrita, a les televisions i les ràdios. El que passa és que potser sí que ha sorprès la nostra irrupció i com plantegem el programa.

Actitud rockera de lluita contra el sistema?

Potser sí té aquest punt. Però no hem de confondre aquesta certa actitud rockera amb la de gent que ho volem potinejar tot una mica. La nostra feina és estrictament preguntar i no jutjar. És més, nosaltres hem estat els primers en callar companys que potser han publicat o han dit coses que  no podem corroborar. Està molt bé anar un pas més enllà que la resta, però no ho pots fer si no ho pots provar. I en aquest sentit hi ha moltes vegades que et quedes a les portes: saps coses, t’han dit coses o tens gairebé comprovats fets per diverses fonts però et falla una i no l’expliques. Ara, quan nosaltres diem alguna cosa és perquè està totalment comprovada.

Gran part de la teva trajectòria professional s’havia desenvolupat dins del terreny de l’humor. Senties  que havies de demostrar la teva vàlua com a conductor d’un programa com El Matí?

Aquest era un debat que em feia molta gràcia. Venia del món de l’humor, però abans venia de la facultat de periodisme.

Potser en el periodisme està tot molt encasellat.

I tant, i amb aquest encasellament el que fem és tancar portes a gent amb un gran talent que potser en un altre àmbit del periodisme també podria donar molt. Però bé, tot i que el meu nomenament per dirigir el Matí va crear certs dubtes en algunes persones, també va haver-hi gent que va creure en mi des del principi, con en Puyal, que em coneix d’haver fet les retransmissions del Barça amb ell, i creia amb els conceptes que nosaltres plantejàvem.

Ara que has citat al mestre Joaquim Maria Pujal. Tenies algun referent o algú amb qui emmirallar-te a l’hora d’afrontar aquesta nova etapa?

Molts. El que succeeix és que quan vaig intentar que les influències no fossin de ningú que ja havia fet algun programa semblant, perquè si no acabes seguint un model que no és el teu. Sí que hi havia coses que m’interessaven com de quina manera preguntaríem o com serien les entrevistes. I la resposta és ben senzilla: fer les entrevistes sense complexos, amb coses que puguem comprovar i intentant anar un pas més enllà. Amb aquesta idea al cap, sí que diria que hi ha gent que m’ha influenciat, com el Gabilondo, que tenint el Felipe González al davant no li va tremolar la veu al preguntar-li qui era el senyor X. Són poques paraules però s’han de tenir-los ben grans per fer-li aquesta pregunta al president del govern, pel primer canal de televisió, i a més a més coneixent-se.

Has aterrat al Matí en un dels moments més convulsos del país.

A mi m’ha entristit haver de parlar sobre tots aquests casos de corrupció. No és el que teníem planejat d’inici. Un dels temes principals en aquests primers mesos havia de ser la grip A. Ens vam marcar fer un seguiment perquè no hi creiem. L’altre tema important era l’economia, perquè tots aquests casos de corrupció estan tapant que estem patint un crisi econòmica galopant, i això és el que realment preocupa a l’audiència. La gent quan arriba a casa segur que maleeix al Millet, però  el que realment l’importarà es saber el saldo de la llibreta. Hi ha d’altres coses com l’Estatut que encara està pendent de la resolució del Tribunal Constitucional… Però sorgeixen tots aquests casos i evidentment has de tractar-los. Hi hagut dies que m’he anat a casa amb sensació de derrota, encabronat i sense acabar-me de creure que puguin estar passant aquestes coses. Però si aquesta és l’actualitat això és del que haurem de parlar. Portem quatre mesos de programa i pel volum de feina sembla que hagin passat quatre anys.

Segueixes de prop la competència?

No, perquè aquelles hores treballo (riures).

No és excusa. Ara totes les ràdios teniu programació a la carta.

Crec que hem de mirar-nos a nosaltres mateixos i des de dins de Catalunya Ràdio hem de trobar les solucions. Hem d’escoltar els oients i saber què és el que troben a faltar. També, i molt important, els que estem als comandaments, hem d’escoltar què diu i què proposa la gent més jove de l’equip, perquè et suggereixen coses que no són comuns en el teu paisatge però que formen part de la vida de la gent jove.

La fórmula de programa radiofònic matinal està caducada? Amb un personalitat o amb una altra tots tendiu a fer el mateix, les seccions són gairebé idèntiques d’una emissora a una altra i fins i tot es repeteixen col·laboradors i tertulians.

S’ha de renovar. Coses que fa cinc anys eren vàlides ja no ho són. Pel que fa a les seccions, col·laboradors i tertulians, mirem d’obrir-ho i incorporar gent poc habitual però que diu coses interessants. Si mires les nostres tertúlies, poques vegades et trobaràs amb els mateixos personatges. Hem mirat de canviar aquesta tendència una miqueta. Hem fet una secció de màrqueting polític, una secció de ciència amb l’Eudald Carbonell, el Mag Lari fa una cosa molt divertida, hem fet una variant del Problemes Domèstics… Dit això, també penso que la ràdio és el mitjà de comunicació amb més futur, més que la televisió. La gent, tret dels partits del Barça, ja no vol estar-se plantada davant d’una pantalla fent una sola cosa. I si vols veure Perdidos, t’ho baixes i t’ho mires quan et ve de gust, no quan t’ho proposa la cadena. En canvi tu pots conduir i escoltar la ràdio, treballar i escoltar la ràdio, i a més la ràdio per Internet ens obre moltes més portes.

Ets veus a Washington en el futur?

(Riures) No crec que m’enviïn a mi.  És una feina que m’agradaria bastant però no crec que pensin en mi.

Has fet humor, has fet esports, ara el Matí. Què et manca per fer?

Res, perquè aquest és un programa de programes. Al llarg de sis hores hi ha un moment per l’informatiu, un moment per l’anàlisi, un moment pel magazine, hi ha un moment per l’esport, per la música i per l’humor. El Fuentes del Domèstics no s’ha perdut, continua existint i continuo fent el burro a l’última hora i segueixo imitant al Rei, al Núñez i al Pujol…

Quin personatge et manca per entrevistar?

El del dia. El personatge del dia sempre és la millor entrevista.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s