Archivo de la categoría: Esports

ENTREVISTA A DAVID BARRUFET

O CAPITÀ, EL MEU CAPITÀ

Barru

Els seus 70 títols amb el FC Barcelona Borges el denoten com un dels millors jugadors de la història de l’handbol. Aquest febrer, enfilant el camí cap els 40, David Barrufet, el gran capità, per les seves qualitats tècniques però, sobretot, per les seves virtuts com a persona, de la secció que més alegries li ha donat a l’afició blaugrana, ha anunciat la seva retirada després de 23 anys defensant la samarreta del Barça. (Nota: entrevista feta dos dies abans d’anunciar la seva retirada. Havia de sotir publicada al dominical del diari Avui, Plaer, però el van tancar).

En un país com el nostre, on l’esport rei és el futbol, com un nen de 8 anys decideix que vol jugar a handbol?

Al SAFA Horta, el col·legi on jo estudiava, només podies fer handbol o bàsquet. El meu germà jugava a handbol i m’agradava anar a veure’l jugar. Vaig seguir la tradició familiar. Posar-me sota els pals i fer de porter, però, va ser una casualitat, ningú ho volia ser i em va tocar a mi.

Home, per la seva alçada i envergadura, ja era una posició que li anava bé?

El professor de bàsquet volia que em passes al seu equip. Em deia, “a l’handbol no seràs res i al bàsquet podràs convertir-te en una estrella”. Per sort no li vaig fer gaire cas. L’handbol, fins que no vaig arribar al Barça va ser un entreteniment. Jo em dedicava a estudiar, l’esport m’agradava però mai vaig pensar que podria jugar al Barça i formar part d’aquest equip durant 23 anys.

Però hi va arribar.

Vaig arribar-hi cagat (riu). Hi vaig venir amb 14 anys i vaig debutar al primer equip amb 18, i la veritat és que el vestidor imposava molt. Pensa que fins aleshores jugava a l’equip del col·legi on tots érem amics i, clar, entrar al vestidor del Barça va ser molt impactant: callat, sense dir res… Però la veritat és que em van tractar i em van acollir molt bé. Des del primer dia em vaig sentir com a casa.

Barru

A la seva trajectòria com esportista hi ha dues figures clau: l’entrenador Valero Rivera i el que era el porter de l’equip en aquells moments, Lorenzo Rico.

El Valero va ser qui va venir a veure’m al col·legi i qui va decidir portar-me al Barça. Hem estat un munt d’anys plegats al Barça i ha estat l’entrenador que m’ho ha ensenyat gairebé tot d’aquest esport. I el Lorenzo em va agafar el primer dia que vaig entrar al club i em va dir, ‘tu estigues al meu costat que ets qui em retirarà’. Va ser el primer que va confiar en mi i encara avui mantenim una bona relació d’amistat. Ens truquem i ens veiem sempre que podem.

És inevitable fer referència a aquell equip meravellós del que formava part que va guanyar tot el que es podia guanyar des de meitat de la dècada dels 90s fins a principis del nou segle. Ha estat la seva millor etapa com a porter del Barça?

Va ser una època molt maca, perquè a ningú li agrada perdre i, com dius, nosaltres ho vam guanyar tot. A nivell de títols és evident que va ser el millor període. Dins del camp érem una pinya molt gran i tots teníem una mentalitat exageradament guanyadora. Tan era així que els entrenaments potser eren més intensos que els partits, perquè no ens agradava perdre ni entrenant. Però a mi m’encanta jugar a handbol i totes les etapes que he viscut amb el Barça, tant si hem guanyat títols com si els perdut, han estat molt bones. Evidentment, si guanyes la satisfacció és més gran, però jo gaudeixo de l’handbol cada dia i així serà fins que em retiri.

Com es porta això de ser un dels esportistes catalans més llorejats? Només amb el Barça ha guanyat més de 70 títols.

Esperem que vinguin més. És una xifra que està molt bé, però aquests ja estan guanyats, ara falta guanyar els propers. Estic molt content i orgullós del que he aconseguit, però si em començo a rascar la panxa i em dedico a pensar en tot el que he guanyat, malament.

A casa deu de tenir un petit museu per encabir tants títols?

Si a nosaltres mai ens donen res! A vegades una medalla o una petita rèplica del trofeu, però no sempre. Tinc algunes medalles a un calaix i d’altres les agafen els nens per jugar i ja mai més les trobes. Però no m’enfado, que juguin amb elles.

Entre aquesta família nombrosa de títols, a quin fill s’estima més?

Un moment molt especial, per tot el que va significar, va ser guanyar la Supercopa d’Europa del 98 al Palau poc després de la mort del meu germà i poder dedicar-li. I després, evidentment, la primera Copa d’Europa que vam guanyar, que a nivell de clubs és el títol més important.

Barru

Mai, al llarg dels 23 anys que porta defensant la porteria del Barça, no ha tingut la temptació de marxar a un altre equip per viure nous reptes?

No. He tingut ofertes i fins i tot econòmicament millor que les del Barça. Els diners són importants per viure, però no cal viure com un rei. Mai he somiat conduir un Porsche, amb un Skoda en tinc prou, i tampoc no m’ha temptat mai el voler viure fora i provar coses noves. Aquesta és la meva casa i jo sóc del Barça des de petit.

Es poden resumir 22 anys de trajectòria esportiva en una aturada?

L’aturada bona ha de ser la que faci al proper partit.

Però en el passat també n’ha fet de molt importants.

Hi ha la més recent contra el Ciudad Real a la final de la Copa Asobal en els darrers instants del partit. Una altra especial va ser el penal que vaig aturar contra el Magdeburg alemany amb el temps ja exhaurit. Però insisteixo, la millor aturada sempre ha de ser la que faci al proper partit.

BarruParlant de penals. Què li passa pel cap quan l’adversari està en la línea dels set metres?

És una guerra psicològica. El primer que fas és mirar-lo als ulls. D’aquesta manera ja saps si està amb confiança o no. Si els veus malament et sents amb la seguretat que l’aturaràs. També hi ha ocasions en què penses, ‘hòsties, aquest ve molt fort’ (riu). Fem molta tasca de vídeo i sabem com llancen tots els especialistes, si tenen algun tic… Tu saps on li agrada tirar i mires de provocar que tiri allà, encara que moltes vegades et canvia el llançament i tot això ja no serveix de res (riu).

Per curiositat, a quina velocitat pot arribar a llançar la pilota un jugador d’handbol?

Vam mesurar la velocitat d’un llançament de l’Iker Romero i va arribar als 125 quilòmetres per hora. Però un porter d’handbol no pot tenir por, aquesta seria un de les nostres principals virtuts, que després l’has de combinar amb l’agilitat, la rapidesa i també molt important, saber visionar un partit: veure i intuir per on et llançaran la pilota aquell dia els rivals.

¿Té alguna bèstia negre? ¿Algun jugador en especial que l’hagi pres la mida?

No. Pots jugar contra Karabatic, que està considerat com un dels millors jugadors del món, i aturar-li tots els llançaments. En canvi, t’enfrontes a un jugador que no coneix ningú i aquell dia te les entra totes. Has d’estar igual de concentrat i has de respectar per igual tant a l’un com l’altre.

Imagino que quan un esportista professional es retira, el canvi de ritme de vida ha de ser brutal. Ha començat a preparar el camí?

Tinc la carrera de dret i ara estic estudiant un màster en dret esportiu. Sempre he anat fent coses perquè considero que és molt important treballar-te el futur fora dels pavellons. També el meu cas és una mica diferent, perquè jo ja tinc 40 anys i una planificació molt clara del meu devenir que vaig seguint pas a pas. Estic preparat pel moment de deixar-ho. ¿Si m’agradaria seguir al club? Sí, seguiré treballant als serveis jurídics del club.

Vostè, que és un guanyador, amb quin títol li agradaria acomiadar-se?

Amb la Lliga de Campions. En tinc set, però vull vuit.

Arribarà un dia en què la seva samarreta penjarà del Palau Blaugrana, n’és conscient oi?

Home, portant tota la meva vida aquí, havent fet tota la meva trajectòria esportiva al Barça, no puc amagar que m’agradaria i em faria molta il·lusió. Si passa, serà tot un privilegi i un honor. Estic molt agraït al club i als aficionats que sempre m’han tractat de la millor manera possible. ¿Si ploraré? No ho sé, si arriba, serà un dia en què imagino que no es podran controlar les emocions.

ENTREVISTA A JORDI ROBIROSA

Singular y diferente, su pasión por los deportes le ha llevado a retransmitir todo tipo de eventos. Pero el nombre de Jordi Robirosa siempre irá ligado al mundo del baloncesto ya sea a través del espacio NBA.Cat del que es el director o retransmitiedo partidos de la liga ACB, la Euroliga o la Liga Femenina. Y es que nuestro protagonista es un periodista realmente “apostoflant”. (Entrevista publicada en el suplemento de televisión de La Vanguardia, TV Mania)
Jordi Robirosa

Su estilo no deja indiferente a nadie.
Es cierto, pero es mi estilo. Mis retransmisiones son apasionadas pero siempre diciendo la verdad. Cuando el equipo catalán de turno juega mal, yo lo digo. Un ejemplo, el Barça de Dusko Ivanovic. No me callé y una semana tras otra decía que ese equipo jugaba mal. Ivanovic pasará a la historia como uno de los peores entrenadores del Barça de baloncesto, no sólo porque su equipo jugaba mal y no ganó más títulos que una Copa del Rey, sino porque él fue quien desaprovechó el talento de uno de los mejores pívots del mundo, Marc Gasol.

Periodista vocacional.
Muy vocacional, y aún hoy me apasiona el periodismo. Cuando era pequeño siempre iba con mi libreta donde lo apuntaba todo. Además quería ser periodista deportivo porque me gustaban, y me gustan, todos los deportes, y me preparo y le dedico el mismo tiempo a un All-Star que a un partido de chicas entre La Seu y el Olesa o uno de liga LEB, y eso sólo te lo da la vocación.

Empezó su carrera en la prensa escrita, ¿verdad?
Sí, mi primer trabajo fue en la Hoja del Lunes, un diario que ya era un desastre cuando entré, y la verdad es que no aprendí demasiadas cosas. De ahí pasé al Dicen, un periódico deportivo que también estaba en declive. Hubo un momento en que llegué a pensar que era gafe, porque periódico en el que entraba, periódico que cerraba. Pero tuve la suerte por aquel entonces estaba arrancando TV3 y por oposiciones gané una plaza. He tenido la suerte de hacer las tres cosas: prensa escrita, radio y televisión, y quieres que te diga la verdad, lo que más me gusta es escribir.

Le conocemos por el baloncesto, pero su auténtica pasión es el beisbol.
Me gusta muchísimo. Conocía el deporte desde hace muchos años, pero empecé a aficionarme de verdad hace 20 años en un viaje a Chicago siguiendo a los Bulls de Michael Jordan y fui al Wragley Field, el estadio de los Chicagos Cubs. Desde entonces es un deporte que me apasiona. Siempre que puedo voy a ver un partido. Me siento en la primera entrada y me relajo. No sé por qué pero es un deporte que me relaja. Eso sí, es un deporte complicado. El beisbol tiene 365 reglas, tantas como días un año, y aún no me las he podido aprender todas.

Otras de sus “curiosidades”. Usted es un estudioso de las reglas de los deportes.
Me gusta conocer todos los deportes. Si ahora tuviéramos que retransmitir un partido de críquet sólo lo podría retransmitir yo porque soy el único que conoce las reglas. Yo a la que veo un papel me lo leo, sea literatura o sea la hoja dominical y así voy aprendiendo muchas cosas. Creo que el periodismo es esto, curiosidad por aprender cosas, pero no sólo en el mundo de los deportes, sino en la vida en general. Si me enviaran a Ucrania a cubrir las elecciones también podría hacerlo. Mi pregunta es si un periodista internacional podría retransmitir un partido de baloncesto.

Jordi Robirosa¿La prensa deportiva está lacrada?
Totalmente, empezando por la propia facultad, donde se nos estigmatiza. El deporte es una parte muy importante de la sociedad y menospreciarlo es ir contra la realidad. También es verdad que hay un sector de la prensa deportiva que por sus hábitos y su manera de hacer, perjudica mucho al colectivo.

¿Hay algún deporte del que jamás haya hecho una retransmisión?
Futbol americano. Es el único deporte que no me gusta. Lo encuentro aburrido aunque seguramente esté equivocado porque a los yanquis les encanta. No tengo ningún interés por conocer las reglas y no creo que retransmita nunca un partido

Ha conocido a las mayores leyendas del baloncesto, ¿cuál es jugador que más le ha impactado?
Magic Johnson. Si nos ceñimos sólo al juego, tendría que decir Michael Jordan, era imbatible. Pero Magic lo controlaba todo. Dentro de la pista el número 1 ha sido Jordan, fuera de ella Magic. Es el jugador que más me ha impactado, y dudo que ninguno me llegue a impactar como él. En un ámbito más cercano tendría que citar a Audie Norris. Un tipo excepcional. Vivía en Sant Just d’Esvern y enviaba a sus hijos a la escuela pública del pueblo.

Otro jugador mítico, Nacho Solozábal, su compañero de retransmisiones.
Llevamos 15 años juntos. No cuento las retransmisiones, pero debemos de haber hecho una mil. Seguramente somos la pareja de deportes más antigua. Es el contrapunto perfecto a mi estilo más pasional y me ha enseñado muchas cosas. Además hay una relación de amistad que va mucho más allá de las retransmisiones.

¿Le volveremos a ver retransmitiendo partidos de la NBA?
Es un tema complicado porque Canal + tiene los derechos y TV3, en comparación, es una televisión pequeña. ¿Gustarme? Por supuesto.

Recientemente moría Andrés Montes, otro mito de las retransmisiones baloncestísticas.
Un crack. Había gente que le criticaba porque le consideraba demasiado histriónico, pero en su estilo era único. Es una gran pérdida y Canal + aún no ha encontrado el sustituto ideal. David Carnicero y Nikola Loncar lo hacen bien, y Antoni Daimiel era el contrapunto ideal a Montes.

Además de periodista usted también es arqueólogo.
Sí, por la mañana estudiaba periodismo y por la tarde historia, porque me gustaba. Lo que realmente me fascinaba era la historia de Mesopotamia y los inicios de la escritura. Recuerdo que cuando acabé la carrera de historia, una profesora me dijo, “mañana nos vamos a una excavación en Empúries”. Cuando me dijo que habían quedado a las seis de la mañana, fue cuando se acabó mi carrera como arqueólogo.

Jordi Robirosa¿No le motivaría hacer algún programa de televisión relacionado con la historia?
Lo principal es ganarme la vida, más allá que el periodismo deportivo ocupa gran parte de mi tiempo y el resto se lo dedico a mi familia. Cuando me jubile ya veremos.

Si vida profesional siempre ha ido ligada a TV3, ¿no se ve trabajando en otra televisión?
TV3 es uno de los lugares con más credibilidad dentro del periodismo, pero yo estoy en el mercado. Difícilmente me vendrán a buscar de La Razón o de Tele5, pero yo soy políglota, y hablo varias lenguas a un nivel bastante bueno, si alguien, de donde sea, me viene a buscar con una buena oferta, me lo pensaré. Pero esto no es fácil, y ahora mismo lo veo casi imposible.

Otra afición suya es coleccionar ejemplares de El Quijote. ¿Cuántos tiene?
Ahora mismo unos 370. Hace poco estuve en Belgrado y conseguí tres ediciones diferentes en serbocroata. También colecciono pins de deportes, tengo más de 11.000 y me gusta mucho la filatelia.

Su libro “A Prop de les estrelles de la NBA” es una pequeña lección de periodismo deportivo.
He intentado que así fuera. Me llaman muchos estudiantes de periodismo y los intento atender siempre. Para mí es condición sine qua non dedicar un par de horas a la semana a todos los estudiantes que quieren entrevistarme. Lo que he intentado con este libro es explicar pequeños trucos del periodismo que he ido adquiriendo con la experiencia.

ENTREVISTA A LEO MARGETS

LA REINA DEL JOC

Leo Margets, una guapíssima barcelonina de 26 anys, no només s’ha convertit en la figura emergent del pòquer a casa nostra, sinó que està ajudant a trencar amb tots els tòpics que envolten a aquest joc. I es que el pòquer, a diferència del que hem vist a infinitat de pel•lícules i llegit a no menys novel•les, no és sinònim d’un grup de paios de mal fiar jugant-se les claus del cotxe en un partida clandestina en la rebotiga de qualsevol local infecte. La Leo és el millor exemple. Llicenciada en econòmiques per una prestigiosa universitat anglesa, des de fa poc més d’un any es dedica a voltar pel món esperant que el crupier li doni la millor mà possible. I tot i que la seva carrera com a jugadora professional tot just acaba començar, ja ha tingut temps per demostrar el seu talent a la taula de joc. El passat mes de juliol al World Series Of Poker de Las Vegas, el torneig de pòquer més prestigiós del món, la Leo va aconseguir una fita que mai cap altre jugador de pòquer català no havia aconseguit, finalitzar el torneig a la posició 27 en la classificació general i la primera en la classificació femenina, tornant a casa amb 352.832 dòlars més a la compta bancària. Ens trobem amb ella al Casino de Barcelona, segurament l’indret on més partides deu d’haver jugat, on ens mostra totes les seves cartes.

Estàs sorpresa per tota la repercussió mediàtica que estàs tenint darrerament?
Una mica sí. Pensava que després del que va passar a Las Vegas estaria fent entrevistes durant un parell de setmanes, sobretot amb mitjans especialitzats. Però la veritat és que els mitjans generalistes m’heu donat molt de suport, i això pot ajudar a apropar el pòquer a molta gent. Així que no tinc queixes. Sí és bo per a mi és bo per al pòquer en general. Però sí, no puc mentir i negar que estic molt sorpresa per tot el que està passant. La gent m’ha començat a reconèixer pel carrer i això és molt fort.

Quan vas començar a interessar-te pel pòquer?
L’Any 2005 descobreixo el pòquer des de zero. Mai abans havia estat interessada pels jocs de cartes. Va ser un cop vaig entendre que és un joc que va molt més enllà de l’atzar on hi intervenen elements com les matemàtiques i la psicologia i la intel•ligència emocional, que m’hi vaig bolcar completament.

Sent una noia molt jove no tenies els típics prejudicis que hi ha sobre el pòquer d’un món d’homes i ambient poc saludable
No tenia prejudicis perquè, senzillament, desconeixia totalment aquest món i una vegada el vaig descobrir em vaig adonar que m’encantava. A partir d’aquell moment la meva vida va començar a girar al voltant del pòquer. Primer va ser jugant partides amb els meus amics, després vaig començar a estudiar el joc i a llegir llibres, i després a jugar partides on-line.

Fins que dones el pas definitiu i et fas professional.
Primer vaig deixar la feina que tenia aleshores i vaig entrar a treballar en el departament de màrqueting de l’empresa 888, una de les més importants en el terreny del pòquer on-line. Paral•lelament vaig continuar jugant i el febrer del 2008 vaig guanyar el campionat universitari de pòquer. Arrel de guanyar aquest torneig, 888 em va oferir un contracte de patrocini que em va permetre jugar el circuit espanyol: el campionat d’Espanya i l’Spanish Poker Tour. I en aquell moment, el maig del 2008, amb 25 anys, és quan puc dir que vaig començar a jugar professionalment al pòquer.

A casa teva com es van prendre que una noia que va estudiar econòmiques a Anglaterra, amb un màster als Estats Units, i, per tant, amb un futur prou esperançador per davant, decidís que la seva vida seria jugar a pòquer.
No tothom que vol ser jugador professional de pòquer té la sort que les coses li surtin igual de bé que a mi, així que a casa va ser relativament fàcil. Uns pares, per sobre de tot, el que volen és veure els seus fills feliços, i el meu canvi d’humor, d’actitud… va ser tan radical que ràpidament es van adonar que allò era el que realment volia fer. Al principi, lògicament, els va sobtar, però ràpidament van recolzar la meva decisió. Ho porten bé i estant molt contents per mi.

Fins a quin punt ser una noia, i a més atractiva, ha estat una avantatge per engegar la teva carrera professional?
És cert que, pel meu perfil, des de que vaig guanyar el campionat universitari se’m va començar a conèixer ràpidament. Ser noia en un món com el pòquer professional fa que cridis l’atenció i m’ha ajudat a trobar patrocinador, però també és veritat que hi ha noies molt més guapes que jo que no tenen patrocini. Si fos un noi ho tindria més complicat perquè n’hi han molt més com jo, però ningú m’ha regalat res.

I, pels mateixos motius, en algun moment t’has sentit rebutjada?
No. El pòquer és un món molt masculí però no masclista. Porto prou temps com per haver pogut viure alguna experiència desagradable i no ha estat el cas. Sempre m’han respectat molt. Potser alguna vegada he viscut alguna situació més incòmoda, però sempre venint de gent que no eren jugadors. De totes maneres, per mi que millor que es pensessin que pel fet de ser dona no sóc prou bona, això em donaria molta avantatge. Però a la taula de pòquer el respecte és absolut, tan hi fa que siguis home, dona, un nen o una iaia.

Et fas professional el maig del 2008 i només un any després dones la gran campanada a la WSOP de Las Vegas, la competició més important de pòquer a nivell internacional.
És molt curiós, perquè primer, pocs dies abans, vaig anar a Las Vegas a un torneig exclusivament femení, però em va anar força malament, tant que no vaig entrar ni a premis i em vaig tornar a casa. Dues setmanes més tard es jugava el WSOP de Las Vegas, que és el torneig que tot jugador de pòquer vol jugar. Dura vuit dies, hi participen els millors jugadors, i és el que té una millor estructura. Si l’has de muntar en algun torneig, ha de ser aquest. El fet és que jo havia tornat a Barcelona, i dos dies abans que comencés l’esdeveniment, la gent de 888 em va confirmar que em pagaven la inscripció de 10.000 dòlars, i allà que vam anar.

I dels 6500 jugadors de pòquer que hi van prendre part, vas i quedes la número 27 en la classificació general i la millor entre les dones.
El millor resultat mai aconseguit per un jugador de pòquer d’aquí. Bé, l’any 2001, però amb només 900 jugadors, el Juan Carlos Mortensen, un jugador de pòquer mig equatorià mig espanyol el va guanyar, però a banda d’això ningú a fet un resultat tan bo. La veritat és que va ser una autèntica bogeria. Va ser una experiència molt maca i emotiva veure com els teus somnis es fan realitat. A més, també va ser una manera magnífica de poder retornar tota la confiança que molta gent havia posat en mi.

Com es prepara un jugador de pòquer per un torneig com aquest.
El que tenia molt clar és que no podia cometre cap error. Allà, a mida que passaven el dies, el més complicat era mantenir l’eufòria sota control, perquè era tan gran el que m’estava passant que el millor era mantenir-me concentrada en les partides. Al pòquer, la sort o la mala sort, només són una part mínima, però pot passar que tinguis mala sort i, en un moment, tot el que has aconseguit se’n vagi en orris. Per això la meva obsessió era no cometre cap error.

En aquest sentit sempre has volgut marcar molt les distàncies entre els jocs d’atzar i el pòquer, afirmant que el pòquer és un joc que requereix d’uns estudis i unes habilitats.
El pòquer no és un joc per “gamblejar” (de l’anglès gamble, apostar). El pòquer és un joc que està molt més a prop dels escacs que del blackjack. Al pòquer les matemàtiques i al intel•ligència emocional tenen molta importància. Has de saber combinar ambdós factors. Si jugues al pòquer només guiat pels coneixements matemàtics, seràs com un ordinador, però acabaràs guanyant. Però si a més també saps llegir el rival i jugar amb la seva psicologia, el teu camp d’acció serà brutal.

Per això sempre aneu amb les ulleres de sol, la gorra i els iPods mentre jugueu.
Les ulleres no són tant per dissimular les teves reaccions, com per mirar les reaccions dels altres sense que es sentin observats. En el meu cas duc una jaqueta i un mocador per tapar-me el coll, perquè em surt una vena tonta que em delata tan si vaig de “farol” com si tinc una mà boníssima. I l’iPod, normalment, és per ajudar-te a mantenir la concentració. Als tornejos hi ha molt de xivarri: distraccions i gent parlant tota l’estona.

Quan pot durar una partida professional.
Moltes hores. A Las Vegas eren jornades de 13 hores.

I com pots mantenir-te concentrada durant tant de temps.
És una de les parts més complicades, un error i estàs fora, ja no hi ha marxa enrere.

I a mida que van passant les hores més important serà la partida, i per tant hi haurà més pressió, no?
Queda menys gent, estàs més a prop dels premis… En realitat depèn del tipus de campionat que estiguis jugant. N’hi ha dues modalitats de campionats: cash i torneig. Al primer tu pots entrar i sortir quan vulguis, i si te s’acaben les fitxes, pots comprar-ne més i seguir jugant. En canvi, el tornejos es més competició en estat pur i també el sistema més democràtic, perquè tots els jugadors comencen amb el mateix número de fitxes i quan se t’acaben te’n vas al carrer, guanyant el que s’ha quedat amb les fitxes de tothom. Aquesta és la modalitat que més m’agrada.

Quin són els rivals més complicats que t’has trobat?
Els jugadors nòrdics són súper cabrons. Són molt agressius. Els nord-americans són més conservadors, no els agrada engreixar el pot. És molt incòmode tenir un nòrdic a la taula, a mi em fan la vida impossible. Encara que t’acabes adaptant a tots els sistemes de joc. Jo vaig començar jugant d’una manera molt conservadora, fins que em vaig adonar que així no anava enlloc. No has de ser un boig súper agressiu, però si que ha d’intentar dur tu la batuta. Una agressivitat amb criteri sempre ajuda.

Segueixes alguna mena d’entrenament quan no estàs en un torneig?
Cada dia jugo on-line, i sempre que puc m’agrada quedar amb amics per jugar. Però són partides en què ens passem més temps analitzant jugades que jugant. Aquesta és la millor manera d’aprendre, debatent amb gent que té la mateixa passió que tu però altres menares de veure el joc, perquè després als tornejos et pots trobar amb situacions similars.

I els amics encara s’atreveixen a jugar amb tu a pòquer?

Això és una putada perquè ja ningú vol jugar amb mi a pòquer. I a mi que el que més m’agrada es fer un partida de relax amb els amics, cada vegada amb costa més.

Una vegada assolit aquest nivell que tens ara, pots seguir progressant com a jugadora de pòquer?
I tant, sempre és pot millorar. Al pòquer mai arribes a un grau màxim de coneixement perquè és un joc que, encara que no ho sembli, està en constant evolució. A diferència d’un esportista que té un límit físic, al pòquer sempre pots millorar.

Et veus fent una carrera molt llarga coma jugadora de pòquer professional?
Sí, encara que potser no aquest ritme que porto ara. No vull donar la sensació que em queixo, perquè estic encantada amb tot el que m’està passant, però la gent només veu la part més maca de tot això: diners, viatges per tot el món… i no sempre és tan fabulós com sembla, menys en un persona com jo que sóc molt d’estar a casa.

A Las Vegas vas endur-te un pot de 270.000 euros, tres o quatre més com aquest…
I em puc retirar (riures). A més hi ha un altre fet que no es pot obviar, i és que quan aconsegueixes un premi com aquest la teva popularitat augmenta, només cal veure les entrevistes que estic fent, i de retruc també milloren els teus contractes amb els espònsors.

Més enllà del teu cas en particular, sembla que estem vivint un boom amb el pòquer…
Si, a les teles en parlen i tothom sembla que jugui a pòquer. Me n’alegro d’haver ajudat i haver posat el meu granet de sorra, perquè potser és més senzill vendre el pòquer amb un perfil com el meu que no pas amb un senyor de 60 anys. Però tot i així encara costa.

Però és que, amb tot el glamur que es pressuposa que té, l’ambient de casino és molt depriment.
A mi no m’agraden els casinos, però a dia d’avui a casa nostra els casinos són l’únic lloc on es pot jugar a pòquer legalment. No poden haver-hi clubs de pòquer, i això és absurd.

Precisament tu estaves jugant a pòquer al Club l’Eixample d’escacs, quan els Mossos d’Esquadra van fer la batuda i el van clausurar i a vosaltres us van detenir.
Sí, ens van detenir i ens van tractar com a criminals. Però si no arriba a ser per aquest club jo mai hagués trepitjat un casino i no m’hagués dedicat al pòquer. Insisteixo, haurien de permetre que hi haguessin clubs on es pogués jugar a pòquer i formar a bons jugadors. I una vegada més, s’ha de deixar ben clar la separació que hi ha entre el pòquer i els jocs d’atzar. Per començar al pòquer no existeix el concepte de banca. Al pòquer, tu t’enfrontes a un altre i guanya el millor.

La teva altra gran passió són les maratons.
Sí. Sóc una mica kamikaze. Tot són carreres de llarga distància. Enfrontar un torneig de pòquer o una marató és molt similar. Un torneig no el guanyes el primer dia, i una marató no la guanyes al quilòmetre cinc per molt de pressa que comencis. A la marató el físic és molt important, però el cap també juga un paper fonamental. El cos dóna molt més de si del que creiem, i és el cap el que ens posa límits. Ara m’estic preparant per fer un Iron Man. No serà res immediat però m’agradaria competir-hi algun dia.

BARÇA, LA PASSIÓ D’UN POBLE

Actualment es parla molt del català emprenyat, però primer va ser el culé emprenyat. Així ho mostra aquest magnífic vídeo, un excel·lent recull d’imatges que capten perfectament la pura essència del culé cridaner.

ENTREVISTA A VÍCTOR SADA

Foto: Oriol Roca

Foto: Oriol Roca

(Article publicat a la revista Esforç)

VÍCTOR SADA-EL LLARG RETORN A CASA

La 08/09 ha estat una temporada dura per la secció de bàsquet del FC Barcelona, però al final victoriosa. Com deia el porto-riqueny Dan “Sargento” Santiago en la celebració de la consecució del primer títol ACB del Barça en cinc anys, fins el moment havia estat la temporada del gairebé: el Barça gairebé es planta a la final de la Copa del Rei, el Barça gairebé juga la final de la Final Four, i no oblidem que el Barça gairebé es queda a les portes de jugar la final de la competició domèstica. Per sort, el jugador de l’Unicaja Omar Cook va errar el llançament de tres en el darrer segon del tercer partit de l’eliminatòria, i els blaugrana, ja a la pròrroga, van assolir una plaça a la gran final. Allà els esperava el TAU de Vitòria, un conjunt que havia estat la bèstia negre dels culés en els darrers anys, però que arrel de l’eliminatòria de quarts de final de l’Eurolliga ja no espantava als Navarro i companyia. A més, es respirava, per molt que els jugadors del Barça fessin gala d’un discurs políticament correcte, cert aire de revenja contra Dusko Ivanovic, el tècnic montenegrí que va ser destituït pel Barça a mitjans de la passada temporada després d’afirmar que amb aquella plantilla no podia guanyar res. El mateix Ivanovic que no va saber entreveure el potencial de jugadors de la casa com Marc Gasol o el nostre protagonista, Víctor Sada, i els va condemnar al desterrament. El mateix Ivanovic que ara es seia a una banqueta rival, la del TAU, que ja havia dirigit amb anterioritat i a la que havia regressat com un fill pròdig. El montenegrí, fent gala del mal caràcter que el caracteritza a la pista, fora diuen que és una bellíssima persona, va argumentar que el Regal FC Barcelona havia tingut sort, però la veritat és que la superioritat del Barça va ser aclaparadora durant tota la sèrie, i en el quart partit d’una eliminatòria pactada al millor de cinc els amos del Palau van conquerir la seva dotzena lliga ACB. Un premi del tot just, no només pel mostrat a la final, sinó pel treball fet durant tota una temporada on, tret d’alguna ensopegada, el Barça ha practicat el millor basquetbol del vell continent. Una magnífica campanya en què figures com Navarro, Andersen, Ilyasova, Basile o Vázquez han desenvolupat el rol de líders que d’ells s’esperava. No menys important, però, ha estat la figura de Víctor Sada, el base sorgit de la pedrera que després de fer-se un nom a les files de l’Akasvayu Girona retornava a la seva llar per mostrar la seva immensa vàlua. Tot i els problemes físics patits en algun moment de la temporada, i haver de jugar, en teoria, un paper secundari, Sada, per la inconsistència del playmaker del Bronx Andre Barret i la irregularitat d’un Jaka Lakovic lluny del seu millor estat de forma, ha acabat per convertir-se en un peça clau en l’engranatge mecanitzat per Xavi Pascual, i quan l’equip més l’ha necessitat, com a les finals, el badaloní mai s’ha amagat

Endinsar-se en els passadissos del Palau Blaugrana provoca una sensació semblant a la que devien experimentar els entranyables habitants de Lil•liput en rebre la inesperada visita del doctor Lemuel Gulliver, i més encara quan la primera persona amb qui et topes és una torre gironina de 2,06 metres anomenada Jordi Trias. Encara que Víctor Sada no és el més alt de l’equip, per a algú com jo que tot just arriba al metre setanta (amb sabates, és clar) els seus cent noranta-dos centímetres resulten intimidadors. Aquesta cohibició, però, es dilueix al cap de pocs segons. En Sada no només és un dels esportistes més agradables i propers amb qui un servidor ha tingut el plaer de compartir conversa, sinó que també té la gran virtut de ser seguidor de la sèrie de televisió Perdidos.

-Ja has vist la cinquena temporada?
VÍCTOR SADA “I tant. I tu?”

Jo encara no l’he vista sencera. Hi ha més seguidors de Perdidos a la plantilla?
“Sí, aquí som uns quants els que estem enganxats a la sèrie. Sobretot en Roger Grimau i en Juan Carlos Navarro.”

Millor centrem-nos en el bàsquet. Finalitzada la temporada com valores el teu retorn al Barça?
VÍCTOR SADA “Molt bé, evidentment. Ja he comentat més d’un cop que gairebé és com si no hagués marxat, perquè conec molta gent d’aquí que m’han facilitat moltíssim les coses”.

La teva marxa a Girona, per la manera com es va produir, va estar envoltada de certa polèmica. Passats ja més de dos anys, creus que va ser una experiència positiva per a tu, perquè et va permetre créixer i donar-te a conèixer com a jugador?
“Sí. Sempre he dit que aquí, a can Barça, quan ets jove i de la casa has de ser un jugador molt complet i demostrar que serveixes des de l’inici. Si no, no et tenen gaire en compte. És per això que marxar a Girona va ser una experiència molt positiva. Els anys a Girona, esportivament i més enllà del que va acabar passant amb l’equip, van ser molt bons i em van ajudar a créixer com a jugador.”

Quan vas marxar era Dusko Ivanovic qui ocupava la banqueta del Barça. Creus que amb un altre entrenador la teva situació i la d’altres jugadors, com ara Marc Gasol, hauria estat diferent?
“Hi ha entrenadors que valoren més el planter i donen més possibilitats als jugadors joves, perquè són jugadors que poden aportar moltes ganes i que van a totes. En canvi, hi ha entrenadors que ho veuen d’una altra manera. Jo vaig coincidir primer amb un entrenador [Svetislav Pesic] que sí que valorava el fet de tenir efectius formats a la casa i, després, amb un altre entrenador que no. Però bé, cada entrenador és com és i el jugador el que vol és jugar, encara que no sempre pugui aconseguir-ho.”

Vas tenir molts dubtes a l’hora de tornar?
“Des de mitjans de temporada diversos equips van començar a interessar-se per la meva situació. Però jo considero que primer has d’acabar la temporada i després parlar d’aquests temes. El Barça va ser un d’aquests equips, i era una de les meves prioritats. Vam arribar a un acord tant econòmic com esportiu, que és el que més valoro, vaig mirar quina era la situació del club i, com que m’agradava el que s’estava fent, vaig decidir tornar.”

Dius que tenies més ofertes?
“Gràcies a la bona temporada que vaig fer a Girona, sí.”

Es pot saber quins equips eren?
“De la part alta gairebé tots. Només et diré això.”

És a dir, dels que juguen la Copa del Rei?
“Exacte. [Riu.] Però bé, des que vaig saber que el Barça tornava a interessar-se per mi, com aquell qui diu vaig desestimar la resta d’ofertes.”

Crec que una xerrada amb Juan Carlos Navarro abans del teu retorn va ser molt important perquè et decidissis…
“Va ser clau. Sempre que he tingut l’oportunitat de fitxar per un equip, abans he volgut parlar amb l’entrenador, saber quins jugadors hi havia o podien arribar. En aquell moment en Juan Carlos encara no havia fitxat per al Barça, però volia saber la seva opinió perquè era molt important per a mi. També vaig parlar amb en Marc Gasol per veure què faria, i aleshores em vaig decidir.”

Què et va dir en Marc? Ja havia pres la decisió de marxar a Memphis?
“Sí, tot apuntava que marxaria a Memphis i que en Juan Carlos tornaria al Barça. Si et sóc sincer, jo en un primer moment pensava que seria a l’inrevés, que en Navarro es quedaria a la NBA i en Marc vindria al Barça, però la vida et dóna sorpreses.”

Tu que ets un gran amic d’en Marc, et va sorprendre la seva decisió?
“No. El que em va sorprendre és que feia un grapat d’anys que jugàvem junts, tant aquí al Barça com a Girona, i que de sobte ja no compartiríem vestidor. Però bé, ell és molt jove i està demostrant que és un jugador capaç de jugar a la NBA. Com el seu germà, estic segur que tindrà una carrera plena d’èxits allà.”

Us manteniu en contacte?
“Sí. Algun equip favorit? Per culpa de jugadors com en Magic, sempre he estat dels Lakers. Però evidentment ara segueixo els Grizzlies, un equip jove i encara en formació.”

Fent un símil, podríem dir que el que ha fet en Marc és semblant al que vau fer vosaltres dos quan vau marxar a Girona: anar a un equip més petit per poder tenir més minuts de joc i així anar agafant experiència.
“És ben clar que a la NBA és important arribar a un equip guanyador. Però sent jove com en Marc també és molt important anar a parar a un equip on tinguis minuts i puguis demostrar el que vals. I així qui sap si en el futur pots fer el salt a un equip més important, com va fer en Pau.”

Et veus algun dia jugant al seu costat allà?
“Fèiem conya l’estiu passat dient que, com que sempre havíem jugat junts, hauríem d’anar junts. Però no, jo sempre he pensat que com a casa enlloc. Aquí s’hi està molt bé i allò és un altre món. A més, jo sóc una persona que toca de peus a terra.”

M’imagino que el que va passar amb l’Akasvayu va ser una gran decepció…
“Sí, perquè vam crear un equip molt maco, vam guanyar un títol europeu un any i l’any següent vam quedar subcampions. Però econòmicament, i més amb el tema de la crisi, les coses no es van acabar de fer del tot bé. Va ser una llàstima, perquè s’hi estava molt bé, tant per jugar com per viure. Com a ciutat, em quedo abans amb Girona que amb Barcelona.”

Tornant a l’actualitat, fa un moment comentaves que abans de fitxar per un equip t’agrada saber quins són els plans de l’entrenador. I suposo que amb Xavi Pascual la sintonia és total, perquè aplica un sistema de joc que s’adapta molt bé a les teves qualitats com a jugador…
“És un entrenador que aplica un sistema de joc bastant actual, amb molts canvis per intentar mantenir la intensitat a la pista, i a qui agrada molt sortir corrent al contraatac. Ja vaig dir des d’un inici que creia que era un sistema que m’aniria bé, i de moment és així. D’altra banda, és un entrenador que m’ajuda molt, especialment en moments com els de la lesió. Llavors vaig tenir una mica de dubtes, perquè em vaig estar un mes apartat de les pistes i vaig pensar que potser ja no entraria tant en els seus plans, però va ser tot el contrari. En Xavi Pascual m’està ajudant molt.”

Una de les coses que sempre se t’ha recriminat és la falta de tir, especialment de tir exterior. I això ho has millorat força aquesta temporada.
“És cert que quan vaig tornar al Barça tenia molt menys tir exterior, i al mateix temps estava una mica cohibit pels jugadors que tenia al meu voltant, amb excel•lents llançadors com ara Navarro, Lakovic o Basile. A Girona ja vaig estar treballant-hi molt i continuo fent-ho aquí. Però principalment crec que és un tema de confiança, perquè, si en tens, els tirs entren sols. Confiança i treball, és clar.”

En canvi, una de les teves grans qualitats com a jugador és el teu físic. Només un base com tu és capaç de fer un tap a un pivot com Hernández Sonseca, que et treu vint centímetres, com el que li vas fer al partit de la segona volta contra la Penya.
“Com dius, sóc un jugador molt físic i molt intens en la defensa. Si veig que és possible aturar un jugador rival, no m’ho penso dues vegades, com va ser el cas. Si em va comentar alguna cosa en acabar el partit? No.”

Hi ha hagut molts moments especials aquesta temporada, però a nivell personal crec que vas estar especialment brillant en l’encontre contra el Madrid corresponent a la primera volta de la lliga, on vas ser un dels jugadors més destacats…
“Sí que és cert que en aquell partit em vaig sentir molt còmode sobre la pista. El partit contra la Penya al seu camp també va ser molt especial, perquè no havia guanyat mai allà. Però ja vindran més partits importants.”

Per tu què és més especial, guanyar el Madrid o la Penya?
“Hi ha jugadors que no senten aquesta rivalitat i prefereixen guanyar el Madrid, però per mi, que sóc de Badalona, guanyar la Penya és una cosa molt especial.”

La temporada ha acabat de manera excel•lent amb la consecució de l’ACB, però imagino que teniu l’espineta de l’Eurolliga on vàreu caure a les semifinals davant del CSK en un partit que vau dominar fins els darrers cinc minuts.
“L’Eurolliga era el títol més especial, però l’ACB està gairebé al mateix nivell competitiu, només cal mirar el que estan fent equips com el Tau, l’Unicaja o el Madrid. Cada any un equip d’aquests està a la Final Four, així que guanyar l’ACB, pel nivell de la competició, és gairebé com guanyar una Eurolliga”.

Homenatge al 9 més gran de la història del Barça

Se’ns ha marxat Eto’o, el davanter més gran que ha vestit mai la samarreta del Barça. Res millor per acomiadar-lo i desitjar-li tota la bona sort del món, que la cançó que li van dedicar els mallorquins La Granja.

Futbolistes al micròfon

Els punts d’unió entre el futbol i la música són nombrosos. Dos móns que creen ídols admirats per masses hipnotitzades per les virtuts d’uns amb la pilota i d’altres amb el micròfon. De músics que hagin intentat provar fortuna al món del futbol professional en desconeixem, però de futbolistes que han tractat d’iniciar una carrera musical n’hi ha força, i gairebé tots ells han acabar per demostrar que per molt bé que xutin la pilota, això de cantar no seria la seva millor virtut. Aquests serien deu dels casos més coneguts de galls i desafinacions varies dutes a termes per astres del futbol.

Alexi LalasALEXI LALAS
Inconfusible per la seva cabellera pèl-roja i la seva llarga barbeta, Alexi Lalas es va donar a conèixer com futbolista en el mundial d’Estats Units de 1994. Gran paper el que va realitzar el defensa, tant que després del campionat va ser el primer futbolista nord-americà a fitxar per un equip de la Sèrie A italiana, més concretament el Padova, on va jugar les dues temporades següents. Després del seu periple europeu, Lalas va recalar en diversos equips de la Major Soccer League, sent la seva última destinació Los Angeles Galaxy, del que fins l’estiu passat va ser el president i mànager general (ell va ser el responsable de que David Beckam canviés Madrid per Hollywood). Més enllà de la seva passió pel futbol, no és cap secret l’amor de Lalas per la música. Durant gran part dels 90, Alexi va ser el cantant i guitarrista d’una banda anomenada The Gypsies, grup amb el qual va gravar dos discos, Woodland i Jet Lag, i amb el qual va arribar a sortir de gira obrint para Hootie & The Blowfish. En 1998, Lalas publicaria un àlbum en solitari titulat Ginger. Actualment Lalas juga en un equip de futbol amateur anomenat Hollywood United, on també hi juguen membres de bandes tan llegendàries com els Sex Pistols, Def Leppard o Duran Duran, amb els que després dels partits gaudeixen d’impressionants jam sessions.

Andy ColeANDY COLE
Andrew Alexander Cole, més que per la seva carrera musical, passarà a la història per ser un dels màxims golejadors de la Premier League anglesa. Cole es va formar en les categories inferiors de l’Arsenal, jugant únicament un partit amb el primer equip. Després de passar pel Fulham, el Bristol City i el Newcastle, l’any 1995 va recalar en el Manchester United, on va estar fins a 2001. Van ser sis fructíferes temporades, Champions League inclosa, en les quals va marcar la llenys menyspreable xifra de 94 gols. Com internacional va vestir la samarreta d’Anglaterra en quinze ocasions, marcant únicament un gol. En l’actualitat, amb 37 anys, Cole defensa els colors del Nottingham Forest equip de la League One anglesa, que vindria a ser la Segona B a casa nostra. Molt més discret va ser el seu èxit com a músic. L’any 1999 Cole va gravar el single “Outstanding”, un tema de sonoritats properes al UK Garage (una barreja de música electrònica i rap) amb el qual ni tan sols va aconseguir colar-se a la llista dels discos més venuts a Anglaterra.

ALEXANKO, BAKERO, BEGUIRISTÁIN, EUSEBIO, KOEMAN & LAUDRUP
Corria l’any 1991, el Dream Team del F.C.Barcelona entrenat pel profeta Cruyff començava collir els seus primers èxits. Aquell any es guanyava la lliga i, davant de la lliçó de futbol magistral practicada per l’onze blaugrana, la primera Copa d’Europa de l’equip culé es començava a entreveure en un futur no gaire llunyà. Eren bons temps per al Barça, el Camp Nou era un clam i el vestuari una autèntica pinya. Tan bon rotllo havia entre els jugadors, que alguns dels seus homes més destacats es van atrevir a agarrar un micròfon i posar-se a cantar. Greu error, doncs si sobre la gespa Alexanco, Bakero, Txiki Beguiristáin, Eusebio, Koeman i Laudrup eren uns autèntics mags, com cantants el qualificatiu “pèssim” se’ls queda curt. Aquest atemptat sonor duu per títol “Aquest Any Si”, un single en el qual en cada cara se’ns ofereix una versió diferent del tema. Impressionant la cara B, on el sextet es marca un rap que fa treure els colors amb unes rimes tan “patilleres” com aquesta: “Hemos ganado, tú ya lo has oído, no ha sido fácil pero sí divertido”. Tanmateix, un artefacte absolutament entranyable.

El Mono Burgos4EL MONO BURGOS
El carismàtic porter Germán Burgos, més conegut com “El Mono” Burgos, va néixer a Mar del Plata l’any 1966. Com arquer es va formar en el club Ferrocarril Oeste del barri de Caballito de Buenos Aires, equip que va deixar per a incorporar-se al River Plate, club amb el qual arribaria a gaudir dels seus majors èxits esportius. Va guanyar el Campeonato Abertura ela anys 1994, 96, quna també va guanyar la Libertadotres, i 97, temporada en la que també va aconseguir el Clausura i la Supercopa. L’any 1999 va fitxar pel Mallorca, on va romandre fins a l’any 2001, quan es va incorporar a l’Atlético de Madrid, retirant-se allà l’any 2003. Fan incondicional dels Rolling Stones, El Mono Burgos té quatre àlbums editats, dos simplement sota el nom de Burgos, i els restants al costat de la seva banda, The Garb. L’últim, “Abismos”, va ser publicat en 2005.

Frank BeckenbauerFRANZ BECKENBAUER
“Der Kaiser” és un dels futbolistes més grans que hagi trepitjat mai un terreny de joc, havent aconseguit tots els títols possibles, tant com jugador en el seu club de tota la vida, el Bayern de Munich (5 lligues, 4 copes alemanyes, 3 Copes d’Europa, 1 Recopa i 1 Copa Intercontinental), com lluint la samarreta nacional alemanya (1 Eurocopa i 1 Mundial). Per si fos poc, com entrenador de la selecció germana també va guanyar un Mundial i una Eurocopa. Com hem comentat, el migcampista va desenvolupar gran part de la seva carrera en el conjunt alemany, club al que va arribar amb 14 anys, debutant a la Bundesliga l’any 1964 i romanent en el primer equip fins a 1977. Aquella temporada va fer les amèriques fitxant pel glamurós equip de soccer nord-americà Nova York Cosmos, equip en el que va penjar les botes l’any 1983. I entre victòria i victòria, Beckenbauer va trobar temps per provar fortuna com cantant, gravant l’any 1966 el single “Du Allein”, editat per la discogràfica Polydor. Els que l’han escoltat afirmen que l’estil del que va ser un futbolista genial s’assemblava al de Scott Walker.

Julio AlbertoJULIO ALBERTO
Julio Alberto Moreno Casas, jugador asturià que es va formar a la cantera del l’Altlético de Madrid, va arribar al FC Barcelona l’estiu de l’any 1982. Tot empenta i força, aquest lateral esquerra va coincidir defensant els colors blaugranes amb jugadors del prestigi de Maradona, Schuster, Carrasco, Víctor Muñoz i un llarg etcètera, companys amb els que aconseguiria guanyar dues lligues, tres copes del rei, una Supercopa d’Espanya, i una Recopa d’Europa. Pel record sempre romandrà el seu espectacular gol davant de la Juventus en les semifinals de la Copa d’Europa de 1986, pas previ a la final de Sevilla de nefast record pels culés. Per oblidar també és la seva trajectòria com a cantant. Una carrera per fortuna breu que es limita a una única cançó que va enregistrar l’any 1983, amb la que aleshores era la seva dona, i que duia per títol “Medianoche En Moscú”. Un atemptat sonor, on el sempre entregat Julio Alberto desafina més que Enrique Inglesias en el famós playback per una televisió polonesa.

Kevin KeeganKEVIN KEEGAN
Si els Beatles primer es van marxar a Hamburg per a agafar experiència i començar a fer-se un nom abans de tornar al seu Liverpool natal, Keevin Keegan va fer just el contrari. Després de sis temporades en els reds, dels quals es va acomiadar per la porta gran amb una lliga (la seva tercera) i una Copa d’Europa l’any 1977 (pel el camí també va guanyar un parell de Copes de la UEFA i una Cup, entre d’altres títols, el baixet davanter i actual entrenador del Newcastle United va emigrar a l’equip alemany de l’Hamburg, que gràcies a ell va aconseguir la seva primera Bundesliga i arribar a la final de la Copa d’Europa, encara que la va perdre davant el Nottingham Forest. En el punt més àlgid de la seva carrera i havent guanyat per dues vegades consecutives el premi al Millor Futbolista Europeu de l’Any (l’actual Pilota d’Or), un envalentint Keegan va decidir trepitjar no només l’àrea, sinó també l’estudi d’enregistrament. Publicat en 1979, el seu single “Head Over Heels In Love”, va arribar al nombre 31 de les llistes britàniques. Era una cançó embafadora a mig camí entre Abba i els Carpenters, però per a ser futbolista s’ha d’admetre que el tipus no cantava del tot malament.

Gazza2PAUL GASCOIGNE
Paul Gascoigne és un dels jugadors més esbojarrats de la història del futbol. Un home al que tristament se’l recordarà més pels seus escàndols fora del terreny de joc que per les seves virtuts en ell, encara que per molts és considerat un dels millors migcampistes que ha donat el futbol anglès. Gascoigne va començar a xutar la pilota en el Newcastle, per posteriorment seguir donant puntades de peu en el Tottenham Hotspur, la Lazio d’Itàlia, Glasgow Rangers, Middlesbrough, Everton i Burnley, retirant-se a l’any 2002. Va ser l’estiu de l’any 1990 quan el nostre estimat Gazza, diminutiu pel que és conegut i que va adoptar com nom artístic, quan el bo de Paul va editar el seu primer i únic fins el moment àlbum, “Let’s Have A Party”, més que un títol un perfecte resum de la seva filosofia de vida. Del seu contingut destaquen autèntics nyaps melòdics com “Fog On The Tyne” i “Geordi Boys (Gazza Rap)”, encara que el més espectacular d’aquesta bonyiga sonora és la seva horrorosa portada. Una apologia al mal gust, on sobresurt un Gascoigne enfundat en un espantós xandall adquirit segurament en un mercat de carrer.

Terry VenablesTERRY VENABLES
Per molt que hagin passat més de dues dècades, els barcelonistes sempre associaran el nom de Terry Venables a la final de la Copa d’Europa de 1986, perduda davant de l’Steaua de Bucarest a Sevilla en la tanda de penals. Això no treu que no puguem reconèixer que el simpàtic Venables sigui un personatge d’allò més interessant amb una mentalitat renaixentista. A la seva trajectòria com futbolista i entrenador, se li hauria d’afegir la seva faceta com novel•lista; ha co-escrit quatre novel•les al costat de l’escriptor Gordon Williams i va fer de guionista d’una sèrie de televisió titulada “Hazell”. Per si no fos prou, Terry Venables també canta, i, a diferència de la gran majoria de futbolistes presents en aquesta llista, ho fa francament bé, revelant-se com un crooner a l’estil Tom Jones. Un trajectoria musical que Venables va iniciar gravant un single per la Copa del Món de l’any 2002. Es tracta del tema “England Crazy”, que s’acabaria situant en el lloc 46 de la llista d’èxits en el seu país. I si tafanegeu pel Youtube, trobareu una actuació seva a un plató de televisió, on les seves virtuts amb el micròfon deixen estorat al cantant Robbie Williams.

Maradona-PimpinelaDIEGO ARMANDO MARADONA
No podíem acabar la nostra llista sense el Pelusa. Si Pelé, el seu gran rival per passar a la posteritat com el millor jugador de la història del futbol, havia fet un duet amb la cantant Elis Regine a finals dels any 60, Maradona no podia ser menys. De fet, va superar a l’astre brasiler fent un sonat trio amb els insuportables Pimpinela, aquells germans que es feien passar per parella i es tiraven la vaixella pel cap en cada cançó. Aquesta associació, que mai hauria d’haver passat, es va produir l’any 1986, el mateix en el que “El Barrilete Cósmico” va guanyar el Mundial i va marcar els seus antològics gols davant Anglaterra (el de la mà de Déu i el que es pixa a mitja selecció britànica). El “menage a trois” va aparèixer sota el títol de “Querida Amiga”, i la trobada a l’estudi va quedar immortalitzat en el videoclip corresponent, de visió obligada… per als seguidors de Pelé.