Archivo de la etiqueta: Bàsquet

ENTREVISTA A JORDI ROBIROSA

Singular y diferente, su pasión por los deportes le ha llevado a retransmitir todo tipo de eventos. Pero el nombre de Jordi Robirosa siempre irá ligado al mundo del baloncesto ya sea a través del espacio NBA.Cat del que es el director o retransmitiedo partidos de la liga ACB, la Euroliga o la Liga Femenina. Y es que nuestro protagonista es un periodista realmente “apostoflant”. (Entrevista publicada en el suplemento de televisión de La Vanguardia, TV Mania)
Jordi Robirosa

Su estilo no deja indiferente a nadie.
Es cierto, pero es mi estilo. Mis retransmisiones son apasionadas pero siempre diciendo la verdad. Cuando el equipo catalán de turno juega mal, yo lo digo. Un ejemplo, el Barça de Dusko Ivanovic. No me callé y una semana tras otra decía que ese equipo jugaba mal. Ivanovic pasará a la historia como uno de los peores entrenadores del Barça de baloncesto, no sólo porque su equipo jugaba mal y no ganó más títulos que una Copa del Rey, sino porque él fue quien desaprovechó el talento de uno de los mejores pívots del mundo, Marc Gasol.

Periodista vocacional.
Muy vocacional, y aún hoy me apasiona el periodismo. Cuando era pequeño siempre iba con mi libreta donde lo apuntaba todo. Además quería ser periodista deportivo porque me gustaban, y me gustan, todos los deportes, y me preparo y le dedico el mismo tiempo a un All-Star que a un partido de chicas entre La Seu y el Olesa o uno de liga LEB, y eso sólo te lo da la vocación.

Empezó su carrera en la prensa escrita, ¿verdad?
Sí, mi primer trabajo fue en la Hoja del Lunes, un diario que ya era un desastre cuando entré, y la verdad es que no aprendí demasiadas cosas. De ahí pasé al Dicen, un periódico deportivo que también estaba en declive. Hubo un momento en que llegué a pensar que era gafe, porque periódico en el que entraba, periódico que cerraba. Pero tuve la suerte por aquel entonces estaba arrancando TV3 y por oposiciones gané una plaza. He tenido la suerte de hacer las tres cosas: prensa escrita, radio y televisión, y quieres que te diga la verdad, lo que más me gusta es escribir.

Le conocemos por el baloncesto, pero su auténtica pasión es el beisbol.
Me gusta muchísimo. Conocía el deporte desde hace muchos años, pero empecé a aficionarme de verdad hace 20 años en un viaje a Chicago siguiendo a los Bulls de Michael Jordan y fui al Wragley Field, el estadio de los Chicagos Cubs. Desde entonces es un deporte que me apasiona. Siempre que puedo voy a ver un partido. Me siento en la primera entrada y me relajo. No sé por qué pero es un deporte que me relaja. Eso sí, es un deporte complicado. El beisbol tiene 365 reglas, tantas como días un año, y aún no me las he podido aprender todas.

Otras de sus “curiosidades”. Usted es un estudioso de las reglas de los deportes.
Me gusta conocer todos los deportes. Si ahora tuviéramos que retransmitir un partido de críquet sólo lo podría retransmitir yo porque soy el único que conoce las reglas. Yo a la que veo un papel me lo leo, sea literatura o sea la hoja dominical y así voy aprendiendo muchas cosas. Creo que el periodismo es esto, curiosidad por aprender cosas, pero no sólo en el mundo de los deportes, sino en la vida en general. Si me enviaran a Ucrania a cubrir las elecciones también podría hacerlo. Mi pregunta es si un periodista internacional podría retransmitir un partido de baloncesto.

Jordi Robirosa¿La prensa deportiva está lacrada?
Totalmente, empezando por la propia facultad, donde se nos estigmatiza. El deporte es una parte muy importante de la sociedad y menospreciarlo es ir contra la realidad. También es verdad que hay un sector de la prensa deportiva que por sus hábitos y su manera de hacer, perjudica mucho al colectivo.

¿Hay algún deporte del que jamás haya hecho una retransmisión?
Futbol americano. Es el único deporte que no me gusta. Lo encuentro aburrido aunque seguramente esté equivocado porque a los yanquis les encanta. No tengo ningún interés por conocer las reglas y no creo que retransmita nunca un partido

Ha conocido a las mayores leyendas del baloncesto, ¿cuál es jugador que más le ha impactado?
Magic Johnson. Si nos ceñimos sólo al juego, tendría que decir Michael Jordan, era imbatible. Pero Magic lo controlaba todo. Dentro de la pista el número 1 ha sido Jordan, fuera de ella Magic. Es el jugador que más me ha impactado, y dudo que ninguno me llegue a impactar como él. En un ámbito más cercano tendría que citar a Audie Norris. Un tipo excepcional. Vivía en Sant Just d’Esvern y enviaba a sus hijos a la escuela pública del pueblo.

Otro jugador mítico, Nacho Solozábal, su compañero de retransmisiones.
Llevamos 15 años juntos. No cuento las retransmisiones, pero debemos de haber hecho una mil. Seguramente somos la pareja de deportes más antigua. Es el contrapunto perfecto a mi estilo más pasional y me ha enseñado muchas cosas. Además hay una relación de amistad que va mucho más allá de las retransmisiones.

¿Le volveremos a ver retransmitiendo partidos de la NBA?
Es un tema complicado porque Canal + tiene los derechos y TV3, en comparación, es una televisión pequeña. ¿Gustarme? Por supuesto.

Recientemente moría Andrés Montes, otro mito de las retransmisiones baloncestísticas.
Un crack. Había gente que le criticaba porque le consideraba demasiado histriónico, pero en su estilo era único. Es una gran pérdida y Canal + aún no ha encontrado el sustituto ideal. David Carnicero y Nikola Loncar lo hacen bien, y Antoni Daimiel era el contrapunto ideal a Montes.

Además de periodista usted también es arqueólogo.
Sí, por la mañana estudiaba periodismo y por la tarde historia, porque me gustaba. Lo que realmente me fascinaba era la historia de Mesopotamia y los inicios de la escritura. Recuerdo que cuando acabé la carrera de historia, una profesora me dijo, “mañana nos vamos a una excavación en Empúries”. Cuando me dijo que habían quedado a las seis de la mañana, fue cuando se acabó mi carrera como arqueólogo.

Jordi Robirosa¿No le motivaría hacer algún programa de televisión relacionado con la historia?
Lo principal es ganarme la vida, más allá que el periodismo deportivo ocupa gran parte de mi tiempo y el resto se lo dedico a mi familia. Cuando me jubile ya veremos.

Si vida profesional siempre ha ido ligada a TV3, ¿no se ve trabajando en otra televisión?
TV3 es uno de los lugares con más credibilidad dentro del periodismo, pero yo estoy en el mercado. Difícilmente me vendrán a buscar de La Razón o de Tele5, pero yo soy políglota, y hablo varias lenguas a un nivel bastante bueno, si alguien, de donde sea, me viene a buscar con una buena oferta, me lo pensaré. Pero esto no es fácil, y ahora mismo lo veo casi imposible.

Otra afición suya es coleccionar ejemplares de El Quijote. ¿Cuántos tiene?
Ahora mismo unos 370. Hace poco estuve en Belgrado y conseguí tres ediciones diferentes en serbocroata. También colecciono pins de deportes, tengo más de 11.000 y me gusta mucho la filatelia.

Su libro “A Prop de les estrelles de la NBA” es una pequeña lección de periodismo deportivo.
He intentado que así fuera. Me llaman muchos estudiantes de periodismo y los intento atender siempre. Para mí es condición sine qua non dedicar un par de horas a la semana a todos los estudiantes que quieren entrevistarme. Lo que he intentado con este libro es explicar pequeños trucos del periodismo que he ido adquiriendo con la experiencia.

Anuncios

ENTREVISTA A VÍCTOR SADA

Foto: Oriol Roca

Foto: Oriol Roca

(Article publicat a la revista Esforç)

VÍCTOR SADA-EL LLARG RETORN A CASA

La 08/09 ha estat una temporada dura per la secció de bàsquet del FC Barcelona, però al final victoriosa. Com deia el porto-riqueny Dan “Sargento” Santiago en la celebració de la consecució del primer títol ACB del Barça en cinc anys, fins el moment havia estat la temporada del gairebé: el Barça gairebé es planta a la final de la Copa del Rei, el Barça gairebé juga la final de la Final Four, i no oblidem que el Barça gairebé es queda a les portes de jugar la final de la competició domèstica. Per sort, el jugador de l’Unicaja Omar Cook va errar el llançament de tres en el darrer segon del tercer partit de l’eliminatòria, i els blaugrana, ja a la pròrroga, van assolir una plaça a la gran final. Allà els esperava el TAU de Vitòria, un conjunt que havia estat la bèstia negre dels culés en els darrers anys, però que arrel de l’eliminatòria de quarts de final de l’Eurolliga ja no espantava als Navarro i companyia. A més, es respirava, per molt que els jugadors del Barça fessin gala d’un discurs políticament correcte, cert aire de revenja contra Dusko Ivanovic, el tècnic montenegrí que va ser destituït pel Barça a mitjans de la passada temporada després d’afirmar que amb aquella plantilla no podia guanyar res. El mateix Ivanovic que no va saber entreveure el potencial de jugadors de la casa com Marc Gasol o el nostre protagonista, Víctor Sada, i els va condemnar al desterrament. El mateix Ivanovic que ara es seia a una banqueta rival, la del TAU, que ja havia dirigit amb anterioritat i a la que havia regressat com un fill pròdig. El montenegrí, fent gala del mal caràcter que el caracteritza a la pista, fora diuen que és una bellíssima persona, va argumentar que el Regal FC Barcelona havia tingut sort, però la veritat és que la superioritat del Barça va ser aclaparadora durant tota la sèrie, i en el quart partit d’una eliminatòria pactada al millor de cinc els amos del Palau van conquerir la seva dotzena lliga ACB. Un premi del tot just, no només pel mostrat a la final, sinó pel treball fet durant tota una temporada on, tret d’alguna ensopegada, el Barça ha practicat el millor basquetbol del vell continent. Una magnífica campanya en què figures com Navarro, Andersen, Ilyasova, Basile o Vázquez han desenvolupat el rol de líders que d’ells s’esperava. No menys important, però, ha estat la figura de Víctor Sada, el base sorgit de la pedrera que després de fer-se un nom a les files de l’Akasvayu Girona retornava a la seva llar per mostrar la seva immensa vàlua. Tot i els problemes físics patits en algun moment de la temporada, i haver de jugar, en teoria, un paper secundari, Sada, per la inconsistència del playmaker del Bronx Andre Barret i la irregularitat d’un Jaka Lakovic lluny del seu millor estat de forma, ha acabat per convertir-se en un peça clau en l’engranatge mecanitzat per Xavi Pascual, i quan l’equip més l’ha necessitat, com a les finals, el badaloní mai s’ha amagat

Endinsar-se en els passadissos del Palau Blaugrana provoca una sensació semblant a la que devien experimentar els entranyables habitants de Lil•liput en rebre la inesperada visita del doctor Lemuel Gulliver, i més encara quan la primera persona amb qui et topes és una torre gironina de 2,06 metres anomenada Jordi Trias. Encara que Víctor Sada no és el més alt de l’equip, per a algú com jo que tot just arriba al metre setanta (amb sabates, és clar) els seus cent noranta-dos centímetres resulten intimidadors. Aquesta cohibició, però, es dilueix al cap de pocs segons. En Sada no només és un dels esportistes més agradables i propers amb qui un servidor ha tingut el plaer de compartir conversa, sinó que també té la gran virtut de ser seguidor de la sèrie de televisió Perdidos.

-Ja has vist la cinquena temporada?
VÍCTOR SADA “I tant. I tu?”

Jo encara no l’he vista sencera. Hi ha més seguidors de Perdidos a la plantilla?
“Sí, aquí som uns quants els que estem enganxats a la sèrie. Sobretot en Roger Grimau i en Juan Carlos Navarro.”

Millor centrem-nos en el bàsquet. Finalitzada la temporada com valores el teu retorn al Barça?
VÍCTOR SADA “Molt bé, evidentment. Ja he comentat més d’un cop que gairebé és com si no hagués marxat, perquè conec molta gent d’aquí que m’han facilitat moltíssim les coses”.

La teva marxa a Girona, per la manera com es va produir, va estar envoltada de certa polèmica. Passats ja més de dos anys, creus que va ser una experiència positiva per a tu, perquè et va permetre créixer i donar-te a conèixer com a jugador?
“Sí. Sempre he dit que aquí, a can Barça, quan ets jove i de la casa has de ser un jugador molt complet i demostrar que serveixes des de l’inici. Si no, no et tenen gaire en compte. És per això que marxar a Girona va ser una experiència molt positiva. Els anys a Girona, esportivament i més enllà del que va acabar passant amb l’equip, van ser molt bons i em van ajudar a créixer com a jugador.”

Quan vas marxar era Dusko Ivanovic qui ocupava la banqueta del Barça. Creus que amb un altre entrenador la teva situació i la d’altres jugadors, com ara Marc Gasol, hauria estat diferent?
“Hi ha entrenadors que valoren més el planter i donen més possibilitats als jugadors joves, perquè són jugadors que poden aportar moltes ganes i que van a totes. En canvi, hi ha entrenadors que ho veuen d’una altra manera. Jo vaig coincidir primer amb un entrenador [Svetislav Pesic] que sí que valorava el fet de tenir efectius formats a la casa i, després, amb un altre entrenador que no. Però bé, cada entrenador és com és i el jugador el que vol és jugar, encara que no sempre pugui aconseguir-ho.”

Vas tenir molts dubtes a l’hora de tornar?
“Des de mitjans de temporada diversos equips van començar a interessar-se per la meva situació. Però jo considero que primer has d’acabar la temporada i després parlar d’aquests temes. El Barça va ser un d’aquests equips, i era una de les meves prioritats. Vam arribar a un acord tant econòmic com esportiu, que és el que més valoro, vaig mirar quina era la situació del club i, com que m’agradava el que s’estava fent, vaig decidir tornar.”

Dius que tenies més ofertes?
“Gràcies a la bona temporada que vaig fer a Girona, sí.”

Es pot saber quins equips eren?
“De la part alta gairebé tots. Només et diré això.”

És a dir, dels que juguen la Copa del Rei?
“Exacte. [Riu.] Però bé, des que vaig saber que el Barça tornava a interessar-se per mi, com aquell qui diu vaig desestimar la resta d’ofertes.”

Crec que una xerrada amb Juan Carlos Navarro abans del teu retorn va ser molt important perquè et decidissis…
“Va ser clau. Sempre que he tingut l’oportunitat de fitxar per un equip, abans he volgut parlar amb l’entrenador, saber quins jugadors hi havia o podien arribar. En aquell moment en Juan Carlos encara no havia fitxat per al Barça, però volia saber la seva opinió perquè era molt important per a mi. També vaig parlar amb en Marc Gasol per veure què faria, i aleshores em vaig decidir.”

Què et va dir en Marc? Ja havia pres la decisió de marxar a Memphis?
“Sí, tot apuntava que marxaria a Memphis i que en Juan Carlos tornaria al Barça. Si et sóc sincer, jo en un primer moment pensava que seria a l’inrevés, que en Navarro es quedaria a la NBA i en Marc vindria al Barça, però la vida et dóna sorpreses.”

Tu que ets un gran amic d’en Marc, et va sorprendre la seva decisió?
“No. El que em va sorprendre és que feia un grapat d’anys que jugàvem junts, tant aquí al Barça com a Girona, i que de sobte ja no compartiríem vestidor. Però bé, ell és molt jove i està demostrant que és un jugador capaç de jugar a la NBA. Com el seu germà, estic segur que tindrà una carrera plena d’èxits allà.”

Us manteniu en contacte?
“Sí. Algun equip favorit? Per culpa de jugadors com en Magic, sempre he estat dels Lakers. Però evidentment ara segueixo els Grizzlies, un equip jove i encara en formació.”

Fent un símil, podríem dir que el que ha fet en Marc és semblant al que vau fer vosaltres dos quan vau marxar a Girona: anar a un equip més petit per poder tenir més minuts de joc i així anar agafant experiència.
“És ben clar que a la NBA és important arribar a un equip guanyador. Però sent jove com en Marc també és molt important anar a parar a un equip on tinguis minuts i puguis demostrar el que vals. I així qui sap si en el futur pots fer el salt a un equip més important, com va fer en Pau.”

Et veus algun dia jugant al seu costat allà?
“Fèiem conya l’estiu passat dient que, com que sempre havíem jugat junts, hauríem d’anar junts. Però no, jo sempre he pensat que com a casa enlloc. Aquí s’hi està molt bé i allò és un altre món. A més, jo sóc una persona que toca de peus a terra.”

M’imagino que el que va passar amb l’Akasvayu va ser una gran decepció…
“Sí, perquè vam crear un equip molt maco, vam guanyar un títol europeu un any i l’any següent vam quedar subcampions. Però econòmicament, i més amb el tema de la crisi, les coses no es van acabar de fer del tot bé. Va ser una llàstima, perquè s’hi estava molt bé, tant per jugar com per viure. Com a ciutat, em quedo abans amb Girona que amb Barcelona.”

Tornant a l’actualitat, fa un moment comentaves que abans de fitxar per un equip t’agrada saber quins són els plans de l’entrenador. I suposo que amb Xavi Pascual la sintonia és total, perquè aplica un sistema de joc que s’adapta molt bé a les teves qualitats com a jugador…
“És un entrenador que aplica un sistema de joc bastant actual, amb molts canvis per intentar mantenir la intensitat a la pista, i a qui agrada molt sortir corrent al contraatac. Ja vaig dir des d’un inici que creia que era un sistema que m’aniria bé, i de moment és així. D’altra banda, és un entrenador que m’ajuda molt, especialment en moments com els de la lesió. Llavors vaig tenir una mica de dubtes, perquè em vaig estar un mes apartat de les pistes i vaig pensar que potser ja no entraria tant en els seus plans, però va ser tot el contrari. En Xavi Pascual m’està ajudant molt.”

Una de les coses que sempre se t’ha recriminat és la falta de tir, especialment de tir exterior. I això ho has millorat força aquesta temporada.
“És cert que quan vaig tornar al Barça tenia molt menys tir exterior, i al mateix temps estava una mica cohibit pels jugadors que tenia al meu voltant, amb excel•lents llançadors com ara Navarro, Lakovic o Basile. A Girona ja vaig estar treballant-hi molt i continuo fent-ho aquí. Però principalment crec que és un tema de confiança, perquè, si en tens, els tirs entren sols. Confiança i treball, és clar.”

En canvi, una de les teves grans qualitats com a jugador és el teu físic. Només un base com tu és capaç de fer un tap a un pivot com Hernández Sonseca, que et treu vint centímetres, com el que li vas fer al partit de la segona volta contra la Penya.
“Com dius, sóc un jugador molt físic i molt intens en la defensa. Si veig que és possible aturar un jugador rival, no m’ho penso dues vegades, com va ser el cas. Si em va comentar alguna cosa en acabar el partit? No.”

Hi ha hagut molts moments especials aquesta temporada, però a nivell personal crec que vas estar especialment brillant en l’encontre contra el Madrid corresponent a la primera volta de la lliga, on vas ser un dels jugadors més destacats…
“Sí que és cert que en aquell partit em vaig sentir molt còmode sobre la pista. El partit contra la Penya al seu camp també va ser molt especial, perquè no havia guanyat mai allà. Però ja vindran més partits importants.”

Per tu què és més especial, guanyar el Madrid o la Penya?
“Hi ha jugadors que no senten aquesta rivalitat i prefereixen guanyar el Madrid, però per mi, que sóc de Badalona, guanyar la Penya és una cosa molt especial.”

La temporada ha acabat de manera excel•lent amb la consecució de l’ACB, però imagino que teniu l’espineta de l’Eurolliga on vàreu caure a les semifinals davant del CSK en un partit que vau dominar fins els darrers cinc minuts.
“L’Eurolliga era el títol més especial, però l’ACB està gairebé al mateix nivell competitiu, només cal mirar el que estan fent equips com el Tau, l’Unicaja o el Madrid. Cada any un equip d’aquests està a la Final Four, així que guanyar l’ACB, pel nivell de la competició, és gairebé com guanyar una Eurolliga”.

LOQUILLO- BASKETBALL STAR

Jóvenes Airados

Jóvenes Airados

(*Nota: Aquesta entrevista li vaig realitzar al Loquillo dins de la secció Rock Zone del programa “Primer Toc” de RAC1)

Ha explicat en més d’una ocasió, que va ser una hepatitis la que el va portar a jugar  bàsquet. Una malaltia que amb 12 o 13 anys el va tenir tres mesos al llit. Quan es va recuperar, aquell nen a qui encara tothom anomenava José María Sanz ja feia gairebé un metre noranta. Després d’uns primers passos a l’equip del seu barri, el grup Barna, es va incorporar a les files del llegendari equip del Col·legi Alpe, d’on van sorgir algunes de les més grans figures del basquet a casa nostra. D’allà va passar al Laietà, el Barça, el Cotonificio i el Mataró. Però aleshores, José Maria Sanz, ja era més conegut com Loquillo, i havia passat de ser una promesa del bàsquet a ser una estrella del rock. Trenta anys després, el Loco ret homenatge al seu nou disc, Balmoral, als que van ser els seus companys de vestidor.

 Fa un mes vas rodar el videoclip de la cançó “Memoria de Jóvenes Airados”, corresponent al teu darrer disc, “Balmoral”. En ell se’t pot veure jugar un partit de bàsquet amb llegendes d’aquest esport com l’Epi, l’Andrés Jiménez, el Nacho Solozábal, el Manolo Flores, l’Agustín Cuesta i el Javier Mendiburu. Es tracta del teu homenatge a tota aquella generació de grans jugadors de bàsquet?
“Sí, és un homenatge a la valentia que van demostrar tots aquells jugadors. Uns jugadors que partint de zero, jugant a un esport que en aquell moment era minoritari i gens un mediàtic, amb uns contractes que no tenen res a veure amb els d’ara,  es van plantar l’any 1984 a la final de les Olimpíades de Los Angeles i van guanyar una medalla de plata jugant contra una de les millors seleccions de bàsquet que han tingut mai els Estats Units, on no oblidem que hi jugava en Michael Jordan. Amb el pas del temps, i si ho analitzem bé, ens donarem compte que allò va ser el més important que li ha passat mai al bàsquet estatal, i si avui en dia jugadors com Pau Gasol o Rudy Fernández triomfen allà, és gracies a aquesta generació. Ells van situar el bàsquet a un nivell més alt, competint amb el futbol, vivint la primera època daurada del bàsquet a casa nostra”.

Mític equip del Col·legi Alpe amb Epi, Sibilio, Solozabal i Loquillo

Mític equip del Col·legi Alpe amb Epi, Sibilio, Solozabal i Loquillo

Potser molta gent no ho sap, però, abans de convertir-te en una estrella del rock, tu vas ser company de vestidor de molts d’aquest jugadors.
“Així és. Jo vaig tenir la sort de poder jugar a bàsquet amb molts d’ells. El meu primer equip va ser al Col·legi Alpe de Barcelona on vaig coincidir amb l’Epi, el Nacho Solozábal i el Chicho Sibilio. D’allà vaig passar, gràcies a la “Operación Altura”, al Barça, l’equip on jugava el Manolo Flores, i després vaig jugar al mític Cotonificio de Badalona on estaven l’Andrés Jiménez, el Javier Mendiburu i l’Agustín Cuesta, un equip entrenat per un entrenador molt jove aleshores anomenat Aito García Reneses”.

Va haver-hi algun moment en el que vas haver d’escollir entre el bàsquet i la música?
“Va ser una mica una coincidència de diverses coses. Jo estava a mitges entre el juvenil i el primer equip del Cotonificio i vaig rebre una oferta per jugar al primer equip del Mataró, que en aquells moments estava a segona divisió. Vaig pensar que el millor per a mi seria agafar experiència com a titular en un equip de segona divisió per després tornar al Cotonificio. El problema va ser que a Mataró només vaig durar quatre mesos. Va ser aleshores quan  vaig decidir dedicar-me exclusivament a la música. Això sense oblidar-nos que en aquells temps hi havia una cosa que es deia servei militar obligatori, i a mi em va tocar passar-me dos anys a la Marina. I dos anys inactiu en el món de l’esport és molt de temps. Només els que eren uns fora de sèrie tenien alguna opció de lliurar-se del servei militar, i aquest no era el meu cas”.

 Crec que estàs sent una mica modest. L’Epi ha comentat en més d’una ocasió que si haguessis dedicat les mateixes hores al bàsquet que a la música hauries arribat a professional.
“Jo era un noi de 1,93 metres al que Aito el feia jugar de base, una cosa molt estranya en aquella època. Però si us fixeu, a excepció del Nacho, a l’Aito sempre li han agradat els bases alts, que superin el metre noranta, jugadors com el Montero o més recentment el mateix Ricky Rubio. I sí, jo era un base alt amb certes qualitats, però no sé si en la meva evolució com a jugador hagués millorat. De totes maneres, mai m’he plantejat què hagués estat de la meva vida d’haver-me dedicat al bàsquet”.

Super Epi. Culpable de que tothom conegui a José María Sanz com Loquillo.

Super Epi. Culpable de que tothom conegui a José María Sanz com Loquillo.

Ara que parlàvem de l’Epi, una de les altres curiositats que poc gent sap és que va ser ell qui et va batejar com a Loquillo.
“Sobre això s’han explicat infinitat d’històries diferents. Quan jo jugava al Col·legi Alpe portava una caçadora amb un brodat del dibuix animat del Pájaro Loco, i entre això, i la pinta que duia amb el meu tupè i que era fan de Larry Bird, tothom em deia El Pajaro. Però en un Campionat d’Espanya que vam jugar a Girona, l’Epi em va passar una bola en un contraatac que anava tant forta que vaig anar a parar a la grada. Recordo que el seu comentari va ser ‘chaval, ya no eres un pájaro loco, ahora eres un loquillo’. Des d’aquell dia sempre que em trobava amb l’Epi al col·legi ell em deia Loquillo. El nom tenia la seva conya i tothom va començar-me a dir així, i així es va quedar. Així que sí, va ser l’Epi qui em va batejar com Loquillo”.

Com a entusiasta del bàsquet, sabem que segueixes atentament la lliga ACB. Quin equip creus què és el favorit per guanyar la lliga aquest any? *Nota: L’entrevista es va fer el mes de març en plena disputa dels quarts de final de l’Eurolliga de bàsquet, en unmoment en què el TAU era la bèstia negra del Barça i res semblava indicar que els blaugrana capgirarien aquesta dinàmica.
“Actualment crec que el Tau és el millor equip d’Europa. Ho tinc clar des de que els vaig veure a l’última final de la Copa del Rei. No hi ha cap equip que els pugui parar. Tenen l’actitud, la força, i a més tenen sort, ho tenen tot”.

Segueixes l’actualitat de l’NBA?
“Ja no tant com abans. El basquetbol, i molt especialment als Estats Units, s’ha convertit en un esport on prima més la força física que la intel·ligència. I això ha fet que ja no segueixi amb tant d’interès el que passa a l’NBA”.

Larry Bird. L'altre "pajaro loco".

Larry Bird. L'altre "pájaro loco".

Però tu ets un fan declarat dels Boston Celtics?
“Ho sóc des de que tinc memòria, fins i tot abans de que arribés en Larry Bird. No sé d’on ve aquesta simpatia per els Celtics. M’imagino que per tots els jugadors emblemàtics que hi ha jugat. Ara, és evident que el moment en el que Larry Bird va ser quan vaig acabar d’enganxar-me als Celtics”.

Imagino que gaudiries amb els playoffs finals de la temporada passada?
“I tant. Vaig gaudir molt veient les retransmissions que feien per la televisió, on, per motius evidents, tots els presentadors anaven amb els Lakers. Va ser una final espectacular. Ja ens tocava, que feia molts anys que no guanyàvem l’anell”.

Per terminar, què t’ha aportat el bàsquet a la teva vida?
“Tota la filosofia de vida que envolta al bàsquet la vaig aplicar al món de la música quan vaig formar el meu primer grup. El bàsquet em va ensenyar a creure en mi, a treballar en equip i a saber treure de cada un dels membres del grup el millor d’ells mateixos. El bàsquet és una manera de viure on adquireixes uns valors que et serveixen per a tots els àmbits de la vida. I en realitat el bàsquet el i el rock no són mons tant diferents”. 

MARC GASOL-MEMPHIS BLUES AGAIN

PortadaGasol2

(Article publicat a la revista Esforç, juny 2009)

Finalitzada ja la temporada regular de l’NBA, i amb el seu equip, els Memphis Grizzlies, fora dels play-offs, Marc Gasol, un dels millors basquetbolistes sorgits al nostre país, ha tornat a casa per gaudir d’un merescudes vacances. Abans però de prendre’s un període de descans, el mitjà dels Gasol va voler repassar amb Esforç el que ha estat la seva primera temporada a la millor lliga de basquetbol del món.
Tot i que els Grizzlies continuen sent un dels pitjors equips de la competició, a nivell personal podríem qualificar d’excel•lent aquest primer any de Marc Gasol als Estats Units. El pivot de Sant Boi no només és un fixa en el quintet inicial dels Grizzles, sinó que ha sumat una mitja de 11,9 punts i 7,4 rebots per partit, estadístiques molt semblants a les que va signar el seu germà en l’any que va debutar a l’NBA. Grans actuacions que el van dur a participar a l’All Star Weekend disputat a Phoenix i a estar inclòs en el segon quintet dels millors debutants, juntament amb el seu company Rudy Fernández. Tot i així, aquest tros d’humanitat de 2,16 metres d’alçada i 120 quilos de pes, no li dóna gaire importància a aquestes qüestions numèriques i reconeixements personals, i l’únic que actualment té al cap és fer dels Grizzlies un equip respectat dins de la competició en un futur no gaire llunyà.

Quina valoració fas de la temporada?
“Positiva. És veritat que l’inici va ser molt dur, donant una imatge d’equip en què semblava que anàvem tots molt perduts. Però amb el canvi d’entrenador va anar tot a millor, i estic molt satisfet amb com hem finalitzat la temporada”.

Com bé comentes, la primera part de la temporada va ser molt dura. Va haver-hi algun moment en què penessis que havies pres la decisió equivocada marxant a Memphis?“No. Jo ja sabia a on anava. En Pau va estar set anys jugant a Memphis, i en Juan Carlos Navarro va estar-hi la temporada passada. Evidentment, fins que no hi ets allà no saps ben bé com van les coses realment, però jo estic molt satisfet”.

Sou un equip molt jove. Creus que els Memphis Grizzlies sou un projecte de futur?
“Totalment, si no hi cregués no hi seria. És un equip on hi ha molt talent, però tot i així hem de treballar molt per acabar de polir alguns aspectes, i no només hem refereixo a facetes del nostre joc, sinó també com a persones i com a grup”.

Després de tots els anys que va estar el teu germà allà, ser un Gasol a Memphis t’ha beneficiat o t’ha aportat més pressió?
“És com tot, té els seus pros i les seves contres. És cert que en un inici, després del que el Pau va fer allà, estaràs més al centre d’atenció, però una vegada comences a jugar si ho fas bé t’elogiaran i si ho fas malament et criticaran com a tothom. A més, la gent ha entès perfectament que jo sóc un jugador completament diferent al Pau”.

Abans d’anunciar que marxaves a l’NBA tenies els millors equips europeus darrere teu. Mai t’has penedit de no haver-te quedat un any més i lluitar per títols com la lliga ACB o la Eurolliga?
“No. Des del principi tenia molt clar que el que volia era jugar a l’NBA. És cert que molts equips espanyols van apostar molt fort per mi, però jo sempre vaig ser sincers amb ells i els hi vaig dir que la meva prioritat era l’NBA i que si arribava una bona oferta d’allà on em garantissin que jugaria minuts marxaria. Jugar a l’NBA és un somni que tinc des de petit. No tothom hi arriba, així que quan es presenta l’oportunitat l’has d’aprofitar”.

Foto: Oriol RocaEls teus drets com a jugador a l’NBA els tenien els Lakers, però els van cedir als Grizzlies després que fitxessin al teu germà. Creus que t’ha beneficiat haver aterrat a un equip amb unes aspiracions molt menors, i així poder gaudir de més minuts i anar-te formant com a jugador NBA?
“Tot té la seva vesant positiva i negativa. Quan jugues a un equip petit gaudeixes de més minuts però has de ser molt més regular. Per l’altra banda, quan estàs a un equip gran disposes de menys minuts però si ho fas bé tens més repercussió. Tot depèn de com t’ho miris. Està clar que com a ciutat Memphis no és Los Angeles, és una ciutat molt més tranquil•la i on es viu molt bé”.

T’agrada viure a Memphis?
“No és Barcelona ni Girona, però és una ciutat que per el ritme de vida que tenim els jugadors de l’NBA és ideal”.

Què és el que més t’ha sorprès d’aquest ritme de vida al que has fet referència?
“Els viatges. Et passes tota la temporada entrenant, jugant i viatjant. Al principi, quan vas d’una costa a una altra, se’t fa molt dur aspectes com el jet-lag, però al final t’hi acabes acostumant”.

Què és el que més trobes a faltar de casa?
“El dia a dia. La família, poder anar a fer un cafè a sota de casa, anar a veure el futbol amb els amics”.

Parlant de futbol. Sempre s’ha dit que els Gasol sou de l’Espanyol?
“Sóc dels equips de Barcelona. És cert que el meu avi era de l’Espanyol i sempre ens portava a Sarrià, així que a l’Espanyol li tinc una estima especial. Però per altra banda jo vaig estar jugant al Barça des dels 12 anys, durant dos anys vaig dinar cada dia a la masia, he crescut a la casa, així que també m’estimo molt al Barça. Com he dit, sense ser fanàtic de cap dels dos, sempre vull que guanyin els equips de Barcelona”

Ara que tens experiència ACB i NBA, quines diries que són les principals diferències entre totes dues?
“Més que en temes tècnics, la principal diferència és en aspectes físics. A Europa es treballa molt la tècnica, i crec que en aquest àmbit som més complerts, però ells treballen molt el físic i en això sí que no hi ha color. Allà li donen molta importància al nivell físic i tenen unes instal•lacions per treballar –hi tant individualment com en grup impressionants que no he vist en cap equip europeu”.

 Les lluites sota la cistella allà son duríssimes. Quin ha estat el rival que més difícil t’ho ha posat?
“Hi ha els clàssic, el Shaquille O’Neal, el Tim Duncan, el Yao Ming o el Dwight Howard. He tingut la sort de jugar molts partits de titular i poder-me enfrontar a tots aquests grans jugadors. Però, per altra banda, quan jugues contra ells estàs tant motivat que és difícil que et surti un mal partit. Pel contrari et trobes amb pivots més mòbils com l’Al Jefferson dels Milwauke Bucks o en Zach Randolph dels Clippers que encaren molt bé el defensor, poden jugar tant de cara com d’esquenes a tu i són molt difícils de parar. Encara que els hagis estudiat i sàpigues quins són els seus moviments, que un va per la dreta i l’altre per l’esquerra, te l’acaben ficant”.

Has citat a noms com Shaquille O’Neal o Tim Duncan que ja són llegendes. Al tindre davant jugadors que deurien ser els teus ídols de petit, ets vas sentir cohibit les primeres vegades que t’hi vas enfrontar?
“No, quan surts a la pista t’oblides d’aquestes coses. Jo tinc la sort de conèixer el Shaq des de fa anys. Aquesta temporada hem coincidit cinc o sis vegades fora de la canxa i és una gran persona. Dintre de la pista és un jugador que intimida, però és que aquest és el seu paper, superar-te pel seu físic”.

Has estat inclòs dintre del segon quintet dels millors rookies de l’any. Imagino que personalment deu d’haver estat una satisfacció.
“Sí, està bé,però no deixa de ser un reconeixement individual. Allà li donen molta importància a aquestes coses i a les estadístiques, però ells són americans i jo li dono més valor a altres aspectes”.

Foto: Oriol RpcaJuntament amb tu va marxar cap a l’NBA el Rudy Fernández. Què opines de la seva temporada?
“Molt bona. El Rudy tenia una situació més complicada que la meva. Ell està en un equip més exigent que el meu i sortia des de la banqueta, que sempre és més complicat que fer-ho de titular. Però no només això, sinó que ell sortia darrere del jugador franquícia de l’equip com és Brandon Roy. Crec que ho ha fet sensacional i estic convençut que l’any que ve serà un peça clau dintre del seu equip”.

Tot sembla indicar que la propera temporada també tindreu per allà el Ricky Rubio. Creus que ha pres la decisió més encertada?
“Estar o no preparat per fer el salt és una sensació molt personal. La gent que t’envolta et pot aconsellar, però tu ets el que surt a la pista a jugar i ningú millor que tu sap com et sents o si estàs preparat per donar aquest pas. El Ricky té una virtut que molt poca gent té als 18 anys, i és que és molt madur, i aquest punt de maduresa és molt important a l’NBA. Òbviament haurà de treballar en l’aspecte físic, però mentalment està preparat. El Ricky ja ha format part d’un vestidor ple d’estrelles com és el de la selecció espanyola i amb un any, no és que hagi pres el control, però sí que s’ha integrat perfectament dintre d’aquesta plantilla formada per alguns dels millors jugadors del món”.

Sembla que hi ha molta expectació al voltant del Ricky Rubio als Estats Units?
“És cert. Allà tothom té molta curiositat per saber què podrà fer en Ricky a l’NBA i crec que ell ha d’aprofitar aquesta circumstància”.

Els Gasol sou tres germans en Pau, tu i l’Adrià, que és el més petit i també juga a bàsquet. Com li va pels Estats Units?
“Bé. Aquest any ha jugat a l’equip del seu institut com a jugador de primer any, i també ha fet atletisme”.

Hi haurà un tercer Gasol a l’NBA?
“Ja veurem. A aquestes edats s’ha de tenir molta paciència. Nosaltres li hem posat les coses molt complicades, perquè amb el Pau i amb mi jugant a l’NBA sembla que sigui molt fàcil arribar-hi, quan justament és tot el contrari. A aquestes edats el que has de fer és passar-t’ho bé, i si finalment descobreixes que vols dedicar-te al bàsquet anar pas a pas”.

El teu germà va comentar que seria bonic poder retirar-se al Barça. Tu tot just has començat la teva carrera a l’NBA, però has pensat en algun moment en quelcom semblant?
“Jo acabo de començar. El Pau porta set anys allà, ell ara té 29 i ho veu tot des d’una altra perspectiva. Però he crescut a Barcelona i la Eurolliga sempre estarà allà. I sí que m’agradaria ser en un futur un referent en un equip d’Eurolliga”.

I en un futur més proper. Et veus seguint les passes del teu germà i donar el salt a un equip més competitiu dins de l’NBA?
“Les esperances són apostar per Memphis i que l’equip pugui créixer. Si això no arriba haurem de plantejar-nos la situació, però la meva il•lusió és que aquest equip vagi a més, i això no depèn exclusivament dels jugadors. S’han d’invertir molts diners i s’ha de produir tot un seguit de circumstàncies que facin dels Grizzlies un equip millor. Una de les claus es aconseguir que vinguin jugadors amb experiència. Els Grizzlies sempre han tingut bons jugadors joves, però falten jugadors experimentats. El problema és que aquesta mena de jugadors, els agents lliures, no volen vindre a viure a Memphis perquè a diferència de ciutats més importants com Los Angeles o Nova York és un mercat petit, i nosaltres necessitem a gent que es senti identificada amb l’equip i la ciutat, sino val més que no hi vinguin”.