Archivo de la categoría: Series TV

ENTREVISTA A JUANJO SAEZ

Creador de la nova sèrie de televisió de culte, Arròs Covat (Canal 33), Juanjo Sáez està considerat com una de les figures més destacades de l’actual escena cultural alternativa de Barcelona. Un honor que ell és pren amb la ironia que caracteritza la seva obra.

Què n’opines d’això de ser la nova estrella de la cultura indie de Barcelona?
JUANJO SÁEZ Em sembla bé (riures), què vols que digui, però no crec que sigui del tot veritat. Tinc una vida molt tranqui-la i en cap moment no em sento dins de l’univers de les estrelletes. A Sant Jordi ve força gent perquè els firmi llibres, per saludar… però sóc un dibuixant, res més que això. No sóc actor de cinema ni cantant.
Arròs Covat és la teva primera incursió en la televisió. Com t’arriba l’encàrrec de la sèrie?
JS A la productora on col•laboro tenien un projecte de sèrie ja firmat amb TV3 que no terminava d’arrancar. Als de la tele no els acabava d’agradar ni el plantejament ni els guions, i Aitza Serra, la cap de la productora, i a Sergi Casamitjana se’ls va ocórrer trucar-me per veure si els podia ajudar a tirar endavant la història abans de deixar-ho definitivament. Així va ser com va començar tot.
Qui és Xavi Masdeu?
JS Un noi de 30 anys que va tenir el seu moment de glòria als vint-i-pocs i ara es sent atrapat en la rutina. Per a mi representa molt bé la ressaca dels 90 a Barcelona. Tots havíem de ser grans i al final es va quedar en no res.

Què hi ha de Juanjo Sáez en Xavi Masdeu?
JS Força. En molts aspectes la sèrie és una paròdia de mi mateix. Però també hi ha molt d’amics i de situacions que he vist en d’altres. Res fora del normal, això és el que fan tots els guionistes. Si vols que el personatge tingui sentit l’has de basar en allò que coneixes, si no se li veu el llautó.

Els teus dibuixos no tenen cara!
JS És una forma molt pràctica de treballar l’animació, estalviant molta feina. És un recurs que ja usava abans, com una forma de treballar els personatges i convertir-los en quelcom més arquetípic i universal. Sense cara en Xavi ens pot recordar a nosaltres mateixos o a l’amic aquell proper i perdedor.

El teu estil em recorda al de Mariscal. He dit cap bajanada?
JS Mariscal és una de les meves principals influències. Per a mi Mariscal representa la llibertat, fer el que em doni la gana. Per crear s’ha de ser lliure. Mariscal és un geni. Ara molts el critiquen, però en el futur es veurà com el que és, un dels més grans. Ara no tenim artistes com Picasso tenim el Mariscal. El món ha canviat molt.

En el teu llibre El Arte hi trobem moltes crítiques al món artístic de Barcelona. Però, què criticaries de tu mateix?
JS Si començo no acabo. Sóc un pupes, em queixo per tot. Sóc molt mandrós per fer segons quines coses. Només faig el que m’agrada, sóc molt poc coherent, em contradic a mi mateix constantment. Mai repasso els meus llibres. Crec tenir sempre la raó…

Aquest era un llibre sobre converses imaginaries amb la teva mare. Què pensava ella del teu art?
JS Doncs mai ho vaig saber. No sé, crec que, tot i el llibre, mai el va acabar d’entendre del tot. Però això no era l’important, per a mi només era una qüestió d’amor. Era una forma d’apropar-me a la meva mare en un moment en què ho necessitava molt. Volia explicar-li qui era i que em conegués millor. Era una forma de fer-li veure quin era el sentit de la vida per a mi, i compartir-lo amb ella.

Què és l’art?
JS Emoció. Una forma d’explicar i transmetre les emocions. Per a mi si no hi ha emoció no és art. Però només és la meva opinió.

Segueixes sense tenir telèfon mòbil?
JS Sí, malauradament per a la resta, no tinc mòbil. Reconec que és una excentricitat, però sóc molt maniàtic amb això.

ENTREVISTA A JOSÉ CORBACHO

Una entrevista amb en José Corbacho és tal i com l’imagines: entretinguda, divertida i interessant. Amb la seva faceta d’actor temporalment arraconada, el de l’Hospitalet es troba actualment rodant la segona temporada de Pelotas. Visca la Unión Futbol Club!

Ens avançaràs alguna cosa del que podrem veure a la segona temporada de Pelotas?

JOSÉ CORBACHO Hi ha canvis importants, però mantenint l’ADN de la primera temporada. Potser a aquesta segona hem apostat més per la comèdia. També s’han incorporat molts personatges nous. I si la primera temporada va començar amb un enterrament, aquesta ho farà amb un part. De qui és el fill? Haureu d’esperar per veure-ho.

La primera temporada va tenir molt bona acollida.

JC Per a nosaltres va ser una aposta. El Juan i jo volíem portar a la tele el to que usem a les nostres pel·lícules. La por que teníem és que la gent està acostumada a un tipus de ficció televisiva i Pelotas s’allunyava del tempo i el ritme habitual. És una sèrie on sembla que mai passen grans coses. Però els indexs d’audiència més propers: la teva família, el porter de l’escola del nens, el senyor del pàrking, et comentaven que s’anaven enganyat, i aquest era el millor dels símptomes.

Havies jugat a fubol?

JC Sí, de petit, però era bastant dolent. Un fet que em repetia constantment el meu pare des de la banda. Jugava al Guimerense i el nostre màxim rival era el Santa Eulàlia. Participàvem a la lliga del Baix Llobregat, una competició, diguem-ne, dura (riures). A mi em sabia greu quan venien equips de Barcelona.

En el meu pas efímer pel periodisme esportiu vaig cobrir molts partits de Regional. I, encara que no és una sèrie sobre futbol, sí que capta molt bé la vida d’aquests equips de barri, que més que clubs són famílies.

JC Nosaltres no volíem fer un sèrie sobre futbol, la intenció era que el futbol fos el decorat de fons sobre el que teixir trames personals. No volíem parlar de fores de joc ni faltes, però sí dels seitons i les patates braves al bar  del camp.

Pels teus treballs anteriors com actor, sorprén el to costumista dels teus treballs com director.

JC Sí, però tampoc és una cosa premeditada. Surt així i no sé per què. Sí que és veritat que a la tele i al teatre he fet moltes burrades. Potser tinc una mena de balança interior que ha volgut equilibrar les coses.

Fa la sensació que actualment et sents més a gust dirigint que actuant.

JC Potser sí que actualment em sento més a gust en el món de la ficció. He fet molts programes d’humor basats en l’actualitat i estic cansat de si la Belén Esteban s’ha operat el nas i farà les campanades o si a un presentador de Telemadrid li han fotut una pallisa per culpa de Wyoming.

Què hi ha del projecte de sèrie sobre l’atracament al Banco Central?

JC És el que farem quan acabem la segona temporada de Pelotas. Serà una minisèrie de dos capítols. És una història a la que li tenim moltes ganes, perquè no deixa de ser una comèdia amarga: quatre xoriços que es van fotre en una embolada que els hi venia molt gran. Un Ocean’s Eleven en negatiu.

Què és això de l’Hospiwood?

JC És un invent d’un maquinista de Tapas per tot l’ambient que es va formar al barri de Santa Eulàlia mentre rodàvem la pel·lícula, que semblava un plató de Bollywood. Era estiu i els veïns baixaven al carrer amb cadires a mirar el rodatge, i quan repeties quatre vegades el mateix pla et demanaven que passessis al següent (riures). Era molt divertit. Recordo que vam estar rodant al bar durant una setmana i vam marxar. Quince dies després vam tornar, i va aparèixer la meva mare amb una amiga, i la senyora em va dir, “què passa que us heu deixat de rodar algun pla?”. Això de Hospiwood no és cap productora ni res, però és un nom que ens agrada.