ENTREVISTA A ELS AMICS DE LES ARTS

ELS HOMES QUE TREBALLEN FENT DE MÚSICS

L’aparició del seu darrer disc, Bed & Breakfast, va ser un dels moments més àlgids de la música en català el passat 2009. Autors d’un pop folk exquisit adornat amb unes lletres d’una quotidianitat plena d’humor i ironia, El Amics de les Arts, són, sense cap mena de dubte i per mèrit propis, el grup del moment. I que duri…

Tot comença al carrer Muntaner, oi?

Joan Enric Barcelo: Sí, al tercer primera. S’ha convertit en un santuari del rock en català. Li hem deixat unes quantes còpies del nostre darrer disc al porter per si s’apropa algun fan i el vol comprar.

Eduard Costa: Ens vam conèixer estudiant. Aleshores en Ferran, el Joan Enric i jo vivíem a la vila de la de la Universitat Autònoma, i sempre ho parlàvem això que havíem de fer un grup. A més en Ferran deia que tenia una amic, en Dani,  que feia teatre amb ell i que era molt enrotllat, i que tocava el piano… Aleshores vam deixar la vila i ja sí, ens vam instal·lar tots tres al pis de Muntaner.

Dani Alegret: Jo vaig entrar més tard. Jo només anava al pis els dilluns a sopar.

Ferran Piqué: En realitat al Dani el vaig conèixer fent promocions de tabac per les nits. Anàvem disfressats amb un vestit de làtex blau per discoteques on canviàvem paquets de tabac mig buits per paquets plens. Una feia èticament reprovable, però va ser així com ens vam pagar la carrera.

I va ser durant aquelles nits de dilluns d’on van sorgir Els Amics.

-FP: Vam començar fent el burro. Quan venia algú al pis li cantàvem quatre cançons, que ens inventàvem o versionàvem temes d’altres.

-EC: I aquestes cançons, que naixien improvisadament, les gravàvem i les passàvem a la gent. Fins que ens vam presentar al concurs Sona 9, quan més o menys vam decidir fer públic el grup. La veritat és que va anar força bé. El dia que ens van cridar per fer el nostre primer concert, al Cafè Teatre de Lleida, no ens ho crèiem!

Després d’aquell concert van venir un parell de maquetes, un primer disc, Castafiore Cabaret, i un Bed & Beakfast però que sembla arribar en el millor moment possible pel tipus de música que feu vosaltres.

DA: Sí, en general és un bon moment per fer música en català.

I si us dic Manel, què hem contesteu?

JEB: Ens pregunten per ells a cada entrevista i no ens molesta.

FP: Actualment són el referent.

DA: No deixa de ser curiós. Fa dos anys estàvem tots dos grups a un festival a Lleida i no érem ningú ni ells ni nosaltres. Ens ho vam passar de puta mare. Ens vam anar a fer uns cubates i vam parlar de lo molt que ens agrada Herman Dune als dos grup. I de sobte tot ha esclatat.

FP: És més, nosaltres parlàvem que havíem de fer una cançó que digués “al mar, al mar…”, i ens han robat la idea (riures).

JEB: És que amb quatre cubates perdem els papers i les idees ens surten pels colzes. Però ara parlant seriosament, crec que és molt positiu que ens posin al mateix calaix que ells. Si als fans dels Manel els hi diuen que hi ha un altre grup que es diu Els Amics de les Arts que sonen molt semblant, doncs genial. És un públic potencial que no tenim i que potser ens arriba per aquesta via.

FP: Els Manel són companys, no competència. Contra més gent siguem dins aquesta etiqueta del pop folk en català, millor per a tots.

DA: De totes maneres, volia dir que qui escolti el nostre disc i el dels Manel s’adonarà que no fem el mateix.

Els Amics de les Arts-Ibai Acebedo

Sí compartiu, però, el costumisme en les lletres.

JEB: En aquest aspecte sí. Musicalment segurament nosaltres som més pop.

DA: I a les lletres crec que nosaltres som més àcids.

Teniu especial predilecció, en contrast amb la música que és més, diguem-ne alegre, per escriure històries tristes de personatges solitaris, perdedors, ruptures sentimentals…

FP: És una mica la clau del grup. No sé si ve del nostre pas pel món del teatre i de jugar sempre a la contra, però ens sembla molt més interessant explicar una història alegre amb música trista o una historia trista amb música alegre que no pas que totes dues coses vagin de la mà. A “36 Per Cent” que és la primera cançó que vam escriure ja era així.

JEB: Precisament avui hem rebut un e-mail d’una noia explicant-nos que es va posar a plorar a l’FNAC escoltant “Reykjavík”. I a més diu, “les amigues ja m’han dit que és normal que m’hagi posat a plorar escoltant-la”.

Les cançons, i em refereixo a les lletres, tenen un tractament molt cinematogràfic.

FP: Ens agrada molt el cinema. Crec que va ser en Joan Enric que un dia va dir que un curtmetratge havia de ser una anècdota. D’alguna manera, això és el que intentem aplicar a les cançons.

JEB: A més hi ha molts referents explícits al cinema a les nostres lletres: Godard, Truffaut, Kurosawa, Hugh Gran…

No només referències cinematogràfiques. Les vostres lletres estan farcides de referents de la cultura pop: Paul Auster, Perdidos, Lou Reed, Tintín, mestres Jedi…

JEB: Però curiosament, posar un referent a una cançó potser perillós, perquè si a un cançó dius que t’agrada en Paul Auster, de cent persones potser setanta no t’entendran. Ara als trenta restants els tocaràs encara més la fibra sensible. D’altra banda crec que si poses un vers com “Jean-Luc vull entendre-ho però no puc”, arriba molt més que si diguéssim, “estic obsessionat per la noia que acabo de conèixer, però no m’atreveixo a parlar amb ella”.

FP: No són frases que estiguin gaire pensades. Tots aquests referents formen part del nostre imaginari i són les referències que tenim.

Els Amics de les Arts-Ibai Acebedo

Per cert, déu n’hi do amb tot el rebombori que s’està formant amb vosaltres últimament.

EC: És molt maco. És una recompensa a tots aquests anys que duem treballant.

DA: Tenim la sensació però que tot ha vingut de cop. Portem un parell de mesos amb el disc a les botigues i de sobte comencem a aparèixer a tot arreu, les crítiques són totes bones…

JEB: Ara caldrà veure si tot això és queda o no.

Us preocupa que pugui ser un èxit efímer?

FP: Jo últimament hi penso molt, perquè mai havíem imaginat que això ens podria passar. Evidentment que quan vam gravar el disc, l’objectiu era fer-ho el millor possible, però no esperàvem aquesta resposta.

DA: El tema és que ens agrada tant el que fem que en cap moment ens havíem plantejat que a més d’agradar-nos a nosaltres també podia funcionar. Ens agradava tant que ja ens anava bé.

JEB: Portàvem quatre any lluitant perquè els mitjans ens paressin una mica d’atenció que quan aquesta ha arribat la veritat és que no ens la esperàvem. Es tant sorprenent que fins i tot ja m’han parat un parell de vegades pel carrer.

DA: A mi al metro.

JEB: Som conscients, però, que això és quelcom passatger i que avui estem aquí i demà ves a saber. Aquesta atenció per part de la gent i els mitjans en el futur no hi serà. Ara estem en un moment en què tot es pot quedar en anècdota o podem seguir endavant, però, passi el que passi en el futur estem gaudint moltíssim del que ens està passant ara mateix. Com l’altre dia, que vam actuar a Sant Andreu per 500 persones i totes coneixien les cançons.

Anuncios

Una respuesta a “ENTREVISTA A ELS AMICS DE LES ARTS

  1. es un grup molt maco i jo conec tot el grup van vindre a l´escola

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s