ENTREVISTA AL PALLASSO TORTELL POLTRONA

EL GRAN POETA DEL CIRC

Poques coses pot haver-hi en el món més gratificants que treballar fent riure a la gent. En Jaume Mateu i Bullich, o el Tortell Poltrona quan s’amaga darrere del seu inseparable nas vermell, porta trenta-cinc anys repartint rialles entre el més petits i els que no han volgut créixer.

Imagino que per ser pallasso un hi ha de néixer, i, sincerament, a vostè ja me l’imagino de petit com el pallasso de la classe.

“sí, jo era el pallasso de la classe, però tothom porta un pallasso dintre. El problema és que, tret d’alguns casos, el matem a l’adolescència, moment en què s’aprèn a dir mentides sense que se’t noti a la cara. Per fer de pallasso, sí que és cert, que has de tenir certs vicis, i ser extravertit, encara que m’he trobat amb pallassos molt bons que un cop terminen la funció són molt tímids i reservats”.

Com entra en contacte amb el món del circ?

“Per una qüestió contracultural. Descobrim el circ i el circ ens descobreix a nosaltres. Durant la dictadura franquista no hi havia arts escèniques de cap mena. Els que volíem fer circ no teníem cap referència i gairebé tots veníem del teatre religiós, de fer Els Pastorets. El que sí que és cert és que en certa mida vam tenir la sort perquè al no tenir cap referent, sense voler-ho, vam reinventar el circ, donant-li un forma amb els anys ha tingut la seva influència amb, per exemple, el nou circ francès”.

Abans de dedicar-se professionalment al circ vostè va ser fotògraf, veritat?

“Hi havia un laboratori fotogràfic al carrer Astúries i jo treballava allà, no com a fotògraf sinó com a tirador. D’això fa un munt d’anys, tants que encara es corregia en vidre i no hi havia rotllos, era tot en paper, tot esmaltat i tot a mà. Van ser quatre anys, entre els 14 i els 18, tot el dia a les fosques. També vaig ser mestre d’escola. Poca gent ho sap, però jo sóc mestre industrial en electrònica i mecànica, i durant uns anys també vaig cursar estudis d’economia política i sociologia a l’Institut Catòlic d’Estudis Socials de Barcelona. I aleshores, quan vaig acabar d’estudiar, vaig fer de militar”.

Encara que en aquell temps no es lliurava ningú del servei militar, no me’l puc imaginar vestit de soldat?

“Doncs jo hi vaig anar voluntari als 18 anys”.

D’aquesta manera la mili era més curta, no?

“No, vaig anar-hi voluntari per boicotejar l’exèrcit. Feia poc que havia hagut l’atemptat contra Carrero Blanco, i la meva missió a l’entrar en el quartell era que no es poguessin fer servir els carros de combat,  ni maquinària d’aquesta. Des de que nosaltres vam entrar els carros de Sant Boi no eren capaços d’arribar a Barcelona. Però no tenia cap mèrit. Va ser bastant fàcil, en aquells moments l’exèrcit era una casa de putes, literalment”.

Intueixo que va estar força involucrat en la lluita antifranquista.

“Estàvem bastant ficats, sí. De totes maneres la meva teoria és que Franco encara no ha mort. Només així s’entén que li hagin donat una medalla al Fraga, que estiguem recolzant a totes els dictadures del món i que la constitució sigui intocable. Però tornem a parlar de pallassos si us plau”.

D’acord. Estàvem en el seus inicis com pallasso. Quina història s’amaga darrere del nom Tortell Poltrona?

“Jo estic emparentat amb el poeta i periodista Josep Vicenç Foix, propietari també d’una coneguda pastisseria de Sarrià, on jo durant molt de temps vaig treballar-hi repartint els tortells. Però lo del Tortell ve perquè l’obrador estava al carrer Pedró de la Creu i la pastisseria a la Plaça de Sarrià, i el gènere entre l’obrador i la pastisseria el posàvem en unes caixes de fusta que portàvem sobre el cap. Per fer-ho més còmode ens posàvem un tortell a la closca. D’aquí ve que a l’argot del barri a una persona molt pesada li diguéssim un tortell. I aquest va ser el nom que vaig triar com a pallasso. I el cognom Poltrona, va ser perquè en un viatge a París vaig comprar un llibre sobre pallassos, en què a la introducció, escrita pel Fellini, es deia que el pallasso blanc era de dretes i l’Artur, el pallasso tonto, era d’esquerres. Prenent aquesta idea, un dels primer espectacles que vam fer, que estava destinat a les associacions de veïns que aleshores eren molt combatives, parlava molt de la situació política de l’època i de com els governants es començaven a acomodar a les poltrones. Així va ser com van néixer els germans Poltrona, i en el meu cas el Tortell Poltrona”.

En els seus inicis va comptar amb el suport de gent molt important de la cultura catalana com el Joan Brossa i el Joan Miró.

“Tot neix arrel del meu lligam amb en J.V. Foix, encara que també va ser molt important la meva relació amb en Xavier Fàbregas, una figura cabdal de la cultura catalana, almenys en les arts escèniques. Ell ens va connectar amb gent com el Brossa, l’August Santacana de la Cúpula Venus de Sant Pere més Baix i tot el que era La Cuina de les Arts, i això va fer que acabéssim establint vincles amb tots aquests grans personatges que havien viscut el circ que es feia abans de la Guerra Civil, i que, com jo, entenien el circ com poesia escènica”.

Aquest és un aspecte que ha volgut accentuar des de l’inici de la seva carrera: entendre el circ com poesia escènica i no com un espectacle de feres.

“Sí. El circ aglutina la música, el teatre, la dansa i tot d’espectacles que repten el sentit comú, com els trapezistes i els faquirs, i per a mi tot això és poesia. Quan la gent es queda embadalida i riu amb un dels nostres espectacles és com si tingués petits moments d’immortalitat”.

Seguint amb la teva trajectòria, va ser a finals dels anys 70 quan crea la companyia que encara avui dirigeix, el Circ Cric.

“Va ser l’any 1978. El nom va sorgir perquè vam escriure en el baf de la finestra d’un cotxe la paraula circ. Quan vam baixar del cotxe vam veure que, des de fora, es llegia Cric, i ens va agradar tant que així vam batejar la companyia. És un palíndrom, un capicua, molt relacionat amb la nostra visió del circ, fer-lo veure del dret i de l’inrevés. Mica en mica vam anar creixent i ja l’any 1981 vam comprar la nostra primera carpa i ens vam llançar a la carretera durant tres anys seguits”.

En aquells primers anys, la televisió, gràcies a programes com Poltrona Express, va ser un plataforma de llançament per vostè. Fa molt, però, que ja no se’l veu per un plató. Ha perdut l’interès per la televisió o és que ja ha fet tot el que havia de fer en aquest mitjà?

“Les dues coses. La televisió dóna poder però està subjecte a unes regles. D’aquesta manera, el que a mi m’interessa, que es fer que la gent experimenti sensacions i sentiments i crear poesia escènica, no ho puc fer. La televisió actualment m’interessa poc, si et sóc sincer l’únic que em miro són els partits de bàsquet i algun de futbol”.

Entre els molts projectes en què ha estat i segueix involucrat, un dels més importants és l’ONG Pallassos Sense Fronteres, de la que vostè és el fundador.

“Deixa’m aclarir que aquesta idea no la vaig tenir jo. L’any 1992 em va trucar una escola de Barcelona, l’Escola Projecte, i em van proposar anar a actuar a la ex Iugoslàvia, aleshores en guerra. Ells, uns xavals de 14 anys, em vam pagar el viatge i em van acompanyar. Va ser aleshores, quan després d’actuar en un camp de refugiats i quedar colpits, vam fer un segon viatge i vam crear l’organització”.

Segurament deu ser el projecte en què ha pogut adonar-se del sentit i la importància que té la seva feina.

“Sí. Porto 28 viatges i he viscut centenars de moments emotius, potser masses. De cada viatge podria explicar una història colpidora, però recordo especialment una actuació a Tailàndia després del tsunami. Va ser a un institut de 1500 estudiants del que n’havien desaparegut 800. Era el primer dia que tornaven a les aules i estàvem actuant davant d’uns nois que estaven buscant els seus amics per veure si havien desaparegut o no. Quan vam acabar l’actuació ens va venir el director del centre i ens va dir que de tota l’ajuda que havien rebut, menjar, medecines, roba, aquella havia estat la millor. Cada dia moren 10.000 nens per malalties que tenen remei, així que no som ni salvadors ni d’herois, només posem el nostre granet de sorra. Hi ha moltíssima feina per fer i al gent no se n’adona. Estem en el moment en què la cultura ha arribat a més gent, perquè gairebé tothom sap llegir i escriure, però cada vegada som més estúpids”.

Em sembla que l’estic fent sortir la tristor que diuen que cada pallasso amaga darrere del seu somriure?

“Cada deu dies es mor un Camp Nou ple de nens per malalties curables. Molt content no es pot estar. Jo ric, però sóc conscient de la desgràcia”.

Aquest any la seva carrera com a pallasso arriba al 35è aniversari. Quin resum en faria?

“Que encara que fos inconscientment vaig triar bé. Evidentment el personatge, en tots aquesta anys, ha anat evolucionant, però com diu el tòpic, el pallasso és com el vi, que encara que pateixi molt per les cremades del sol, que el tallin i el trepitgin, si és bo amb el temps millora. Al principi hi havia més energia i ara més sapiència. És com fer l’amor”.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s