Archivo de la categoría: TV

ENTREVISTA A JORDI ROBIROSA

Singular y diferente, su pasión por los deportes le ha llevado a retransmitir todo tipo de eventos. Pero el nombre de Jordi Robirosa siempre irá ligado al mundo del baloncesto ya sea a través del espacio NBA.Cat del que es el director o retransmitiedo partidos de la liga ACB, la Euroliga o la Liga Femenina. Y es que nuestro protagonista es un periodista realmente “apostoflant”. (Entrevista publicada en el suplemento de televisión de La Vanguardia, TV Mania)
Jordi Robirosa

Su estilo no deja indiferente a nadie.
Es cierto, pero es mi estilo. Mis retransmisiones son apasionadas pero siempre diciendo la verdad. Cuando el equipo catalán de turno juega mal, yo lo digo. Un ejemplo, el Barça de Dusko Ivanovic. No me callé y una semana tras otra decía que ese equipo jugaba mal. Ivanovic pasará a la historia como uno de los peores entrenadores del Barça de baloncesto, no sólo porque su equipo jugaba mal y no ganó más títulos que una Copa del Rey, sino porque él fue quien desaprovechó el talento de uno de los mejores pívots del mundo, Marc Gasol.

Periodista vocacional.
Muy vocacional, y aún hoy me apasiona el periodismo. Cuando era pequeño siempre iba con mi libreta donde lo apuntaba todo. Además quería ser periodista deportivo porque me gustaban, y me gustan, todos los deportes, y me preparo y le dedico el mismo tiempo a un All-Star que a un partido de chicas entre La Seu y el Olesa o uno de liga LEB, y eso sólo te lo da la vocación.

Empezó su carrera en la prensa escrita, ¿verdad?
Sí, mi primer trabajo fue en la Hoja del Lunes, un diario que ya era un desastre cuando entré, y la verdad es que no aprendí demasiadas cosas. De ahí pasé al Dicen, un periódico deportivo que también estaba en declive. Hubo un momento en que llegué a pensar que era gafe, porque periódico en el que entraba, periódico que cerraba. Pero tuve la suerte por aquel entonces estaba arrancando TV3 y por oposiciones gané una plaza. He tenido la suerte de hacer las tres cosas: prensa escrita, radio y televisión, y quieres que te diga la verdad, lo que más me gusta es escribir.

Le conocemos por el baloncesto, pero su auténtica pasión es el beisbol.
Me gusta muchísimo. Conocía el deporte desde hace muchos años, pero empecé a aficionarme de verdad hace 20 años en un viaje a Chicago siguiendo a los Bulls de Michael Jordan y fui al Wragley Field, el estadio de los Chicagos Cubs. Desde entonces es un deporte que me apasiona. Siempre que puedo voy a ver un partido. Me siento en la primera entrada y me relajo. No sé por qué pero es un deporte que me relaja. Eso sí, es un deporte complicado. El beisbol tiene 365 reglas, tantas como días un año, y aún no me las he podido aprender todas.

Otras de sus “curiosidades”. Usted es un estudioso de las reglas de los deportes.
Me gusta conocer todos los deportes. Si ahora tuviéramos que retransmitir un partido de críquet sólo lo podría retransmitir yo porque soy el único que conoce las reglas. Yo a la que veo un papel me lo leo, sea literatura o sea la hoja dominical y así voy aprendiendo muchas cosas. Creo que el periodismo es esto, curiosidad por aprender cosas, pero no sólo en el mundo de los deportes, sino en la vida en general. Si me enviaran a Ucrania a cubrir las elecciones también podría hacerlo. Mi pregunta es si un periodista internacional podría retransmitir un partido de baloncesto.

Jordi Robirosa¿La prensa deportiva está lacrada?
Totalmente, empezando por la propia facultad, donde se nos estigmatiza. El deporte es una parte muy importante de la sociedad y menospreciarlo es ir contra la realidad. También es verdad que hay un sector de la prensa deportiva que por sus hábitos y su manera de hacer, perjudica mucho al colectivo.

¿Hay algún deporte del que jamás haya hecho una retransmisión?
Futbol americano. Es el único deporte que no me gusta. Lo encuentro aburrido aunque seguramente esté equivocado porque a los yanquis les encanta. No tengo ningún interés por conocer las reglas y no creo que retransmita nunca un partido

Ha conocido a las mayores leyendas del baloncesto, ¿cuál es jugador que más le ha impactado?
Magic Johnson. Si nos ceñimos sólo al juego, tendría que decir Michael Jordan, era imbatible. Pero Magic lo controlaba todo. Dentro de la pista el número 1 ha sido Jordan, fuera de ella Magic. Es el jugador que más me ha impactado, y dudo que ninguno me llegue a impactar como él. En un ámbito más cercano tendría que citar a Audie Norris. Un tipo excepcional. Vivía en Sant Just d’Esvern y enviaba a sus hijos a la escuela pública del pueblo.

Otro jugador mítico, Nacho Solozábal, su compañero de retransmisiones.
Llevamos 15 años juntos. No cuento las retransmisiones, pero debemos de haber hecho una mil. Seguramente somos la pareja de deportes más antigua. Es el contrapunto perfecto a mi estilo más pasional y me ha enseñado muchas cosas. Además hay una relación de amistad que va mucho más allá de las retransmisiones.

¿Le volveremos a ver retransmitiendo partidos de la NBA?
Es un tema complicado porque Canal + tiene los derechos y TV3, en comparación, es una televisión pequeña. ¿Gustarme? Por supuesto.

Recientemente moría Andrés Montes, otro mito de las retransmisiones baloncestísticas.
Un crack. Había gente que le criticaba porque le consideraba demasiado histriónico, pero en su estilo era único. Es una gran pérdida y Canal + aún no ha encontrado el sustituto ideal. David Carnicero y Nikola Loncar lo hacen bien, y Antoni Daimiel era el contrapunto ideal a Montes.

Además de periodista usted también es arqueólogo.
Sí, por la mañana estudiaba periodismo y por la tarde historia, porque me gustaba. Lo que realmente me fascinaba era la historia de Mesopotamia y los inicios de la escritura. Recuerdo que cuando acabé la carrera de historia, una profesora me dijo, “mañana nos vamos a una excavación en Empúries”. Cuando me dijo que habían quedado a las seis de la mañana, fue cuando se acabó mi carrera como arqueólogo.

Jordi Robirosa¿No le motivaría hacer algún programa de televisión relacionado con la historia?
Lo principal es ganarme la vida, más allá que el periodismo deportivo ocupa gran parte de mi tiempo y el resto se lo dedico a mi familia. Cuando me jubile ya veremos.

Si vida profesional siempre ha ido ligada a TV3, ¿no se ve trabajando en otra televisión?
TV3 es uno de los lugares con más credibilidad dentro del periodismo, pero yo estoy en el mercado. Difícilmente me vendrán a buscar de La Razón o de Tele5, pero yo soy políglota, y hablo varias lenguas a un nivel bastante bueno, si alguien, de donde sea, me viene a buscar con una buena oferta, me lo pensaré. Pero esto no es fácil, y ahora mismo lo veo casi imposible.

Otra afición suya es coleccionar ejemplares de El Quijote. ¿Cuántos tiene?
Ahora mismo unos 370. Hace poco estuve en Belgrado y conseguí tres ediciones diferentes en serbocroata. También colecciono pins de deportes, tengo más de 11.000 y me gusta mucho la filatelia.

Su libro “A Prop de les estrelles de la NBA” es una pequeña lección de periodismo deportivo.
He intentado que así fuera. Me llaman muchos estudiantes de periodismo y los intento atender siempre. Para mí es condición sine qua non dedicar un par de horas a la semana a todos los estudiantes que quieren entrevistarme. Lo que he intentado con este libro es explicar pequeños trucos del periodismo que he ido adquiriendo con la experiencia.

ENTREVISTA AL PERIODISTA TONI CLAPÉS

La tercera onada de l’any 2009 de l’Estudi General de Mitjans ha confirmat que, una vegada més, en Toni Clapés és el líder d’audiència a les tardes. Una merescuda recompensa a tretze anys al capdavant del Versió, un dels millors programes de ràdio a Catalunya.

Any rere any líder d’audiència. Quin és el secret del teu èxit?
TONI CLAPÉS Sincerament, no ho sé. No tinc cap fórmula, si la tingués muntaria franquícies a França i Alemanya… Suposo que és l’equilibri, la suma d’entreteniment i informació.
Et fa respecte el terme líder?
TC Sí. Si tu ets el líder, l’empresa on treballes i l’entorn en el que et mous et pressionen per continuar sent líder. Però en un pla personal, no sento tan la pressió de seguir sent líder, com de mantenir el nivell. Que la gent no digui que el programa ja no és el que era. Això és el que més em costa.
A la Viquipèdia, que no és gaire de fiar, diuen que vas començar fent radiofórmula.
TC És cert. Vaig començar a Ràdio Minuto, on la fórmula era una notícia i un disc, i jo m’encarregava de la selecció musical. Aquesta va ser la meva primera feina remunerada.
La ràdio és el teu mitjà?
TC A dia d’avui sí. A la ràdio he tingut la sort de trobar-me amb gent que ha tingut paciència i ha confiat en mi, i a la tele no s’ha donat aquesta circumstància. Quan vaig començar el Versió a Catalunya Ràdio, el primer EGM no va anar bé i van continuar apostant pel programa, a la tele, amb Efectes Secundaris, només vaig poder fer tretze programes. Des d’aleshores, a la tele, com a programa propi ja no he tingut més oportunitats.
En canvi ja portes tretze anys a la ràdio fent el mateix programa.
TC Sempre estaré agraït al director de Catalunya Ràdio, el Josep Maria Clavaguera, i al cap d’audiències, Jordi Català, per apostar per un programa que en un inici només havia de durar una hora i que tenia unes audiències no gaire bones.
Avui en dia es tindria aquesta paciència amb un programa de ràdio que comences fluix d’audiència?
TC Les urgències històriques, com deia el Menotti, de la tele s’han passat a la ràdio. Les graelles dels últims cinc anys han estat molt canviants. Si un programa no funciona el primer any, fora. Si ara comencés el Versió segurament només duraria un any.
La ràdio és el mitjà de comunicació amb més futur?
TC No ho sé, el que sí crec és que a la ràdio es poden fer moltes més coses. És un món que pot donar molt més de si. El dia que la ràdio comenci adaptar alguns dels formats de la televisió donarà un salt brutal.
I per què ningú no ho fa et encara?
TC El que passa, i aquí englobo tots els mitjans, és que els que manen són molt conservadors. El risc és una cosa que costa.
Tens en ment algun programa diferent al Versió?
TC Bé, quan l’acabi.
Trezte anys més de Versió?
TC No, això sí que no. És possible que només continuï un any més. Tinc ganes de fer altres coses. A més, hi ha anys que et generes molta pressió, i aquest, no sé perquè, n’estic notant més que d’altres. Són tretze anys fent el Versió. La gent sempre t’exigeix més, i potser tu ja no pots donar més del que dones. És en aquests moments quan et planteges fer altres coses.
Alguna cosa d’esports, tu que ets gran seguidor de la Fórmula 1?
TC Et diré una cosa que no havia dit a ningú. Vaig tenir la possibilitat, fa un parell d’anys, de marxar de RAC 1 per fer esports. Però ho vaig desestimar perquè em sento bé a la casa i en aquell moment estava molt centrat en fer el Versió.
Que serà del senyor Marcel·lí quan no hi hagi el Versió?
TC El senyor Marcel·lí, encara que és gran i està jubilat, té vida pròpia i es val per si mateix.

ENTREVISTA A JUANJO SAEZ

Creador de la nova sèrie de televisió de culte, Arròs Covat (Canal 33), Juanjo Sáez està considerat com una de les figures més destacades de l’actual escena cultural alternativa de Barcelona. Un honor que ell és pren amb la ironia que caracteritza la seva obra.

Què n’opines d’això de ser la nova estrella de la cultura indie de Barcelona?
JUANJO SÁEZ Em sembla bé (riures), què vols que digui, però no crec que sigui del tot veritat. Tinc una vida molt tranqui-la i en cap moment no em sento dins de l’univers de les estrelletes. A Sant Jordi ve força gent perquè els firmi llibres, per saludar… però sóc un dibuixant, res més que això. No sóc actor de cinema ni cantant.
Arròs Covat és la teva primera incursió en la televisió. Com t’arriba l’encàrrec de la sèrie?
JS A la productora on col•laboro tenien un projecte de sèrie ja firmat amb TV3 que no terminava d’arrancar. Als de la tele no els acabava d’agradar ni el plantejament ni els guions, i Aitza Serra, la cap de la productora, i a Sergi Casamitjana se’ls va ocórrer trucar-me per veure si els podia ajudar a tirar endavant la història abans de deixar-ho definitivament. Així va ser com va començar tot.
Qui és Xavi Masdeu?
JS Un noi de 30 anys que va tenir el seu moment de glòria als vint-i-pocs i ara es sent atrapat en la rutina. Per a mi representa molt bé la ressaca dels 90 a Barcelona. Tots havíem de ser grans i al final es va quedar en no res.

Què hi ha de Juanjo Sáez en Xavi Masdeu?
JS Força. En molts aspectes la sèrie és una paròdia de mi mateix. Però també hi ha molt d’amics i de situacions que he vist en d’altres. Res fora del normal, això és el que fan tots els guionistes. Si vols que el personatge tingui sentit l’has de basar en allò que coneixes, si no se li veu el llautó.

Els teus dibuixos no tenen cara!
JS És una forma molt pràctica de treballar l’animació, estalviant molta feina. És un recurs que ja usava abans, com una forma de treballar els personatges i convertir-los en quelcom més arquetípic i universal. Sense cara en Xavi ens pot recordar a nosaltres mateixos o a l’amic aquell proper i perdedor.

El teu estil em recorda al de Mariscal. He dit cap bajanada?
JS Mariscal és una de les meves principals influències. Per a mi Mariscal representa la llibertat, fer el que em doni la gana. Per crear s’ha de ser lliure. Mariscal és un geni. Ara molts el critiquen, però en el futur es veurà com el que és, un dels més grans. Ara no tenim artistes com Picasso tenim el Mariscal. El món ha canviat molt.

En el teu llibre El Arte hi trobem moltes crítiques al món artístic de Barcelona. Però, què criticaries de tu mateix?
JS Si començo no acabo. Sóc un pupes, em queixo per tot. Sóc molt mandrós per fer segons quines coses. Només faig el que m’agrada, sóc molt poc coherent, em contradic a mi mateix constantment. Mai repasso els meus llibres. Crec tenir sempre la raó…

Aquest era un llibre sobre converses imaginaries amb la teva mare. Què pensava ella del teu art?
JS Doncs mai ho vaig saber. No sé, crec que, tot i el llibre, mai el va acabar d’entendre del tot. Però això no era l’important, per a mi només era una qüestió d’amor. Era una forma d’apropar-me a la meva mare en un moment en què ho necessitava molt. Volia explicar-li qui era i que em conegués millor. Era una forma de fer-li veure quin era el sentit de la vida per a mi, i compartir-lo amb ella.

Què és l’art?
JS Emoció. Una forma d’explicar i transmetre les emocions. Per a mi si no hi ha emoció no és art. Però només és la meva opinió.

Segueixes sense tenir telèfon mòbil?
JS Sí, malauradament per a la resta, no tinc mòbil. Reconec que és una excentricitat, però sóc molt maniàtic amb això.

ENTREVISTA A MIQUEL CALÇADA

Com el personatge creat pel Jules Verne, en Miquel Calçada fa temps que volta pel món. El seu objectiu no és guanyar cap aposta, sinó trobar catalans en el indrets més recondits del planeta en un programa, l’Afers Exteriors, que aquest dijous arriba al final de la seva cinquena temporada.

Imagino que un dels comentaris que més deu d’escoltar és, “quina sort poder viatjar pel món per la patilla”.

MIQUEL CALÇADA Sí. És un comentari que m’han vingut fent des de la primera temporada de l’Afers Exteriors. Però és una de les servitutds amb les que he de conviure. De la mateixa manera que la gent que fem televisió hem de conviure amb el fet que ens coneguin a tot arreu.

Al finalitzar la tercera temporada de l’Afers va declarar que ja estava cansat de viatjar i no continuaria amb el programa.

MC Sí. Però en aquells moments va caure un llibre a les meves mans, Els Menorquins d’Algèria, que em va portar a aquell país i descobrir una història que em va semblar molt interessant. Vaig creure que seria una llàstima no poder explicar-la.

Quants països ha visitat?

MC Estarem al voltant dels 60 o 70 països. Crec que hi ha vora de 200 països, però practicament hem cobert tot el món.

Aquest dijous finalitza la cinquena temporada. Continuarà?

MC Podríem. Ens ha sorprés la bona acollida que ha tingut aquesta última temporada. A més, ara hi ha una florida d’aquest tipus de programes.

TVE amb Españoles en el Mundo, Telemadrid amb Madrileños por el Mundo, Tele 5 amb Dutifrí, Cuatro amb Callejeros Viajeros… Ha creat escola.

MC No existeix un copyright. Ara, hi ha una inspiració? Sí. Si compro una taula i darrera hi poso una pantalla i vaig donant les últimes notícies, algú em podria dir, “vostè està fent un Tele Notícies”. Sí, però aquell és el seu i aquest el meu.

Diuen que la còpia és la millor mostra d’adulació.

MC A mi el que em sap més greu és que amb alguns dels que han fet programes semblants ens coneixem i no m’han trucat per dir-me, “m’ho he passat molt bé veient el teu programa i ara en faré un de similar”. La gent no truca, però no passa res. En tot cas, tot això deu significar que ho estem fent bé.

Després de voltar el món i tornar al Born, a quin país marxaria a viure?

MC Jo visc al país on vull viure. Però si no pogués viure aquí, intentaria viure pel voltant, ja fos a Itàlia, alguna illa de la Mediterrània, al nord d’Àfrica: Algèria, Egipte, Marroc o fins i tot a Israel o Palestina. Abans pensava que això de la cultura de la Meditarrània era fer volar coloms, però existeix.

Hi ha algun viatge que l’hagi colpit especialment?

MC Albània. Segurament pel fet que és un país que està a Europa, on tots són blanquets com nosaltres, però on hi ha molta misèria.

L’ha sorprés la quantitat de catalans que hi ha pel món.

MC No. Però quan vam començar el programa la intenció no era mostrar la quantitat de catalans que hi ha al món, sinó que era apujar l’autoestima de l’espactador, mostrant que hi havia catalans pel món excercint la seva catalanitat desacomplexadament

Com més viatja més català es sent?

MC Si algú em volia fer creure que el nacionalisme es curava viatjant, no calia perquè ja ho sabia. Jo no sóc nacionalista, sóc, com tothom, nacional. El que passa és que alguns ens volen fer creure que les nostres reivindicacions són radicals. Després de tants viatges em reafirmo en la idea que necessitem tenir un estat propi per anar pel món de la manera que som i no de la manera que alguns diuen que som.

ENTREVISTA A JOSÉ CORBACHO

Una entrevista amb en José Corbacho és tal i com l’imagines: entretinguda, divertida i interessant. Amb la seva faceta d’actor temporalment arraconada, el de l’Hospitalet es troba actualment rodant la segona temporada de Pelotas. Visca la Unión Futbol Club!

Ens avançaràs alguna cosa del que podrem veure a la segona temporada de Pelotas?

JOSÉ CORBACHO Hi ha canvis importants, però mantenint l’ADN de la primera temporada. Potser a aquesta segona hem apostat més per la comèdia. També s’han incorporat molts personatges nous. I si la primera temporada va començar amb un enterrament, aquesta ho farà amb un part. De qui és el fill? Haureu d’esperar per veure-ho.

La primera temporada va tenir molt bona acollida.

JC Per a nosaltres va ser una aposta. El Juan i jo volíem portar a la tele el to que usem a les nostres pel·lícules. La por que teníem és que la gent està acostumada a un tipus de ficció televisiva i Pelotas s’allunyava del tempo i el ritme habitual. És una sèrie on sembla que mai passen grans coses. Però els indexs d’audiència més propers: la teva família, el porter de l’escola del nens, el senyor del pàrking, et comentaven que s’anaven enganyat, i aquest era el millor dels símptomes.

Havies jugat a fubol?

JC Sí, de petit, però era bastant dolent. Un fet que em repetia constantment el meu pare des de la banda. Jugava al Guimerense i el nostre màxim rival era el Santa Eulàlia. Participàvem a la lliga del Baix Llobregat, una competició, diguem-ne, dura (riures). A mi em sabia greu quan venien equips de Barcelona.

En el meu pas efímer pel periodisme esportiu vaig cobrir molts partits de Regional. I, encara que no és una sèrie sobre futbol, sí que capta molt bé la vida d’aquests equips de barri, que més que clubs són famílies.

JC Nosaltres no volíem fer un sèrie sobre futbol, la intenció era que el futbol fos el decorat de fons sobre el que teixir trames personals. No volíem parlar de fores de joc ni faltes, però sí dels seitons i les patates braves al bar  del camp.

Pels teus treballs anteriors com actor, sorprén el to costumista dels teus treballs com director.

JC Sí, però tampoc és una cosa premeditada. Surt així i no sé per què. Sí que és veritat que a la tele i al teatre he fet moltes burrades. Potser tinc una mena de balança interior que ha volgut equilibrar les coses.

Fa la sensació que actualment et sents més a gust dirigint que actuant.

JC Potser sí que actualment em sento més a gust en el món de la ficció. He fet molts programes d’humor basats en l’actualitat i estic cansat de si la Belén Esteban s’ha operat el nas i farà les campanades o si a un presentador de Telemadrid li han fotut una pallisa per culpa de Wyoming.

Què hi ha del projecte de sèrie sobre l’atracament al Banco Central?

JC És el que farem quan acabem la segona temporada de Pelotas. Serà una minisèrie de dos capítols. És una història a la que li tenim moltes ganes, perquè no deixa de ser una comèdia amarga: quatre xoriços que es van fotre en una embolada que els hi venia molt gran. Un Ocean’s Eleven en negatiu.

Què és això de l’Hospiwood?

JC És un invent d’un maquinista de Tapas per tot l’ambient que es va formar al barri de Santa Eulàlia mentre rodàvem la pel·lícula, que semblava un plató de Bollywood. Era estiu i els veïns baixaven al carrer amb cadires a mirar el rodatge, i quan repeties quatre vegades el mateix pla et demanaven que passessis al següent (riures). Era molt divertit. Recordo que vam estar rodant al bar durant una setmana i vam marxar. Quince dies després vam tornar, i va aparèixer la meva mare amb una amiga, i la senyora em va dir, “què passa que us heu deixat de rodar algun pla?”. Això de Hospiwood no és cap productora ni res, però és un nom que ens agrada.

ENTREVISTA A MANEL FUENTES

ACABANT AMB ELS PROBLEMES

Em diu en Manel Fuentes que encara que només fa quatre mesos que està al capdavant d’El Matí de Catalunya Ràdio, la sensació és de haver-hi estat quatre anys. El cert és que d’emocions fortes no li han mancat. Per si no tingués prou amb la voràgine de notícies de les que ha de donar bona nota cada dia: una crisi econòmica que malauradament no acabem de superar, nous casos de corrupció que desgraciadament van sorgint gairebé a diari, un Tribunal Constitucional que no es decideix a dictaminar una resolució sobre l’Estatut d’Autonomia… en Manel Fuentes també s’ha vist ficat enmig d’una renyina epistolar amb una parlamentària de Convergència i Unió (Carme Vidal), que no veia amb bons ulls que compagines la seva tasca al capdavant del programa radiofònic amb la conducció d’un espai televisiu (Pánico al Plató d’Antena 3). Però les monedes sempre tenen dues cares, i el periodista barceloní ara és notícies per, després d’una temporada on les audiències de Catalunya Ràdio havien caigut en picat, haver recuperat el lideratge dels matins radiofònics.

Començant el programa a les sis, imagino que mai abans no havies matinat tant per anar a treballar.

Això no és el pitjor. Canvies dinàmiques. Ara en lloc de dir bon dia als meus fills els hi dic bona nit. És cert que et perds coses com els partits del Barça o sopars amb els amics. En canvi tens una marxa a les quatre del matí que no hi ha ningú que et pari. Al despatx de la redacció, com a aquelles hores estem sols a la ràdio, fotem la música a tope. Ens hauríeu de veure.

Com t’arriba la proposta de dirigir El Matí de Catalunya Ràdio?

Quan m’ho van proposar no m’ho esperava. Sí que sabia que la casa volia fer alguns canvis, i fins i tot vaig parlar amb la direcció proposant d’altres noms que ara no diré. Però en el meu cap seguia amb la intenció de continuar fent el Problemes Domèstics. Però em va arribar la proposta de dirigir el Matí i no m’hi vaig poder negar perquè és l’encàrrec més important que m’han fet a nivell professional, és tot un repte. L’única cosa que vaig demanar va ser poder triar l’equip, que bàsicament és la gent que m’ha acompanyat en els darrers anys, i incorporar gent que crec que està sent bàsica pel projecte com la sotsdirectora, la Marta Romagosa. Havíem de crear un grup que fos molt bo, però que, sobretot, tingués moltes ganes de passar-s’ho bé, i això, de moment, crec que s’ha aconseguit.

En només tres mesos El Matí torna a ser el programa més escoltat a Catalunya a la seva franja horària.

Era molt important intentar canviar la tendència o aquest cert estat d’ànim a la baixa que hi havia al voltant de Catalunya Ràdio. Et trobaves molta gent que abans ens escoltava i que darrerament, perquè no l’agradava el que escoltava o pels motius que siguin, ja no ens sintonitzava. Era molt complicat donar-li la volta a la situació, però havíem vingut a guanyar. Confiem en la nostra feina, en les nostres forces i després serà el públic qui decidirà si ens vol seguir o no.

Era molt allargada l’ombra de l’Antoni Bassas?

No. Jo amb el Bassas havia treballat i crec que va fer un feina sensacional durant un munt de temporades. Però crec que mancava una renovació de codis i de llenguatge. Per exemple, a RAC 1 això ja s’havia fet. Segurament perquè és una ràdio més jove i els hi va ser més senzill. No hem d’oblidar que durant l’últim any del Bassas Catalunya Ràdio va perdre 60.000 oients, és a dir, que ja existia un problema de fons molt més greu. La ràdio necessita d’uns altres ritmes i estils, però al mateix temps els oients ens associen a una marca que comporta treballar amb rigor, uns recursos informatius molts importants, uns equips de periodistes que marquen la diferència, una ràdio que els hi és molt propera… i no els podem defraudar. Aconseguir-ho és molt complicat, més en el meu cas, que he estat dels últims en arribar a la casa. La nostra aportació, amb tota la humilitat del món, ha estat aportar altres ritmes, noves seccions, intentar explicar la vida segons el nostre criteri. I el que era molt important que tinguéssim, especialment per les llegendes que podien circular sobre Catalunya Ràdio, era la màxima independència. Si un dia no em deixen dir les coses que vull dir, o el que crec que he de dir, aquell dia ho deixaré.

Aquests canvis de ritmes o de llenguatges passen per aquest to agressiu que estàs emprant a les entrevistes, especialment amb els polítics?

A vegades cal ajustar el to, però el que no pot ser és que el polític de torn o el representant del poder s’expressi sense que ningú li vagi marcant el camí de les preguntes, perquè aleshores desvirtues el missatge que estàs donant.

És a dir que no facin un míting per antena.

Que no faci un míting, ni que s’escapi donant una resposta que no es correspon al que tu li has demanat. De la mateixa manera que quan un esquiador ha d’anar seguir uns pals en el descens, nosaltres hem de posar els pals per redreçar els descens dels polítics. Nosaltres no som els protagonistes de l’actualitat, però sí que som els encarregats de fer arribar les preguntes que puguin interessar a l’audiència.

Segurament et penjaran més vegades el telèfon.

No ho sé si em penjaran més o menys vegades, però, més enllà de capítols que han tingut més publicitat del compte, el que sí que és veritat és que segueixo defensant aquella entrevista amb l’Àngel Colom, no en el to però sí tècnicament.

Te’n penedeixes de com va anar? Estaves emprenyat perquè no va anar al vostre programa com us havia confirmat.

Aquest no pot ser mai un argument per no fer bé la feina. Un pot estar enfadat o no enfadat però sempre ha de ser professional. Sí que és veritat que aquella gestió es va fer la nit abans, vaig parlar personalment amb ell, vam quedar que li enviaríem un taxi perquè vingués al programa… I no només no es va presentar, com havíem quedat, sinó que dos minuts abans de l’entrevista no sabíem si el tindríem o no perquè no el localitzàvem. He d’admetre que no vaig emprar un to correcte, però aquest no va ser el motiu. A mida que anava avançant l’entrevista anava quedant més clar que el senyor Colom no estava contestant a res. I eren qüestions prou serioses com perquè les abordes en el moment en què li van ser plantejades. He escoltat l’entrevista varies vegades, i tot i que reconec que vaig usar un to molt passional, la continuo defensant a dia d’avui. No hi ha cap pregunta que sigui un judici de valor,  no hi ha cap pregunta que no demani coses que no s’havien de demanar. I penjar el telèfon va ser un decisió de l’interlocutor. Tot i que va penjar, segons ell, perquè suposadament estava arribant a TV3. Si aquestes són les preguntes que s’han de fer les faré, ja sigui l’Àngel Colom, el José Zaragoza o l’Alicia Sánchez Camacho.

Creus que els polítics viuen molt bé amb el periodisme d’avui en dia?

No. Crec que hi ha gent que està fent les coses molt bé a la premsa escrita, a les televisions i les ràdios. El que passa és que potser sí que ha sorprès la nostra irrupció i com plantegem el programa.

Actitud rockera de lluita contra el sistema?

Potser sí té aquest punt. Però no hem de confondre aquesta certa actitud rockera amb la de gent que ho volem potinejar tot una mica. La nostra feina és estrictament preguntar i no jutjar. És més, nosaltres hem estat els primers en callar companys que potser han publicat o han dit coses que  no podem corroborar. Està molt bé anar un pas més enllà que la resta, però no ho pots fer si no ho pots provar. I en aquest sentit hi ha moltes vegades que et quedes a les portes: saps coses, t’han dit coses o tens gairebé comprovats fets per diverses fonts però et falla una i no l’expliques. Ara, quan nosaltres diem alguna cosa és perquè està totalment comprovada.

Gran part de la teva trajectòria professional s’havia desenvolupat dins del terreny de l’humor. Senties  que havies de demostrar la teva vàlua com a conductor d’un programa com El Matí?

Aquest era un debat que em feia molta gràcia. Venia del món de l’humor, però abans venia de la facultat de periodisme.

Potser en el periodisme està tot molt encasellat.

I tant, i amb aquest encasellament el que fem és tancar portes a gent amb un gran talent que potser en un altre àmbit del periodisme també podria donar molt. Però bé, tot i que el meu nomenament per dirigir el Matí va crear certs dubtes en algunes persones, també va haver-hi gent que va creure en mi des del principi, con en Puyal, que em coneix d’haver fet les retransmissions del Barça amb ell, i creia amb els conceptes que nosaltres plantejàvem.

Ara que has citat al mestre Joaquim Maria Pujal. Tenies algun referent o algú amb qui emmirallar-te a l’hora d’afrontar aquesta nova etapa?

Molts. El que succeeix és que quan vaig intentar que les influències no fossin de ningú que ja havia fet algun programa semblant, perquè si no acabes seguint un model que no és el teu. Sí que hi havia coses que m’interessaven com de quina manera preguntaríem o com serien les entrevistes. I la resposta és ben senzilla: fer les entrevistes sense complexos, amb coses que puguem comprovar i intentant anar un pas més enllà. Amb aquesta idea al cap, sí que diria que hi ha gent que m’ha influenciat, com el Gabilondo, que tenint el Felipe González al davant no li va tremolar la veu al preguntar-li qui era el senyor X. Són poques paraules però s’han de tenir-los ben grans per fer-li aquesta pregunta al president del govern, pel primer canal de televisió, i a més a més coneixent-se.

Has aterrat al Matí en un dels moments més convulsos del país.

A mi m’ha entristit haver de parlar sobre tots aquests casos de corrupció. No és el que teníem planejat d’inici. Un dels temes principals en aquests primers mesos havia de ser la grip A. Ens vam marcar fer un seguiment perquè no hi creiem. L’altre tema important era l’economia, perquè tots aquests casos de corrupció estan tapant que estem patint un crisi econòmica galopant, i això és el que realment preocupa a l’audiència. La gent quan arriba a casa segur que maleeix al Millet, però  el que realment l’importarà es saber el saldo de la llibreta. Hi ha d’altres coses com l’Estatut que encara està pendent de la resolució del Tribunal Constitucional… Però sorgeixen tots aquests casos i evidentment has de tractar-los. Hi hagut dies que m’he anat a casa amb sensació de derrota, encabronat i sense acabar-me de creure que puguin estar passant aquestes coses. Però si aquesta és l’actualitat això és del que haurem de parlar. Portem quatre mesos de programa i pel volum de feina sembla que hagin passat quatre anys.

Segueixes de prop la competència?

No, perquè aquelles hores treballo (riures).

No és excusa. Ara totes les ràdios teniu programació a la carta.

Crec que hem de mirar-nos a nosaltres mateixos i des de dins de Catalunya Ràdio hem de trobar les solucions. Hem d’escoltar els oients i saber què és el que troben a faltar. També, i molt important, els que estem als comandaments, hem d’escoltar què diu i què proposa la gent més jove de l’equip, perquè et suggereixen coses que no són comuns en el teu paisatge però que formen part de la vida de la gent jove.

La fórmula de programa radiofònic matinal està caducada? Amb un personalitat o amb una altra tots tendiu a fer el mateix, les seccions són gairebé idèntiques d’una emissora a una altra i fins i tot es repeteixen col·laboradors i tertulians.

S’ha de renovar. Coses que fa cinc anys eren vàlides ja no ho són. Pel que fa a les seccions, col·laboradors i tertulians, mirem d’obrir-ho i incorporar gent poc habitual però que diu coses interessants. Si mires les nostres tertúlies, poques vegades et trobaràs amb els mateixos personatges. Hem mirat de canviar aquesta tendència una miqueta. Hem fet una secció de màrqueting polític, una secció de ciència amb l’Eudald Carbonell, el Mag Lari fa una cosa molt divertida, hem fet una variant del Problemes Domèstics… Dit això, també penso que la ràdio és el mitjà de comunicació amb més futur, més que la televisió. La gent, tret dels partits del Barça, ja no vol estar-se plantada davant d’una pantalla fent una sola cosa. I si vols veure Perdidos, t’ho baixes i t’ho mires quan et ve de gust, no quan t’ho proposa la cadena. En canvi tu pots conduir i escoltar la ràdio, treballar i escoltar la ràdio, i a més la ràdio per Internet ens obre moltes més portes.

Ets veus a Washington en el futur?

(Riures) No crec que m’enviïn a mi.  És una feina que m’agradaria bastant però no crec que pensin en mi.

Has fet humor, has fet esports, ara el Matí. Què et manca per fer?

Res, perquè aquest és un programa de programes. Al llarg de sis hores hi ha un moment per l’informatiu, un moment per l’anàlisi, un moment pel magazine, hi ha un moment per l’esport, per la música i per l’humor. El Fuentes del Domèstics no s’ha perdut, continua existint i continuo fent el burro a l’última hora i segueixo imitant al Rei, al Núñez i al Pujol…

Quin personatge et manca per entrevistar?

El del dia. El personatge del dia sempre és la millor entrevista.

BARÇA, LA PASSIÓ D’UN POBLE

Actualment es parla molt del català emprenyat, però primer va ser el culé emprenyat. Així ho mostra aquest magnífic vídeo, un excel·lent recull d’imatges que capten perfectament la pura essència del culé cridaner.