Archivo de la categoría: Música

ENTREVISTA A MISHIMA

LLIÇONS ESPIRITUALS PER A JOVES SAMURAIS

Mishima

A pas lent però ferm, Mishima, o el que és el mateix David Carabén (guitarra i veus), Marc Lloret (teclats), Dani Vega (guitarra), Dani Acedo (baix) i Óscar D’Aniello (bateria), han anat traçant una de les trajectòries musicals més captivadores de l’escena musical independent catalana. Les seves melodies son d’una bellesa feridora i els seus versos, sublims passatges de literatura costumista. Aquest mes publiquen Ordre i Aventura, un nou mostrari del seu infinit talent.

Hi ha instants en aquest disc, com “Tot torna a començar”, que em recorden al mític wall of sound de Phil Spector passat per aquell referent que sempre està present a la vostra música com és la Velvet Underground.
DAVID CARABÉN Totalment. Són els nostres referents bàsics. La història de Mishima comença amb l’Óscar tocant la caixa de ritmes, perquè no era bateria, i jo, que tampoc sóc músic de formació. Tots dos érem persones amb molta cultura musical més que no pas músics. I en cas de l’Óscar en concret, la seva manera de tocar la bateria, ha vingut molt marcada per la Moe Tucker (bateria de la Velvet Underground), que, com em moltes de les gravacions del Phil Spector, seguia uns patrons rítmics molt senzills però amb ànima.

En d’altres moments, com “En Arribar La Tardor”, seguiu uns patrons que us apropen sonoritats més pròpies dels cantautors.
Aquesta cançó segueix un ritme de 3×4, que mai abans havíem usat. Aquest ritme s’utilitza molt a les cançons populars, i en aquest cas li anava molt bé al que volia explicar, perquè és una història molt circular: una parella que al principi ell passa de formar una família i ella el retén, i al final tot canvia. Volia representar el fi de certes idees que es tenen sobre la figura del mascle, la del tio sent el “fistro” i la dona la que creu en la família. Estem en una fase la història en què això ja s’ha acabat i una dona pot descobrir perfectament la seva part més cràpula després d’haver tingut els fills.

Mishima

Com a principal compositor segueixes amb les històries quotidianes i costumistes.
Aquesta història mateix, la de la cançó “En Arribar la Tardor”, creia que l’havia escrit sense cap idea concreta al cap. Però després vaig adornar-me que es sembla molt a la història d’una de les meves pel·lícules que més m’han impressionat mai com és “Un Verano Con Mònica” d’Ingmar Bergman. Una noia esbojarrada que s’enamora un noi aturadet. Hi ha un moment cabdal al film, en què ella, en un paper que interpreta magistralment la Harriet Anderson, que acaba fent-se prostituta, es queda mirant a càmera, com dient-li a l’espectador, ‘sí, sóc una puta, i què?’. La meva història té molt a veure. La diferència és que ell a l’inici és un cabra boja i ella el transforma, i ella en canvi es va alliberant amb el pas de la cançó.

Tu que has estudiat cinema, encara que sigui inconscientment, li dones un tractament cinematogràfic a les teves cançons?
Una cançó és una màquina de crear sentits, i a més està inserida en el temps. A les cançons, l’escriptor ha de dominar molt bé l’art de subministrar informació: ara t’explico un tros d’aquest personatge, ara te n’explico un altre. Sempre he cregut que per escriure cançons, encara que l’oient no tingui un panorama general de la història que vull explicar, jo sí que l’he de tenir. Es a partir d’aquest panorama general que trec elements i els poso a la cançó, però han de ser prou com perquè l’oient pugui arribar a entendre tot aquest mapa general que jo tinc al meu cap. En el cinema seria una mica el que fa en David Lynch. La gent diu, ‘hòstia, David Lynch, quines històries més críptiques que fa, no volen dir res’, però si et pares a mirar-les detalladament te n’adones que el seu univers és coherent i que al final tot es pot explicar.

Però no tothom està disposat a veure una pel·lícula o escoltar una cançó que li requereixi un esforç intel·lectual.
Exactament. Però això també és la grandesa de l’art: tu t’hi pots ficar tant com vulguis. Una pel·lícula o un disc pot ser un mer element de distracció o no. En una cançó com “En Arribar La Tardor” hi haurà gent que només pararà atenció a la melodia i ni es fixarà en la lletra, i d’altres que començaran a donar-li voltes i es creuran que jo sóc el protagonista.

Mishima

Segur que et deu d’haver passat que algú pròxim a tu, sense que t’hagis inspirat en ell, es vegi reflectit en alguna de les teves cançons.
I tant. L’esforç quan escrius una cançó és que ha de ser el suficientment concret com per ser interessant i que l’oient s’arribi a creure que el que expliques és veritat, però a l’hora la idea ha de ser tan abstracte i tan poc definida com perquè sigui universal. Per exemple, quan una cançó diu ‘t’estimo’, el més maco d’això és que el jo potser qualsevol oient i el tu potser qualsevol persona en la que està pensant l’oient, o fins i tot pots estar expressant el teu sentiment cap un objecte o el teu país.

Ets molt prolífic composant?
No em costa gens escriure cançons, el que passa és que escric poc perquè no puc viure de la música, però quan m’hi fico em surt fàcilment. Escriure una cançó té uns components que propicien que t’acabis obsessionant. Tens una melodia que no saps d’on l’has tret, però que t’ha enganxat, i que encara que no tingui una forma definitiva intueixes que serà brutal. Moltes vegades el que succeeix és que no pots acabar-la perquè la vida es cola entre mig, i torna a reaparèixer al cap d’un mes o dos, o fins i tot d’un any. El vers “qui n’ha begut en tindrà set tota la vida”, de l’anterior disc, el tenia guardat des de ves a saber tu quan.

Guardes tot aquest projectes de cançons inacabats?
Sí. Possibles cançons en dec tenir unes 50. Són textos, pensaments, coses que he anat escrivint i que estan per allà. I una vegada ho torno a fullejar, si em diu alguna cosa m’hi torno a posar.

Mai t’has plantejat fer com feia el David Bowie, que escrivia frases i les escollia a l’atzar i del que en sortia acabava fent una cançó.
No. Em sembla una mètode molt manierista. En algun moment ho podria fer, però seria l’últim recurs quan ja no tingués més idees. De moment em surten moltes línees per seguir l’anterior vers.

Mishima

Ets sents més narrador que músic?
No ho sé, potser sí. A mi el que em posa calent és manipular les formes.

Et veig, i em permetràs que et digui que salvant les distàncies, com un Leonard Cohen o un Bob Dylan, que no són músics brillants, i com a cantants tenen una veu més limitada encara, però que escriuen unes històries brillants.
No sóc ni un gran músic ni un gran intèrpret, però aquesta tampoc ha estat mai la meva gran ambició. La meva ambició és escriure cançons que semblin creïbles, i que jo les pugui fer creïbles al cantar-les. Segurament al Leonard Cohen o al Bob Dylan els importarà tres raves si hi ha algú que pensa que canten malament, per a ells és molt més important l’autenticitat del que t’estan dient.

Es parla d’una nova generació de grups de rock en català de la que se us atribueix la paternitat.
Això ho hauria de dir millor un historiador musical que no pas nosaltres. Em sento orgullós del que hem fet i segurament sí que hem obert una escletxa per la que després han passat d’altres, i no ho dic jo, ho diuen grups com els Manel o d’altres als que els hi tinc un gran respecte. Sigui com sigui, jo em sento molt reconegut i estimat per altres grups.

ENTREVISTA A BERRI TXARRAK

PASIÓN POR EL RUIDO

El trío navarro editaba este año su nuevo y brutal Payola (Roadrunner Records), disco producido por el legendario Steve Albini (sí el de In Utero de Nirvana). Poco antes de su concierto en la sala Apolo, su cantante Gorka Urbizu contestaba las preguntas de este pobre escribano.

Berri Txarrak

-¿Cómo surgió la oportunidad de grabar el disco con Steve Albini (Pixies, Nirvana…) y cómo fue la experiencia? ¿Siendo la primera vez que grababais fuera por qué os decidisteis a trabajar con él?
Compusimos 4-5 temas para el disco y vimos que rezumaban crudeza, algo que debíamos intentar mantener en la grabación, sin pulir mucho el sonido. En seguida nos vino a la mente Albini, porque es experto precisamente en eso, en buscar el sonido puro de un grupo de rock. Escribimos vía mail y nos contestó que encantado.

-Albini no escucha demos antes de empezar a trabajar con un  grupo. ¿Qué tal fue el primer contacto con él?
Albini tiene pinta de científico loco un tanto despistado (además que trabaja siempre con un buzo), pero más o menos fue como lo esperábamos, un pequeño genio que sabe muy bien lo que se hace. Le gustaron las canciones y los arreglos y eso es un 90% de una grabación.

-Os sobraron días de grabación. ¿Habiendo pasado el suficiente tiempo como para tener una buena perspectiva del trabajo realizado, cambiarías algo? ¿Exprimiríais esos días que os sobraron?
“Payola” es un disco bastante “primertomista”, si se me permite. Tenía que sonar real y sin florituras y todo fue encaminado a ello: no se utilizó ningún ordenador en todo el proceso, con lo que la edición se hace mucho más complicada, y lo grabamos por primera vez todos tocando a la vez en una sala. Es un disco sin artificio y por eso a algunos les ha pillado con el pie cambiado, pero nosotros creemos que estos temas pedían esa producción austera y lo seguimos defendiendo.

Berri Albini

-Payola puede que sea vuestro disco más, por decirlo así, accesible o melódico, pero a la vez es bastante crudo (no sé si estaréis de  acuerdo), algo bastante común en los trabajos de Albini. ¿Era esto lo que buscabais?
Llevábamos 4 años sin grabar y decidimos hacer un disco punk desde el principio. Un disco con canciones de esqueleto básico y sonido sucio. Está claro que hay  diferentes colores en el disco, pero la base, en lo que a actitud se refiere es claramente punk. Una actitud que echamos muchísimo a faltar en las vacas sagradas  del rock en el estado, dicho sea de paso.

-En cierto sentido, Payola sigue la línea iniciada en vuestro anterior álbum. Siempre habéis sido un grupo con una gama de influencias  muy amplia y variada. ¿Habéis encontrado la fórmula para asimilarlas y dar con un sonido propiamente Berri Txarrak?
Nos gustan las buenas canciones, que transmitan y tengan espíritu. Lo demás es periférico.

-Payola es el delito de pagar a un locutor de radio para que ponga tu música. Imagino que vosotros con este título no anadais detrás de  entrar en la radiofórmula.
Llevan años obviando el rock y si ya es en euskara… es demasiado riesgo para este tipo de cadenas. Por nosotros, que sigan vaciando de contenido la música,  siempre nos quedan los directos y un público fiel.

Berri Txarrak

-Este es vuestro primer disco para Roadrunner. ¿Cómo surgió la posibilidad de fichar por este sello y cómo están yendo las cosas hasta el  momento?
Nos vieron en directo y nos dijeron que estaban interesados. Nosotros habíamos sacado 5 discos con la independiente GOR y nos pareció que era una buena  ocasión de probar, no porque nos fuese mal, sino porque había países en los que estábamos girando y no teníamos promo ni discos editados. Las discográficas están más a sobrevivir que a apostar por sus bandas, lo que acaba creando conflictos de intereses. El tiempo nos ha hecho ser más escépticos: si no lo haces tú, nadie lo hará por ti.

-¿Habéis empezado a trabajar ya en nuevo material?
No, nos gusta dejar que el disco respire y todavía es pronto.

-Sois grandes consumidores de música. ¿Qué es lo que más os ha sorprendido últimamente?
Nos gustan mucho Avett Brothers, Gaslight Anthem, The Weakerthans, Eels, Willis Drummond…

ENTREVISTA A GERARD QUINTANA

Icona de la generació del rock en català, després de la separació dels Sopa de Cabra Gerard Quintana va allunyar-se voluntariament del rock, per mostrar-nos la seva faceta més intimista. Quatre discos després el cantant gironí torna a reinventar-se amb De Terrat En Terrat.

Si el cantant Gerard Quintana, com anuncies al disc, ha mort, amb qui estic parlant?

GERARD QUINTANA Amb el nou Gerard Quintana. Hi havia un frase de Chateaubriand, que obre El Llibre de les Il·lusions del Paul Auster, que deia alguna cosa com que la tragèdia de l’home és no adonar-se que un vida conté moltes vides. Podria seguir sent l’excantant de Sopa de Cabra però vaig triar un altre camí.

Et vas passar a l’altre extrem, de cantant de rock a cantant intimista.

GQ Exacte. I ara, després de tres discos de caire intimista, he volgut deixar de parlar de les coses que em ressonen a dintre. Per això havia de matar el Gerard Quintana com a cantautor intimista i com a centre de la història. Ara sóc un observador del que tinc al voltant. Per això en el concert de presentació del disc vaig dir allò que no estic mort, sinó que estic al cel.

Els cantants de rock sou propensos a crear alter egos per després matar-los. Com David Bowie i el seu personatge Ziggy Stardust.

GQ Sí, o un exemple més proper encara. A l’homenatge a Umpah-Pah que s’ha publicat recentment, al darrere hi ha l’esquela de l’Adrià Puntí feta per ell mateix. La meva mort va ser una idea de l’Albert Pla, que ha produït el disc. Estàvem parlant precisament d’això, de personatges, i a més, va donar la casualitat que es va morir el Michael Jackson. l’Albert fins i tot volia rodar un vídeo de la cançó “Al Cel”, que fos el meu enterrament i on acabés pujant al cel.

Veig que no ets supersticiós.

GQ No. Encara que a casa sí que han tingut algun disgust. Però bé, ja tinc la cançó feta per quan mori.

El disc és un retrat de la Barcelona del 2009. Què en penses de la ciutat?

GQ M’agrada el que pot arriba a ser més que el que és ara. Però li veig moltes possibilitats. A Barcelona hi ha un gran ambient de canvi i creativitat, però ens falta saber mostrar-ho. La gent jove de fora ve aquí a festivals a veure grups dels seu país. Tenen sol, platja, cervesa més barata, però ningú no els mostra el que es fa aquí.

Creus que, molt especialment en l’àmbit musical, tenim complexa d’inferioritat?

GQ Sí, i molt gran. Però són uns complexes absurds, perquè en el món de la globalització, precisament el que s’està valorant més és la denominació d’origen.

Al disc hi ha una gran varietat d’estils, fins i tot una rumba i un reggaeton. És el disc en què més t’has divertit gravant-lo?

GQ M’ho he passat bé amb tots, però aquest sí que té aquest esperit de no deixar cap porta tancada. L’Albert ha estat un bon còmplice. Quan tens una idea per una cançó sempre tens tres opcions: la convencional, l’agosarada i la bogeria. Ell sempre tria la bogeria. Encara que he de deixar ben clar que l’Albert, tot i que dóna aquesta imatge esbojarrada, és una de les persones més pencaires que he conegut.

Aquest nou Gerard Quintana que presentes amb De Terrat en Terrat, tindrà llarga vida o el mataràs aviat?

GQ Tindrà tres discos, aquest i dos més. Quan vam acabar amb Sopa, em vaig platejar i ara què. I fruit d’aquesta reflexió van sorgir els meus primers tres àlbums en solitari. I ara aquesta nova faceta d’observador i cronista m’agrada, així que li donaré, com a mínim dos discos més.

Quantes ofertes heu tingut per tornar amb els Sopa de Cabra?

GQ Unes quantes. Hem parlat però crec cap de nosaltres vol tornar a formar part d’un projecte estable que es digui Sopa de Cabra. Si fem alguna cosa serà puntual. El 2011 farà 25 anys que vam formar els Sopa, 15 del concert del Sant Jordi i 10 de la separació del grup, ja veurem…

ENTREVISTA A ELS AMICS DE LES ARTS

ELS HOMES QUE TREBALLEN FENT DE MÚSICS

L’aparició del seu darrer disc, Bed & Breakfast, va ser un dels moments més àlgids de la música en català el passat 2009. Autors d’un pop folk exquisit adornat amb unes lletres d’una quotidianitat plena d’humor i ironia, El Amics de les Arts, són, sense cap mena de dubte i per mèrit propis, el grup del moment. I que duri…

Tot comença al carrer Muntaner, oi?

Joan Enric Barcelo: Sí, al tercer primera. S’ha convertit en un santuari del rock en català. Li hem deixat unes quantes còpies del nostre darrer disc al porter per si s’apropa algun fan i el vol comprar.

Eduard Costa: Ens vam conèixer estudiant. Aleshores en Ferran, el Joan Enric i jo vivíem a la vila de la de la Universitat Autònoma, i sempre ho parlàvem això que havíem de fer un grup. A més en Ferran deia que tenia una amic, en Dani,  que feia teatre amb ell i que era molt enrotllat, i que tocava el piano… Aleshores vam deixar la vila i ja sí, ens vam instal·lar tots tres al pis de Muntaner.

Dani Alegret: Jo vaig entrar més tard. Jo només anava al pis els dilluns a sopar.

Ferran Piqué: En realitat al Dani el vaig conèixer fent promocions de tabac per les nits. Anàvem disfressats amb un vestit de làtex blau per discoteques on canviàvem paquets de tabac mig buits per paquets plens. Una feia èticament reprovable, però va ser així com ens vam pagar la carrera.

I va ser durant aquelles nits de dilluns d’on van sorgir Els Amics.

-FP: Vam començar fent el burro. Quan venia algú al pis li cantàvem quatre cançons, que ens inventàvem o versionàvem temes d’altres.

-EC: I aquestes cançons, que naixien improvisadament, les gravàvem i les passàvem a la gent. Fins que ens vam presentar al concurs Sona 9, quan més o menys vam decidir fer públic el grup. La veritat és que va anar força bé. El dia que ens van cridar per fer el nostre primer concert, al Cafè Teatre de Lleida, no ens ho crèiem!

Després d’aquell concert van venir un parell de maquetes, un primer disc, Castafiore Cabaret, i un Bed & Beakfast però que sembla arribar en el millor moment possible pel tipus de música que feu vosaltres.

DA: Sí, en general és un bon moment per fer música en català.

I si us dic Manel, què hem contesteu?

JEB: Ens pregunten per ells a cada entrevista i no ens molesta.

FP: Actualment són el referent.

DA: No deixa de ser curiós. Fa dos anys estàvem tots dos grups a un festival a Lleida i no érem ningú ni ells ni nosaltres. Ens ho vam passar de puta mare. Ens vam anar a fer uns cubates i vam parlar de lo molt que ens agrada Herman Dune als dos grup. I de sobte tot ha esclatat.

FP: És més, nosaltres parlàvem que havíem de fer una cançó que digués “al mar, al mar…”, i ens han robat la idea (riures).

JEB: És que amb quatre cubates perdem els papers i les idees ens surten pels colzes. Però ara parlant seriosament, crec que és molt positiu que ens posin al mateix calaix que ells. Si als fans dels Manel els hi diuen que hi ha un altre grup que es diu Els Amics de les Arts que sonen molt semblant, doncs genial. És un públic potencial que no tenim i que potser ens arriba per aquesta via.

FP: Els Manel són companys, no competència. Contra més gent siguem dins aquesta etiqueta del pop folk en català, millor per a tots.

DA: De totes maneres, volia dir que qui escolti el nostre disc i el dels Manel s’adonarà que no fem el mateix.

Els Amics de les Arts-Ibai Acebedo

Sí compartiu, però, el costumisme en les lletres.

JEB: En aquest aspecte sí. Musicalment segurament nosaltres som més pop.

DA: I a les lletres crec que nosaltres som més àcids.

Teniu especial predilecció, en contrast amb la música que és més, diguem-ne alegre, per escriure històries tristes de personatges solitaris, perdedors, ruptures sentimentals…

FP: És una mica la clau del grup. No sé si ve del nostre pas pel món del teatre i de jugar sempre a la contra, però ens sembla molt més interessant explicar una història alegre amb música trista o una historia trista amb música alegre que no pas que totes dues coses vagin de la mà. A “36 Per Cent” que és la primera cançó que vam escriure ja era així.

JEB: Precisament avui hem rebut un e-mail d’una noia explicant-nos que es va posar a plorar a l’FNAC escoltant “Reykjavík”. I a més diu, “les amigues ja m’han dit que és normal que m’hagi posat a plorar escoltant-la”.

Les cançons, i em refereixo a les lletres, tenen un tractament molt cinematogràfic.

FP: Ens agrada molt el cinema. Crec que va ser en Joan Enric que un dia va dir que un curtmetratge havia de ser una anècdota. D’alguna manera, això és el que intentem aplicar a les cançons.

JEB: A més hi ha molts referents explícits al cinema a les nostres lletres: Godard, Truffaut, Kurosawa, Hugh Gran…

No només referències cinematogràfiques. Les vostres lletres estan farcides de referents de la cultura pop: Paul Auster, Perdidos, Lou Reed, Tintín, mestres Jedi…

JEB: Però curiosament, posar un referent a una cançó potser perillós, perquè si a un cançó dius que t’agrada en Paul Auster, de cent persones potser setanta no t’entendran. Ara als trenta restants els tocaràs encara més la fibra sensible. D’altra banda crec que si poses un vers com “Jean-Luc vull entendre-ho però no puc”, arriba molt més que si diguéssim, “estic obsessionat per la noia que acabo de conèixer, però no m’atreveixo a parlar amb ella”.

FP: No són frases que estiguin gaire pensades. Tots aquests referents formen part del nostre imaginari i són les referències que tenim.

Els Amics de les Arts-Ibai Acebedo

Per cert, déu n’hi do amb tot el rebombori que s’està formant amb vosaltres últimament.

EC: És molt maco. És una recompensa a tots aquests anys que duem treballant.

DA: Tenim la sensació però que tot ha vingut de cop. Portem un parell de mesos amb el disc a les botigues i de sobte comencem a aparèixer a tot arreu, les crítiques són totes bones…

JEB: Ara caldrà veure si tot això és queda o no.

Us preocupa que pugui ser un èxit efímer?

FP: Jo últimament hi penso molt, perquè mai havíem imaginat que això ens podria passar. Evidentment que quan vam gravar el disc, l’objectiu era fer-ho el millor possible, però no esperàvem aquesta resposta.

DA: El tema és que ens agrada tant el que fem que en cap moment ens havíem plantejat que a més d’agradar-nos a nosaltres també podia funcionar. Ens agradava tant que ja ens anava bé.

JEB: Portàvem quatre any lluitant perquè els mitjans ens paressin una mica d’atenció que quan aquesta ha arribat la veritat és que no ens la esperàvem. Es tant sorprenent que fins i tot ja m’han parat un parell de vegades pel carrer.

DA: A mi al metro.

JEB: Som conscients, però, que això és quelcom passatger i que avui estem aquí i demà ves a saber. Aquesta atenció per part de la gent i els mitjans en el futur no hi serà. Ara estem en un moment en què tot es pot quedar en anècdota o podem seguir endavant, però, passi el que passi en el futur estem gaudint moltíssim del que ens està passant ara mateix. Com l’altre dia, que vam actuar a Sant Andreu per 500 persones i totes coneixien les cançons.

ENTREVISTA A PASCAL COMELADE

COM UNA PEDRA RODANT

Únic i inclassificable, després de més d’una seixantena d’àlbums publicats i haver col·laborat amb noms com PJ Harvey o Robert Wyatt, Pascal Comelade diu que és amb Friki Serenata, la seva nova obra, que ha aconseguit  enregistrar el seu millor disc.

És sabut que et costa parlar de la teva música.

És cert. Em resulta gairebé impossible. Aquesta és una època curiosa i difícil. Per primera vegada em sento anacrònic. A tot arreu el que impera és el techno i l’electrònica. Sembla que Friki Serenata sigui una cosa del passat, però de quin passat? D’ahir, d’abans d’ahir o del segle XVIII? Em sento fora de joc. Penses que pot ser cosa de l’edat?

I tu?

A mi no m’interessa la manera de produir i consumir la música actualment. Es pot gaudir de la música escoltant techno pel mòbil al carrer? És com el Youtube. Hi ha algú que ha penjat un trosset d’un concert meu a Reus gravat directament de la pantalla del televisor. És increïble, quin anàlisis puc fer d’això? Potser sí que sigui un problema generacional.

Has comentat, però, que aquest és el disc del que et sents més orgullós.

Exacte. És un disc que l’hem gravat en directe seguint la filosofia que la primera presa és la bona, sense cap tècnic d’estudi ni limitació horària i sense dependre de ningú.

Quina relació hi ha entre Friki Serenata i el cineasta Ted Browning?

És el meu particular a la seva pel·lícula Freaks. Sempre m’ha interessat tot aquest món underground, en certa mida relacionada amb l’escena del music hall, el cafè concert i el cabaret. Un món paral·lel a l’espectacle oficial. Tot això va desaparèixer als anys 50 i 60, amb la irrupció de la ràdio. Potser l’últim lloc en què es podia veure aquest tipus d’espectacle i aquest esperit va ser la Bodega Bohemia a Barcelona.

La teva música sempre ha estat molt influenciada per aquest món.

Hi he tingut una relació permanent. Però no sóc l’únic, n’hi ha d’altres i molt més coneguts, com el Tom Waits. Però no és una qüestió de nostàlgia. Tot aquest món és el que més s’apropa a la meva manera d’entendre la música

Tot i així sempre t’has definit com un rocker.

Sí, però del rock del anys 50, 60, i 70, quan el rock encara conservava la seva essència. A partir dels 80s el rock es va convertir en música global, en pop. I avui en dia amb l’Internet, els festivals, és totalment diferent. Ara anar a un concert de rock és com anar a missa. Massa gent. Quan puges a un escenari et consideren un líder o un símbol. El festival de Woodstock va començar a matar el rock.

Quin va ser el disc que va provocar que et volguessis dedicar a la música?

Un disc no, va ser un concert. Als anys 60 a la Catalunya Nord gairebé no hi havia concerts, però amb 12 o 13 anys vaig poder anar a veure a un pianista de blues anomenat Memphis Slim i va ser com una revelació. A partir d’aquell moment em vaig tornar boig per el rock. No parava de comprar-me discos. Van aparèixer els Stones i la malaltia va empitjorar. Quan ets un melòman de la música vols tenir-ho tot.

Quina ha estat la darrera adquisició que has fet?

M’has agafat en un moment en què m’he tornat a obsessionar per l’obra dels Small Faces. Però va per èpoques. L’any passat la meva gran passió era el blues. Però després cada dos o tres anys faig neteja i em desprenc d’un munt de discos i acabo quedant-me sempre amb el mateix, amb els clàssics: els Rolling Stones, el proto-punk de Detroit amb bandes com MC5…

Ara es paguen autèntiques fortunes per alguns dels teus primers discos en vinil.

Sí, és cert. He vist que per algun d’ells elpreu de sortida a Ebay era de 350 o 450 euros. Però és normal, el món del col·leccionista de discos sempre ha funcionat així. Jo em puc tornar boig buscant un disc.

Què és el màxim que has pagat per un disc?

450 euros segur que no. Crec que tots els que patim aquesta patologia somiem amb el mateix: trobar per un atzar a un mercat de segona mà un disc que costa 450 euros i que només ens demanin 5.

Aquest patologia per la música, com tu l’anomenes, és potser un dels motius pels que t’agrada tant fer versions?

És possible. Però amb això de les versions em sento més a prop del món del jazz, on és molt més habitual que els músics facin versions d’altres. Al rock no es van començar a fer versions fins a la dècada dels 80. Abans era molt estrany, només el Bowie va treure el disc de versions Pin Ups, i algú que fes versions instrumentals com les que jo faig era gairebé impossible de trobar.

Com a intèrpret et sents més a prop del jazz que del rock?

En l’actitud sí, però hi ha el problema de la tècnica. Hi ha una trista realitat i és que hi ha un cert tipus de música que tu no la pots tocar si no tens certa tècnica, com el jazz o la música clàssica occidental. Seria ridícul i impossible plantejar-me una col·laboració amb músic d’aquests gèneres. Musicalment sóc un paio limitat. Tinc certa cultura musical, perquè porto quaranta anys escoltant tot tipus de música, però escoltar no té res a veure amb la pràctica. Des d’aquest punt de vista sóc com qualsevol músic punk.

En canvi sí que has col·laborat amb grans noms del món del rock com el Robert Wyatt o la PJ Harvey.

Però la vida és així, vas coneixent gent i vas fent. Són converses de bar que acaben en col·laboracions. Tot fruit de l’atzar. Vaig conèixer a la PJ Harvey a París perquè jo coneixia a l’Eric Drew Feldman, que era el seu teclista i abans ho havia estat del Captain Beefheart. Va haver-hi bona sintonia i vam col·laborar, des d’aleshores cada Nadal ens enviem una postal felicitant-nos les festes. Però fa uns dies vaig rebre un correu d’una mestra d’escola d’un petit poble dient-me que volia muntar un cor a la seva escola i em va demanar ajuda. Si puc també ho faré.

Vaig llegir que la Madonna t’escoltava al camerino abans dels concerts.

Quina Madonna, la Santa Madonna? No ho sé, però crec que no col·laboraria amb ella. Amb tota la gent que he col·laborat hi ha una connexió i una manera d’entendre la música des d’una perspectiva molt semblant.

ENTREVISTA A SIDONIE

ALL YOU NEED IS LOVE

Són una de les millors bandes de pop del país. Uns mags a l’hora de formular adictives píndoles de tres minuts d’exquisides melodies. Acaben de presenten El Incendio, el seu cinquè treball d’estudi i el que ja ha estat designat com l’àlbum de l’amor de Sidonie. I és que el sentiment que fa moure el món és el gran protagonista d’aquesta nova obra per emmarcar del trio barceloní.

Merescuda o no, teniu fama de ser bastant cràpules, però a El Incendio heu tret la vostra part més romàntica.

ÀXEL PI (Batería) El romanticisme no exclou el crapulisme, i nosaltres som cràpules, o se’ns considera cràpules, però també som sensibles.

Parlant d’amor, és complicat mantenir relacions estables quan formes part d’una banda com Sidonie?

JESUS SERNA (Baix i veu) És molt complicat ser músic i tenir parella estable. I no només per les moltes temptacions que et puguis trobar, sinó perquè et passes molt temps fora de casa. Un músic com nosaltres normalment treballa de dijous a diumenge, a l’inrevés de la gran majoria, i per tant no pots gaudir del temps lliure amb la teva parella, perquè quan tu treballes ella no i a l’inrevés, i això acaba per erosionar una relació.

AP Però afecta a totes les relacions, no només a les de parella, sinó que també a la relació amb la família i amb els amics. No ens adonem, però entregant-nos tant a una cosa que ens estimem tant com el grup, deixem de banda el contacte amb les persones que més importen.

MARC ROS (Veu i guitarra) A més, els músics, per sort o per desgràcia, treballem d’allò que més ens agrada i tenim el defecte que el poc temps que estem a casa, també el passem gran part pensant en noves cançons, i, és clar, l’altra persona es cansa. L’única relació estable que hem tingut realment des de que vam formar el grup és la que existeix entre nosaltres.

És a dir, ser membre de Sidonie és com tenir dos parelles.

MR Sí, i a més amb la virtut de que no hi ha sexe entre nosaltres (rialles), que és el que fa que ens mantinguem units

AP Imagina’t que el Marc i el Jesús s’enrotllessin, jo em posaria gelós i el grup acabaria separant-se (rialles).

Diuen que costa més escriure sobre el desamor que sobre l’amor. És cert?

MR Sí, però per una simple qüestió de logística. Quan estàs enamorat et passes el dia amb la teva parella fent l’amor o passejant pel parc, i quan no sents l’amor et passes el dia penjat de la guitarra intentant treure’t les penes de sobre. Per altra banda, a mi m’ha costat parlar d’amor per una qüestió de timidesa, ja que no estava acostumat a expressar tan obertament els meus sentiments.  Hem feia vergonya i pànic la idea d’haver de gravar aquestes cançons per després haver-les de cantar en directe davant de la gent.

AP És possible que a tu com a compositor de gairebé tots els temes t’hagi estat terapèutic expressar tant obertament aquests sentiments?

MR Sí. Fent un disc on es parla de l’amor d’una forma tan directa m’ha servit per fer-me tot un seguit de reflexions que abans no em feia.

AP D’altra banda, sent conscients que estàvem gravant el disc d’amor dels Sidonie, va provocar que ens embriaguéssim d’aquest sentiment. Hi ha una anècdota molt curiosa en aquest sentit. Vam gravar el disc als estudis de Poble Nou on sempre hem treballat. Un dia, a meitat del procés, vam pujar a la teulada i vam veure que algú havia fet una pintada enorme a la façana d’un edifici dels voltants on hi posava ‘Más amor’. Portem deu anys treballant en aquests estudis, i el dia que decidim fer un disc sobre l’amor ens trobem amb aquesta pintada. Són aquelles petites casualitats que et fan creure encara més amb el que estàs fent.

Més enllà de la temàtica amorosa del disc. En una vesant estrictament musical, aquest El Incendio també mostra una evolució. Continueu sent aquella banda de clares influencies pop anglosaxones, però el ventall estilístic ara és molt més ampli.

JS És el que sempre hem intentat, anar evolucionant disc a disc, i que cada àlbum soni una mica diferent a l’anterior. El nostre sempre ha estat trobar la melodia perfecta i aquesta vegada és on més a prop hem estat d’aconseguir-ho.

Què es sent quan escrius una melodia rodona d’aquelles que no et pots treure del cap?

MR Tot depèn de la cançó. Hi ha cançons que trigues dos anys en acabar-les i d’altres que ni amb una hora ja estan terminades, i quan passa això és realment increïble. L’únic que tens al cap es agafar una guitarra perquè la idea no se t’escapi.

El disc el vàreu masteritzar a Abbey Road, els mítics estudis on treballaven els Beatles. M’imagino que per vosaltres, fans incondicionals del Fab Four, va ser una experiència meravellosa.

MR Imagino que deu de ser el mateix que sent un pintor quan entra a la Capella Sixtina, amb la diferència que el pintor no pot pintar sobre el treball de Miquel Àngel, i nosaltres, a la que podríem denominar com la Capella Sixtina del pop, sí que vam poder treballar. L’edifici en realitat és bastant fred, però una vegada hi entres notes certa màgia a l’ambient.

AP Van ser tres dies inoblidables.

JS A més vam pujar al terrat de l’edifici, que és on anaven els Beatles a fumar els seus porros, i també vam fumar i signar a la paret, que és una cosa molt habitual que fan els grups que passen per allà. Abans que nosaltres havia estat el cantant de Supergrass i també va firmar.

TEMA DEL DIA-BUTCH WALKER “CIGARETTE LIGHTER LOVE SONG”

Tot i ser un dels productors més solicitat de l’actual escena musical, havent treballat amb músics i bandes tan dispars com Peter Yorn, Hot Hot Heat, The Donnas, Pink, Avril Lavigne, Lindsay Lohan, Katy Perry, Weezer; la carrera musical de Butch Walker és, si bé menys coneguda, com a mínim igual d’interessant . Es va donar a conèixer al capdavant de la banda de hard-rock SouthGang, amb la que va publicar dos àlbums: Tainted Angel (1991) i Group Therapy (1992). La seva següent aventura seria liderant el grup Marvelous 3, amb els que practicava un so més proper al rock alternatiu del moment i amb els que aconseguiria viure els seus moments de major popularitat. Amb ells editaria els discos Math and Other Problems (1997), Hey! Album (1998) i ReadySexGo (2000). Tots tres del tot recomanables per aquells que els agradin bandes com Foo Fighters, American Hi-Fi, Eve 6, SR-71, o noms més clàssics com Cheap Trick. Després de la separació de Marvelous 3, Walker va continuar la seva carrera en solitari, havent editat fins el moment quatre discos d’estudi: Left of Self-Centered (2002), Letters (2004), The Rise and Fall of Butch Walker and the Let’s-Go-Out-Tonites (2006) i Sycamore Meadows (2008), i dos en directe This Is Me… Justified and Stripped (2004) i Leavin’ the Game on Luckie Street (2008). “Cigarette Lighter Love Song”, pertany al disc de Marvelous 3 ReadySexGo sent una de les millors composicions de Butch Walker.