Archivo de la etiqueta: handbol

ENTREVISTA A DAVID BARRUFET

O CAPITÀ, EL MEU CAPITÀ

Barru

Els seus 70 títols amb el FC Barcelona Borges el denoten com un dels millors jugadors de la història de l’handbol. Aquest febrer, enfilant el camí cap els 40, David Barrufet, el gran capità, per les seves qualitats tècniques però, sobretot, per les seves virtuts com a persona, de la secció que més alegries li ha donat a l’afició blaugrana, ha anunciat la seva retirada després de 23 anys defensant la samarreta del Barça. (Nota: entrevista feta dos dies abans d’anunciar la seva retirada. Havia de sotir publicada al dominical del diari Avui, Plaer, però el van tancar).

En un país com el nostre, on l’esport rei és el futbol, com un nen de 8 anys decideix que vol jugar a handbol?

Al SAFA Horta, el col·legi on jo estudiava, només podies fer handbol o bàsquet. El meu germà jugava a handbol i m’agradava anar a veure’l jugar. Vaig seguir la tradició familiar. Posar-me sota els pals i fer de porter, però, va ser una casualitat, ningú ho volia ser i em va tocar a mi.

Home, per la seva alçada i envergadura, ja era una posició que li anava bé?

El professor de bàsquet volia que em passes al seu equip. Em deia, “a l’handbol no seràs res i al bàsquet podràs convertir-te en una estrella”. Per sort no li vaig fer gaire cas. L’handbol, fins que no vaig arribar al Barça va ser un entreteniment. Jo em dedicava a estudiar, l’esport m’agradava però mai vaig pensar que podria jugar al Barça i formar part d’aquest equip durant 23 anys.

Però hi va arribar.

Vaig arribar-hi cagat (riu). Hi vaig venir amb 14 anys i vaig debutar al primer equip amb 18, i la veritat és que el vestidor imposava molt. Pensa que fins aleshores jugava a l’equip del col·legi on tots érem amics i, clar, entrar al vestidor del Barça va ser molt impactant: callat, sense dir res… Però la veritat és que em van tractar i em van acollir molt bé. Des del primer dia em vaig sentir com a casa.

Barru

A la seva trajectòria com esportista hi ha dues figures clau: l’entrenador Valero Rivera i el que era el porter de l’equip en aquells moments, Lorenzo Rico.

El Valero va ser qui va venir a veure’m al col·legi i qui va decidir portar-me al Barça. Hem estat un munt d’anys plegats al Barça i ha estat l’entrenador que m’ho ha ensenyat gairebé tot d’aquest esport. I el Lorenzo em va agafar el primer dia que vaig entrar al club i em va dir, ‘tu estigues al meu costat que ets qui em retirarà’. Va ser el primer que va confiar en mi i encara avui mantenim una bona relació d’amistat. Ens truquem i ens veiem sempre que podem.

És inevitable fer referència a aquell equip meravellós del que formava part que va guanyar tot el que es podia guanyar des de meitat de la dècada dels 90s fins a principis del nou segle. Ha estat la seva millor etapa com a porter del Barça?

Va ser una època molt maca, perquè a ningú li agrada perdre i, com dius, nosaltres ho vam guanyar tot. A nivell de títols és evident que va ser el millor període. Dins del camp érem una pinya molt gran i tots teníem una mentalitat exageradament guanyadora. Tan era així que els entrenaments potser eren més intensos que els partits, perquè no ens agradava perdre ni entrenant. Però a mi m’encanta jugar a handbol i totes les etapes que he viscut amb el Barça, tant si hem guanyat títols com si els perdut, han estat molt bones. Evidentment, si guanyes la satisfacció és més gran, però jo gaudeixo de l’handbol cada dia i així serà fins que em retiri.

Com es porta això de ser un dels esportistes catalans més llorejats? Només amb el Barça ha guanyat més de 70 títols.

Esperem que vinguin més. És una xifra que està molt bé, però aquests ja estan guanyats, ara falta guanyar els propers. Estic molt content i orgullós del que he aconseguit, però si em començo a rascar la panxa i em dedico a pensar en tot el que he guanyat, malament.

A casa deu de tenir un petit museu per encabir tants títols?

Si a nosaltres mai ens donen res! A vegades una medalla o una petita rèplica del trofeu, però no sempre. Tinc algunes medalles a un calaix i d’altres les agafen els nens per jugar i ja mai més les trobes. Però no m’enfado, que juguin amb elles.

Entre aquesta família nombrosa de títols, a quin fill s’estima més?

Un moment molt especial, per tot el que va significar, va ser guanyar la Supercopa d’Europa del 98 al Palau poc després de la mort del meu germà i poder dedicar-li. I després, evidentment, la primera Copa d’Europa que vam guanyar, que a nivell de clubs és el títol més important.

Barru

Mai, al llarg dels 23 anys que porta defensant la porteria del Barça, no ha tingut la temptació de marxar a un altre equip per viure nous reptes?

No. He tingut ofertes i fins i tot econòmicament millor que les del Barça. Els diners són importants per viure, però no cal viure com un rei. Mai he somiat conduir un Porsche, amb un Skoda en tinc prou, i tampoc no m’ha temptat mai el voler viure fora i provar coses noves. Aquesta és la meva casa i jo sóc del Barça des de petit.

Es poden resumir 22 anys de trajectòria esportiva en una aturada?

L’aturada bona ha de ser la que faci al proper partit.

Però en el passat també n’ha fet de molt importants.

Hi ha la més recent contra el Ciudad Real a la final de la Copa Asobal en els darrers instants del partit. Una altra especial va ser el penal que vaig aturar contra el Magdeburg alemany amb el temps ja exhaurit. Però insisteixo, la millor aturada sempre ha de ser la que faci al proper partit.

BarruParlant de penals. Què li passa pel cap quan l’adversari està en la línea dels set metres?

És una guerra psicològica. El primer que fas és mirar-lo als ulls. D’aquesta manera ja saps si està amb confiança o no. Si els veus malament et sents amb la seguretat que l’aturaràs. També hi ha ocasions en què penses, ‘hòsties, aquest ve molt fort’ (riu). Fem molta tasca de vídeo i sabem com llancen tots els especialistes, si tenen algun tic… Tu saps on li agrada tirar i mires de provocar que tiri allà, encara que moltes vegades et canvia el llançament i tot això ja no serveix de res (riu).

Per curiositat, a quina velocitat pot arribar a llançar la pilota un jugador d’handbol?

Vam mesurar la velocitat d’un llançament de l’Iker Romero i va arribar als 125 quilòmetres per hora. Però un porter d’handbol no pot tenir por, aquesta seria un de les nostres principals virtuts, que després l’has de combinar amb l’agilitat, la rapidesa i també molt important, saber visionar un partit: veure i intuir per on et llançaran la pilota aquell dia els rivals.

¿Té alguna bèstia negre? ¿Algun jugador en especial que l’hagi pres la mida?

No. Pots jugar contra Karabatic, que està considerat com un dels millors jugadors del món, i aturar-li tots els llançaments. En canvi, t’enfrontes a un jugador que no coneix ningú i aquell dia te les entra totes. Has d’estar igual de concentrat i has de respectar per igual tant a l’un com l’altre.

Imagino que quan un esportista professional es retira, el canvi de ritme de vida ha de ser brutal. Ha començat a preparar el camí?

Tinc la carrera de dret i ara estic estudiant un màster en dret esportiu. Sempre he anat fent coses perquè considero que és molt important treballar-te el futur fora dels pavellons. També el meu cas és una mica diferent, perquè jo ja tinc 40 anys i una planificació molt clara del meu devenir que vaig seguint pas a pas. Estic preparat pel moment de deixar-ho. ¿Si m’agradaria seguir al club? Sí, seguiré treballant als serveis jurídics del club.

Vostè, que és un guanyador, amb quin títol li agradaria acomiadar-se?

Amb la Lliga de Campions. En tinc set, però vull vuit.

Arribarà un dia en què la seva samarreta penjarà del Palau Blaugrana, n’és conscient oi?

Home, portant tota la meva vida aquí, havent fet tota la meva trajectòria esportiva al Barça, no puc amagar que m’agradaria i em faria molta il·lusió. Si passa, serà tot un privilegi i un honor. Estic molt agraït al club i als aficionats que sempre m’han tractat de la millor manera possible. ¿Si ploraré? No ho sé, si arriba, serà un dia en què imagino que no es podran controlar les emocions.