Archivo de la etiqueta: Ordre i Aventura

ENTREVISTA A MISHIMA

LLIÇONS ESPIRITUALS PER A JOVES SAMURAIS

Mishima

A pas lent però ferm, Mishima, o el que és el mateix David Carabén (guitarra i veus), Marc Lloret (teclats), Dani Vega (guitarra), Dani Acedo (baix) i Óscar D’Aniello (bateria), han anat traçant una de les trajectòries musicals més captivadores de l’escena musical independent catalana. Les seves melodies son d’una bellesa feridora i els seus versos, sublims passatges de literatura costumista. Aquest mes publiquen Ordre i Aventura, un nou mostrari del seu infinit talent.

Hi ha instants en aquest disc, com “Tot torna a començar”, que em recorden al mític wall of sound de Phil Spector passat per aquell referent que sempre està present a la vostra música com és la Velvet Underground.
DAVID CARABÉN Totalment. Són els nostres referents bàsics. La història de Mishima comença amb l’Óscar tocant la caixa de ritmes, perquè no era bateria, i jo, que tampoc sóc músic de formació. Tots dos érem persones amb molta cultura musical més que no pas músics. I en cas de l’Óscar en concret, la seva manera de tocar la bateria, ha vingut molt marcada per la Moe Tucker (bateria de la Velvet Underground), que, com em moltes de les gravacions del Phil Spector, seguia uns patrons rítmics molt senzills però amb ànima.

En d’altres moments, com “En Arribar La Tardor”, seguiu uns patrons que us apropen sonoritats més pròpies dels cantautors.
Aquesta cançó segueix un ritme de 3×4, que mai abans havíem usat. Aquest ritme s’utilitza molt a les cançons populars, i en aquest cas li anava molt bé al que volia explicar, perquè és una història molt circular: una parella que al principi ell passa de formar una família i ella el retén, i al final tot canvia. Volia representar el fi de certes idees que es tenen sobre la figura del mascle, la del tio sent el “fistro” i la dona la que creu en la família. Estem en una fase la història en què això ja s’ha acabat i una dona pot descobrir perfectament la seva part més cràpula després d’haver tingut els fills.

Mishima

Com a principal compositor segueixes amb les històries quotidianes i costumistes.
Aquesta història mateix, la de la cançó “En Arribar la Tardor”, creia que l’havia escrit sense cap idea concreta al cap. Però després vaig adornar-me que es sembla molt a la història d’una de les meves pel·lícules que més m’han impressionat mai com és “Un Verano Con Mònica” d’Ingmar Bergman. Una noia esbojarrada que s’enamora un noi aturadet. Hi ha un moment cabdal al film, en què ella, en un paper que interpreta magistralment la Harriet Anderson, que acaba fent-se prostituta, es queda mirant a càmera, com dient-li a l’espectador, ‘sí, sóc una puta, i què?’. La meva història té molt a veure. La diferència és que ell a l’inici és un cabra boja i ella el transforma, i ella en canvi es va alliberant amb el pas de la cançó.

Tu que has estudiat cinema, encara que sigui inconscientment, li dones un tractament cinematogràfic a les teves cançons?
Una cançó és una màquina de crear sentits, i a més està inserida en el temps. A les cançons, l’escriptor ha de dominar molt bé l’art de subministrar informació: ara t’explico un tros d’aquest personatge, ara te n’explico un altre. Sempre he cregut que per escriure cançons, encara que l’oient no tingui un panorama general de la història que vull explicar, jo sí que l’he de tenir. Es a partir d’aquest panorama general que trec elements i els poso a la cançó, però han de ser prou com perquè l’oient pugui arribar a entendre tot aquest mapa general que jo tinc al meu cap. En el cinema seria una mica el que fa en David Lynch. La gent diu, ‘hòstia, David Lynch, quines històries més críptiques que fa, no volen dir res’, però si et pares a mirar-les detalladament te n’adones que el seu univers és coherent i que al final tot es pot explicar.

Però no tothom està disposat a veure una pel·lícula o escoltar una cançó que li requereixi un esforç intel·lectual.
Exactament. Però això també és la grandesa de l’art: tu t’hi pots ficar tant com vulguis. Una pel·lícula o un disc pot ser un mer element de distracció o no. En una cançó com “En Arribar La Tardor” hi haurà gent que només pararà atenció a la melodia i ni es fixarà en la lletra, i d’altres que començaran a donar-li voltes i es creuran que jo sóc el protagonista.

Mishima

Segur que et deu d’haver passat que algú pròxim a tu, sense que t’hagis inspirat en ell, es vegi reflectit en alguna de les teves cançons.
I tant. L’esforç quan escrius una cançó és que ha de ser el suficientment concret com per ser interessant i que l’oient s’arribi a creure que el que expliques és veritat, però a l’hora la idea ha de ser tan abstracte i tan poc definida com perquè sigui universal. Per exemple, quan una cançó diu ‘t’estimo’, el més maco d’això és que el jo potser qualsevol oient i el tu potser qualsevol persona en la que està pensant l’oient, o fins i tot pots estar expressant el teu sentiment cap un objecte o el teu país.

Ets molt prolífic composant?
No em costa gens escriure cançons, el que passa és que escric poc perquè no puc viure de la música, però quan m’hi fico em surt fàcilment. Escriure una cançó té uns components que propicien que t’acabis obsessionant. Tens una melodia que no saps d’on l’has tret, però que t’ha enganxat, i que encara que no tingui una forma definitiva intueixes que serà brutal. Moltes vegades el que succeeix és que no pots acabar-la perquè la vida es cola entre mig, i torna a reaparèixer al cap d’un mes o dos, o fins i tot d’un any. El vers “qui n’ha begut en tindrà set tota la vida”, de l’anterior disc, el tenia guardat des de ves a saber tu quan.

Guardes tot aquest projectes de cançons inacabats?
Sí. Possibles cançons en dec tenir unes 50. Són textos, pensaments, coses que he anat escrivint i que estan per allà. I una vegada ho torno a fullejar, si em diu alguna cosa m’hi torno a posar.

Mai t’has plantejat fer com feia el David Bowie, que escrivia frases i les escollia a l’atzar i del que en sortia acabava fent una cançó.
No. Em sembla una mètode molt manierista. En algun moment ho podria fer, però seria l’últim recurs quan ja no tingués més idees. De moment em surten moltes línees per seguir l’anterior vers.

Mishima

Ets sents més narrador que músic?
No ho sé, potser sí. A mi el que em posa calent és manipular les formes.

Et veig, i em permetràs que et digui que salvant les distàncies, com un Leonard Cohen o un Bob Dylan, que no són músics brillants, i com a cantants tenen una veu més limitada encara, però que escriuen unes històries brillants.
No sóc ni un gran músic ni un gran intèrpret, però aquesta tampoc ha estat mai la meva gran ambició. La meva ambició és escriure cançons que semblin creïbles, i que jo les pugui fer creïbles al cantar-les. Segurament al Leonard Cohen o al Bob Dylan els importarà tres raves si hi ha algú que pensa que canten malament, per a ells és molt més important l’autenticitat del que t’estan dient.

Es parla d’una nova generació de grups de rock en català de la que se us atribueix la paternitat.
Això ho hauria de dir millor un historiador musical que no pas nosaltres. Em sento orgullós del que hem fet i segurament sí que hem obert una escletxa per la que després han passat d’altres, i no ho dic jo, ho diuen grups com els Manel o d’altres als que els hi tinc un gran respecte. Sigui com sigui, jo em sento molt reconegut i estimat per altres grups.